Mario Sorrenti, "Paris mon amour", Aymeline Valade amb roba d'Alexander McQueen, Vogue Paris, agost 2012

Un centenari agredolç per al Vogue París, que tem perdre la seva essència

Una exposició al Museu de la Moda de París commemora els 100 anys de la publicació en el moment en què es prepara per continuar sense una direcció francesa

David Melgarejo Actualitzat
TEMA:
França

Si la història són cicles, aquesta exposició n'explica un de sencer: els 100 anys del Vogue París, des dels seus inicis i fins ara, a les portes d'un canvi. L'última editora, Emmanuelle Alt, ha estat destituïda fa unes setmanes. No n'hi haurà cap altra. Com en la majoria de capçaleres europees de la revista, la direcció l'assumirà la totpoderosa Anna Wintour, editora del Vogue nord americà i directora editorial global del grup Condé Nast, la casa mare. Ho farà des de Nova York i amb el temor francès que el Vogue París perdi la seva essència.


París, per mèrits propis

Perquè durant cent anys ha estat únic. Gràcies, sobretot, a l'obsessió del seu primer editor, Michel de Brunhoff. Decidit a mostrar que el que es feia i passava a París no es repetia en cap altre lloc del món. Són els anys dels dissenys surrealistes d'Elsa Schiaparelli, tan icònics com únics.

La revista està feta per a una elit francesa, com la comtessa d'Ayen, que és mecenes de Man Ray. De tal manera que les obres de l'artista apareixeran a la publicació. "Hi ha un microcosmos cultural parisenc del qual l'alta costura també forma part", explica Silvie Lécallier, comissària de l'exposició que commemora el centenari del Vogue París al Museu de la Moda de la capital francesa.

Brunhoff també rellançarà el Vogue París en la postguerra, amb edicions especials. Són els anys de Dior, del New Look. Il·lustradors, pintors... tothom hi tindrà un espai. La capçalera dedicarà més pàgines a la cultura que cap altra revista de moda. I afegirà la paraula "París" al seu títol, per reforçar la idea que és la revista de la capital de la moda. Cap altra publicació germana al món porta associat el nom d'una ciutat, sinó el del país on s'edita.

Guy Bourdin, Donyale Luna amb roba de Paco Rabanne, Vogue Paris Juny 1966


Revista d'avantguarda

Entre les 1.000 portades que donen la benvinguda a la mostra, el número dirigit per Miró del desembre del 1979 i el de Tàpies del 1991. Abans, el gran canvi que arriba a partir dels anys seixanta. El francès Guy Bourdin i l'alemany Helmut Newton revolucionaran els codis de la fotografia de moda des de les pàgines de la publicació.

"Això farà que hi hagi un interès per la publicació que va més enllà del públic femení. Tothom prendrà el Vogue París com a referència de modernitat", explica Lécallier.

Yves Saint Laurent també trenca codis en aquella època, amb l'esmòquing femení i models com el vestit inspirat en els quadres de Mondrian. Vogue París el promocionarà com a cap altre creador. I amb ell, la seva musa Catherine Deneuve, icona del cinema francès i protagonista de 16 portades de la publicació. Rècord només superat per la model britànica Kate Moss, amb 21.

David Bailey, Catherine Deneuve, Vogue Paris maig 1966

Moss simbolitza una altra època de la publicació, que arrenca a finals dels anys 90. Lécallier precisa que és l'època en què "la revista ja no la dirigeixen periodistes, sinó estilistes formades al costat de creadors de moda com Tom Ford o Karl Lagerfeld, que és director creatiu de diverses marques alhora, entre elles Chanel. Carine Roitfield i Emmanuelle Alt, al capdavant del Vogue París en aquesta època, juguen a la provocació i a les grans imatges en el moment en què la moda més es democratitza".

David Sims, Kate Moss amb roba de Boléro Gucci, Vogue Paris març 2004


Per més aniversaris

L'exposició interroga sobre el futur del Vogue París, més enllà dels canvis empresarials que s'albiren. Perquè no és aliena la crisi de la premsa en paper. Segons Lacaille, "Vogue seguirà tenint una edició en paper, perquè és un objecte que es posiciona com un objecte de luxe. Però veig un futur en què l'edició en paper i els continguts digitals seran complementaris. Som en un moment en què cada cop hi ha més continguts creats per a internet i les xarxes socials".

De l'època que es tanca, la comissaria Lécallier es queda amb una portada. La firma Robert Doisneau, el 1951. Una model vestida en alta costura i fotografiada en una de les torres de Notre-Dame, amb París als seus peus.

ARXIVAT A:
Moda França
Anar al contingut