Un malson encara molt viu
Enllaç a altres textos de l'autor 
Vicenç Relats
Director de "Vallesos Gent, terra i patrimoni"
Al Vallès, quan plou intensament –i sobretot a finals d'estiu o a la tardor–, és habitual que hi hagi gent que s'atansa als rius i rieres a veure com baixen les aigües, amb una ombra de malfiança. Això passa especialment en ciutats com ara Terrassa, Rubí, Montcada o Ripollet, entre d'altres, i no és perquè si. En aquestes mateixes localitats també senten una solidaritat singular amb les víctimes d'inundacions com les del tsunami de l'Oceà Índic del 2004, que els noticiaris televisius van mostrar amb imatges esgarrifoses, fins al punt que determinades campanyes d'emergència d'ajut als damnificats hi han trobat una acollida extraordinària, comprovada amb xifres.
I això es deu a la identificació que molts dels seus veïns senten amb unes escenes que els traslladen a la seva pròpia vivència de cinquanta anys enrere: les de la nit del 25 de setembre de 1962, quan les aigües desbocades de les rieres de les Arenes, del Palau, de Rubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llobregat i del Besòs es van emportar més de 700 vides humanes, milers d'habitatges, desenes de fàbriques, granges, conreus, de tot ... Una tragèdia que es va endur també les il·lusions de moltes persones que ho van perdre tot i la feina d'empreses que van haver de començar de cap i de nou, en una societat governada per un règim dictatorial que, lluny d'assumir responsabilitats, encara va voler treure'n rèdits propagandístics.
La memòria d'aquells fets és encara molt viva al Vallès, com s'ha posat en relleu ara -al cap de mig segle- que s'han reviscut des de tota una altra perspectiva. Perquè la que va ser la més gran catàstrofe natural a la Península Ibèrica en nombre de víctimes des del terratrèmol de Lisboa de 1795, de fet, va ser molt més que una catàstrofe natural causada pel voler de Déu, com el franquisme va voler vendre. Aquells aiguats espectaculars no haurien tingut el mateix balanç terrorífic sense la intrusió humana i l'especulació urbanística pròpia del desarrollismo de l'època, que va portar moltes persones –la majoria immigrants fins llavors ignorats– a viure temeràriament en barraques i cases d'autoconstrucció precària a les vores i els llits dels rius d'unes ciutats sense plans d'ordenació ni les canalitzacions bàsiques fetes.
Cinquanta anys després, les riuades són la memòria del fang que ho val colgar tot; del dol col·lectiu; d'unes imatges colpidores que van donar la volta al món; de la solidaritat de veïns i de voluntaris arribats d'arreu; de les efectives campanyes d'ajuda del radiofonista Soler Serrano i de les visites triomfals de Franco, que feien sortir els infants a saludar-lo amb la bandereta a la mà...
D'aquells aiguats se n'han après lliçons, però no prou. Perquè aquella saviesa popular que diu que "a la vora del riu no t'hi facis el niu" i que sap que "el riu sempre agafa allò que és seu" no sempre ha estat tinguda en compte.
Vicenç Relats i Casas
Director de "Vallesos Gent, terra i patrimoni"
(El tercer número d'aquesta revista-llibre semestral, actualment a la venda en llibreries i altres punts de venda del Vallès , rememora i analitza les riuades de 1962 en un ampli dossier de 90 pàgines)
I això es deu a la identificació que molts dels seus veïns senten amb unes escenes que els traslladen a la seva pròpia vivència de cinquanta anys enrere: les de la nit del 25 de setembre de 1962, quan les aigües desbocades de les rieres de les Arenes, del Palau, de Rubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llobregat i del Besòs es van emportar més de 700 vides humanes, milers d'habitatges, desenes de fàbriques, granges, conreus, de tot ... Una tragèdia que es va endur també les il·lusions de moltes persones que ho van perdre tot i la feina d'empreses que van haver de començar de cap i de nou, en una societat governada per un règim dictatorial que, lluny d'assumir responsabilitats, encara va voler treure'n rèdits propagandístics.
La memòria d'aquells fets és encara molt viva al Vallès, com s'ha posat en relleu ara -al cap de mig segle- que s'han reviscut des de tota una altra perspectiva. Perquè la que va ser la més gran catàstrofe natural a la Península Ibèrica en nombre de víctimes des del terratrèmol de Lisboa de 1795, de fet, va ser molt més que una catàstrofe natural causada pel voler de Déu, com el franquisme va voler vendre. Aquells aiguats espectaculars no haurien tingut el mateix balanç terrorífic sense la intrusió humana i l'especulació urbanística pròpia del desarrollismo de l'època, que va portar moltes persones –la majoria immigrants fins llavors ignorats– a viure temeràriament en barraques i cases d'autoconstrucció precària a les vores i els llits dels rius d'unes ciutats sense plans d'ordenació ni les canalitzacions bàsiques fetes.
Cinquanta anys després, les riuades són la memòria del fang que ho val colgar tot; del dol col·lectiu; d'unes imatges colpidores que van donar la volta al món; de la solidaritat de veïns i de voluntaris arribats d'arreu; de les efectives campanyes d'ajuda del radiofonista Soler Serrano i de les visites triomfals de Franco, que feien sortir els infants a saludar-lo amb la bandereta a la mà...
D'aquells aiguats se n'han après lliçons, però no prou. Perquè aquella saviesa popular que diu que "a la vora del riu no t'hi facis el niu" i que sap que "el riu sempre agafa allò que és seu" no sempre ha estat tinguda en compte.
Vicenç Relats i Casas
Director de "Vallesos Gent, terra i patrimoni"
(El tercer número d'aquesta revista-llibre semestral, actualment a la venda en llibreries i altres punts de venda del Vallès , rememora i analitza les riuades de 1962 en un ampli dossier de 90 pàgines)
