Girona

Un llibre recupera el que es va viure a l'orfenat de l'Hospici de Girona

El llibre "L'Hospici de Girona (1769-1963)", de Céline Mutos Xicola, recupera les dures històries que es van viure entre les parets del recinte, que ara és la Casa de Cultura de la ciutat

Actualitzat

Ferran Serrano va créixer a base de cops, el seu pare era alcohòlic i la seva mare estava malalta. Les veïnes van decidir portar-lo a l'Hospici de Girona, un orfenat que va acollir milers de nens i nenes durant dos segles, des del 1769 fins al 1963.

Quan va arribar-hi, amb només 6 anys, la seva vida no va ser gaire més fàcil que a casa.  

Recorda haver dormit sobre una fusta i fer-se pipí a sobre per escalfar-se. També li venen al cap les llenties, servides amb pedres, que li feien malbé les dents.

Dues monges de l'Hospici de Girona
Dues monges de l'Hospici de Girona (Cedida per Martí Massafont Costals)

Sobretot, però, no pot oblidar els maltractaments que patia per part de les monges que gestionaven l'hospici, els cops eren constants, qualsevol cosa justificava una clatellada. Fins i tot, estar malalt o tenir polls.

"Inclús quan venia el barber, si et trobava un poll, patacada, t'enfonsava a dins la banyera i a cops. Volies sortir, volies sortir... Patíem."

Quan va sortir de l'hospici, en Ferran va refer la seva vida, tot i que mai ha pogut oblidar tot el que hi va viure.

Tampoc ho ha pogut fer Enriqueta Pons, arqueòloga jubilada, que fa tres anys va decidir investigar sobre els seus orígens. Ella, orfe de mare, també va anar a parar l'hospici amb només 12 mesos.

Monges de l'Hospici de Girona
Monges de l'Hospici de Girona (Cedida per Martí Massafont Costals)

Els seus records no són gaire bons; agraeix, però, que li ensenyessin a llegir i escriure, d'allà, va treure les ganes d'estudiar. Mirant enrere, diu que no s'ha sentit sola, però sí diferent. Hi ha gent que sempre li ha recordat el lloc on havia crescut.

"M'he trobat diferent, sempre. Més que sola, diferent. Moltes vegades tinc la mania que aquesta diferència me l'ha fet veure la gent. Inclús ara em trobo amb gent que diu 'aquesta ha estat a l'hospici'. M'ho han fet recordar sovint."

 

 

 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by 324cat (@324cat)

 

L'Hospici, a part d'acollir nens i nenes, també va ser la llar de dones considerades "viciades", perdudes o amorals, i d'homes amb discapacitats.

El llibre "L'Hospici de Girona (1769-1963)", de Céline Mutos Xicola, recupera les dures històries que es van viure entre les parets del recinte, que ara és la Casa de Cultura de la ciutat.

Nens jugant a l'hospital a l'orfenat de l'Hospici de Girona
Nois jugant a l'hospital a l'orfenat de l'Hospici de Girona (Cedida per Martí Massafont Costals)

L'autora explica que en aquest orfenat també s'hi van afegir els homes, i l'any 1803, els nens. Tots aquests col·lectius d'homes, dones, nens, grans, joves, invàlids, malalts conviuen al llarg del segle XVIII, el XIX i ben entrat el XX.

Històries que sovint han quedat amagades, però que formen part de la infància de centenars de catalans.

ARXIVAT A:
Memòria històrica
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut