Turisme d'or, treballadors pobres: doble càstig laboral a la costa per la pandèmia

18 de les 30 ciutats més pobres de Catalunya són a la costa, on l'atur s'incrementa el doble i han pujat les consultes de salut mental

Iván GutiérrezActualitzat

Ciutats com Lloret o Salou s'associen normalment a riuades de turistes a l'estiu, platges plenes de gom a gom i un model turístic agressiu. No és tan comú, però, relacionar-les amb pobresa. Menys encara, com les ciutats més pobres de tot Catalunya amb els habitants amb la renda disponible més baixa.

Però no són les úniques, ciutats tan conegudes com Blanes, Roses, Platja d'Aro o Torredembarra les acompanyen. En conclusió, de les 30 ciutats més pobres de Catalunya, 18 són de costa.

Aquesta circumstància estructural té ara un efecte de doble càstig: la pandèmia ha tocat de ple un dels grans pilars de l'economia catalana com és el turisme, però en aquestes ciutats és pràcticament l'únic que les sosté i això les ha convertit en grans escenaris de cartró pedra.
 

Un grup de turistes creuen una via del tren a Salou

Comerços tancats, pocs serveis disponibles i persianes abaixades amb molts cartells d'"en venda". Ciutats desèrtiques, encara més buides que qualsevol novembre normal, i tot tancat perquè el model de comerç i serveis creat només guanya diners amb el turisme, i sense turistes, no hi ha negoci.

En aquest mapa es pot copsar clarament com la majoria de les localitats amb la renda familiar disponible bruta (RFDB) més baixa es concentren a la costa. Com més fort el vermell, més baixa és la RFDB.



Treballadors aturats i pobres

Sense serveis ni hotels oberts per la falta de turistes, els treballadors d'aquestes zones s'han quedat sense feina. I plou sobre mullat. Aquests treballadors basen el seu "modus vivendi" en guanyar diners i cotitzar durant la temporada alta, aproximadament sis mesos, per després subsistir durant la temporada baixa amb els diners que s'han guanyat i poder cobrar el subsidi d'atur.
 

El problema aquest any és que la temporada alta ja va començar més tard, al juliol en lloc de l'abril, i no van poder guanyar ni tants diners com altres anys, ni van generar atur. S'ha trencat la cadena, ja que per generar un any d'atur, són necessàries dues temporades (12 mesos).

Tot i que les ajudes per fixos discontinus han parat el cop en molts casos, la casuística és molt àmplia amb treballadors que no tenen prestació i que han tingut dificultats per tramitar les ajudes pel col·lapse del SEPE.

De fet, alguns fixos discontinus han estat inclosos a ERTO, però d'altres directament s'han quedat sense cap mena d'empara amb l'ajuda com a única opció. Sense comptar els eventuals, que no tenen cap mena de relació laboral.
 

 

L'atur fa disparar l'angoixa i la depressió als treballadors turístics

El càstig tant a la Costa Brava com a la Costa Daurada és multiplica: tenen el doble d'atur que la mitjana catalana. Un 50% més d'aturats a les llistes el darrer octubre a Lloret, i un 65% més a Salou, la que més creix de tot Catalunya.

Una de les zones més afectades és, amb diferència, la Costa Brava. Si 18 de les 30 ciutats més pobres són costaneres i turístiques, 12 estan situades a les comarques gironines.

Ciutats que ho han apostat tot pel turisme i que ara estan empobrides de forma estructural. Si bé des de l'inici de la pandèmia s'ha parlat de salut i economia com si fos una dicotomia, totes dues van de la mà. La prova més fefaent és que a la xarxa de salut mental de les comarques de Girona han detectat un creixement molt important de les consultes per angoixa, estrès, pànic o depressió, fins a un 15%.
 

El turisme, un dels sectors més afectats per la crisi del coronavirus (EFE/Quique García)

El director de la xarxa de salut mental, Claudi Camps, explica que han detectat molt clarament que el perfil que ha fet repuntar les consultes són els treballadors turístics.

Això també ha provocat un efecte dominó que ha disparat el consum de fàrmacs per poder dormir, tranquil·litzants, ansiolítics i antidepressius. Tot plegat, en un territori com és Catalunya on ja és la comunitat on es consumeixen més fàrmacs de tot Espanya.
 

Empobriment durant 20 anys

Però Lloret, Salou o totes les poblacions de costa que estan a la cua en termes de renda familiar disponible, no sempre han viscut aquesta situació. De fet, si ara hi ha 18 ciutats de costa entre les 30 més pobres; l'any 2000 només n'hi havia tres: Palafolls, Pineda de Mar i Cubelles. L'única que encara hi figura és Pineda i, paradoxalment, Salou i Lloret estaven a la part alta entre les trenta més riques.

La conclusió és que el boom del turisme no s'ha vist reflectit en el nivell de vida dels seus habitants. Que Salou o Lloret i els seus voltants han vist com entraven molts diners durant les darreres dècades és més que evident.

Les dades ho constaten: entre 2005 i 2019 Salou ha passat de rebre 800.000 turistes a 1.260.000, un 56% més en una població de poc més de 26.000 habitants. Entre els mateixos anys, Lloret ha rebut de 907.3000 turistes fins als 1.212.564 de l'any passat, un 33% més en una població de 37.000 habitants que tampoc ha crescut gaire.
 

turisme
 

Però tot i aquests creixements exponencials, els seus ciutadans avui són més pobres i dependents d'un sector que s'ha precaritzat encara més amb la generalització d'externalitzacions a través d'empreses multiserveis, com és el cas de les cambreres d'hotel.

Ciutadans més pobres i una població més envellida, ja que ni el turisme ha atret treballadors que s'hagin instal·lat permanentment en aquestes ciutats. Un problema de redistribució de la riquesa que ha generat el turisme, la teòrica font de riquesa, que per ara, amb el model actual, només ha estat per a uns pocs. 

ARXIVAT A:
TurismePobresa
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut