Ucraïna 2019: menys guerra, més cansament i moltes ganes de riure
Ucraïna
ANÀLISI

Ucraïna 2019: menys guerra, més cansament i moltes ganes de riure

Enllaç a altres textos de l'autor

Manel Alías

Director i presentador del "Catalunya nit" de Catalunya Ràdio

@ManelAlias
Actualitzat

No havia estat mai en una guerra, quan al febrer del 2015 vaig arribar a l'est d'Ucraïna. Una de les coses que em va sobtar en aquell moment és que quan s'està a punt de firmar un acord de pau (Merkel, Hollande, Putin i Poroixenko el discutien a Minsk) els bàndols enfrontats aprofiten per atacar amb tot el que tenen. Perquè volen estirar sobre el mapa la línia del territori que tenen sota control.

Quan estampin la firma sobre el paper i s'hagin d'aturar les hostilitats gràcies a aquests últims combats, poden adjudicar-se alguna plaça estratègica. Per això quan vaig ser a Devàltseve aquell febrer, vam veure morts i el soroll eixordador dels projectils ens va acompanyar tot el viatge. A la capital de la regió, Donetsk, era incessant.

Quatre anys després he tornat a la zona de conflicte. Hi he estat poc temps, però no he sentit ni un tret. Ara, a la carretera ja no he topat amb tancs cada dos per tres, ni he vist armes pesants, ni cadàvers. Però és encara un territori completament militaritzat. Són els militars ucraïnesos i els rebels prorussos els que decideixen qui es pot moure i com, per la zona que controla cadascú.

Front de la guerra de l'est d'Ucraïna

 

"Veniu a casa meva. M'agradaria molt que vinguéssiu" em deia la Liudmilia Vladimirovna, asseguda en un banc a prop del mercat a Màrinka.

"Visc en un petit poble entre mig dels uns i dels altres. Venen els soldats i comencen a disparar. I jo m'enfado i els dic: per què veniu a disparar des d'aquí! No ho feu! Després vosaltres marxeu i qui rep les bales de l'altra banda som nosaltres! Complim ordres, em diuen els soldats. Ah, sí, faig, jo. I quina és l'ordre? Feu que matin aquella àvia. Al final ho aconseguireu. Veniu, veniu a casa meva i ho veureu".

Sempre viatgem a aquests llocs amb el temps massa just. Si no, sí que hi hauria anat...

"Cada nit sentim trets. Cada nit", em diu una altra dona a prop d'on venen la llet fresca.

"El 2014 o 2015 no estaríem fent aquesta entrevista. En aquesta plaça ja ens haurien matat", em deia l'alcalde.

 

Mercat de Màrinka


El conflicte de l'est del país ha fet 13.000 morts, però el cert és que més del 80% d'aquestes baixes van ser fins al març del 2015, segons dades de les Nacions Unides. En aquest sentit, la situació ha millorat molt.

Però hi ha un vector important que em fa la sensació que ha empitjorat. El 2014 molt poca gent es podia imaginar aquest conflicte. Que en un moment, en un país veí de la UE, el mapa quedés modificat amb la península de Crimea incorporada a Rússia i la guerra a les províncies de Dontesk i Lugansk. Aquell esclat va deixar Ucraïna en estat de xoc. Però tothom confiava que aquella fúria no podia durar gaire.

I ara, cinc anys després, no he trobat ni una sola persona que em digui "això s'acabarà aviat". Les  prioritats per als ciutadans ucraïnesos són millorar la situació de l'economia (molt precària), acabar la guerra (hi ha el perill que tinguem un conflicte congelat més) i erradicar la corrupció (l'índex d'Ucraïna ha millorat molt poc, tenint en compte que era un dels clams de la revolta del Maidan).

Una de les lliçons del Donbass és que encara que el dolor físic, les ferides (encara hi ha un degoteig de persones que trepitgen mines, per exemple) i la mort quedin circumscrits a l'àrea que abasten les armes, les repercussions econòmiques i socials s'escampen per tot el país.

El conflicte ha fet al voltant d'un milió i mig de desplaçats interns i ha tingut com a resultat l'augment de la despesa en defensa. I se'm fa ara mateix impossible calcular el preu astronòmic que tindrà reparar els més de 50.000 habitatges destruïts, les conduccions d'aigua potable i calefacció, les carreteres...

Reparar el dany psicològic també demana temps. Hi ha massa persones que a la segona de les meves preguntes han de parar de parlar perquè els cauen les llàgrimes. I als nens refugiats en altres punts del país, els pares i psicòlegs els expliquen com poden per què han hagut de marxar de casa. Intenten esborrar-los les imatges de la guerra. Amb només 7 anys, la Sofia en parla amb una seguretat que em deixa astorat. Ens explica per què van marxar de Lugansk a Irpin:

"Vaig comprendre que havia de sortir d'allà perquè la mare passava massa por, la situació era una amenaça."

"Abans de respondre-li el que em pregunta, vull que sàpiga una cosa. Els que ja tenim més de 65 anys, quan en parlem, de tot això, ens hem de tornar a medicar. No ens fa cap bé. De tota manera, li vull respondre i de seguida li explico la meva història i per què vam marxar de Lugansk només amb una motxilla amb una mica de roba interior i uns pantalons de recanvi...", em va dir la Tamara Maksimivna.

No li vaig fer més preguntes. Recordem-ho. Estem parlant d'un país que truca cada cop amb més insistència a les portes de la UE. Si no s'obren, se sentiran molt decebuts. La por es torna a escampar, i a més a més, la pròxima queixalada de Rússia pot queixalar ja no una part del país, sinó Ucraïna sencera. Pot ser un sentiment exagerat, desproporcionat, però és real per algunes persones.

Ni a Crimea, ni en una part dels territoris de l'est hi ha hagut eleccions. Però a la resta del país, sí. I la primera volta l'ha guanyat el còmic Volodímir Zelenski. Fa 20 anys que fa riure als ucraïnesos. I el titular que amb algunes variacions han explotat els mitjans de comunicació és que la seva candidatura a la presidència del país no és cap broma. Ha arrasat a la primera volta. I ho té tot de cara per guanyar la segona. És "El servidor del poble". Aquest és tant el nom del seu partit com el títol de la sèrie en què interpreta el paper que els ciutadans estan a punt d'assignar-li en la vida real: president d'Ucraïna.

Volodímir Zelenski (Reuters)


Una altra lliçó que deixa la Ucraïna d'avui és que és més fàcil fer una revolta tan impressionant com va ser la del Maidan que no pas gestionar-ne el llegat. En una revolta com aquella gairebé tothom està d'acord amb el clam: justícia. La demanda uneix espectres polítics i socials molt variats i si bé hi ha friccions en els mètodes a utilitzar durant la lluita, la demanda bàsica és compartida i l'exigència que el president ha de caure la subscriu el 100% dels que s'han mobilitzat.

En canvi, un cop assolit l'objectiu primer, governar el dia a dia és una altra cosa. Iúlia Timoixenko, l'exprimera ministra, va sortir de la presó durant aquella revolució i va ser aplaudida a la plaça. Petró Poroixenko va ser un dels polítics que més van agafar el micròfon aquells dies del 2014 i va guanyar les presidencials d'aquell any. Cinc anys després, Timoixenko ha quedat descavalcada de la cursa electoral a la primera volta i Poroixenko ha perdut molt de suport.

Deixaré per a algú altre les anàlisis sobre els corrents populistes, antisistema, els Trumps i els Grillos... Però el que he detectat a Kíev és tan perillós com fàcil d'entendre. Tres candidats amb possibilitats de guanyar. I una majoria de ciutadans està convençuda que dos els han enganyat. I que repeteixen les promeses que ja no han complert.

El tercer candidat comença a tenir-ho fàcil. Si a més té un equip que fa 20 anys que es dedica a predicar optimisme, que domina la comunicació per al gran públic, que sap escampar lemes fàcils... Els dos primers candidats fan mítings. Sovint criden enfadats. El tercer, segueix de festa. I sumant seguidors. El que proposi per al país, queda en un segon pla. Perquè sap que l'únic que ha de fer és dir: deixeu-m'ho provar. Crec que ho puc fer millor que els polítics que han governat Ucraïna els últims anys. Ni tan sols manaré realment jo, sembla que digui. Ja buscaré les persones que sabran què cal fer en cada esfera.
 


M'he fet un tip de preguntar als ucraïnesos si no els fa por confiar la gestió d'un moment tan complex a un còmic sense experiència política. I la resposta que m'han tornat a dir una vegada i una altra és que l'experiència que han acumulat els polítics a Ucraïna és la de robar tant com poden. No he pogut anar més enllà.

En cas que el 21 d'abril guanyi Zelenski, s'obrirà una etapa d'incertesa enorme. I només al cap d'un temps podrem dir si les coses han anat més bé, han empitjorat, o han quedat si fa no fa de la mateixa manera. El que algú podria argumentar en el moment en què ens trobem ara, abans de la votació definitiva, és que haver arribat al punt actual és una irresponsabilitat.

A aquest diagnòstic m'agradaria afegir-hi, però, que la irresponsabilitat és compartida. Carregar-l'hi tota "al servidor del poble" seria una broma de mal gust.

 

Anar al contingut