Troben tombes de pares abraçats als fills víctimes de la primera pandèmia global al segle VI

Troben a Alacant la sepultura més antiga de la península Ibèrica de la primera pandèmia global. Es tracta d'una necròpolis bizantina del segle VI dC situada a la vora del riu Segura a Rojals, Alacant.

S'hi ha trobat una trentena de tombes de pares i mares abraçats als seus fills, que haurien mort per una infecció sobtada.

Entrevistada per EFE, Teresa Ximénez de Embún, l'arqueòloga del Museu Arqueològic d'Alacant (MARQ) i directora de l'excavació, ha explicat que s'han trobat 62 cossos sepultats que datarien, segons la prova del carboni 14, d'entre mitjans del segle VI i inicis del VII de la nostra era, després de la divisió de l'imperi romà.

Entre les tombes, en destaca una on hi ha un adult d'uns 20 o 25 anys abraçant un nen d'uns 6, una altra on hi ha una jove que sosté un nadó en braços, també una amb quatre nens d'entre 8 i 10 anys enterrats alhora i una altra amb uns bessons.

Per l'arqueòloga, l'edat dels difunts indica que es tracta de "morts prematures" causades per una pandèmia:

"Es tracta d'una població jove, amb morts prematures que ens adverteixen que hi va haver un procés infecciós a la comunitat."

Per Ximénez de Embún es tractaria de la primera pandèmia documentada, causada pel bacteri Yersina pestis i batejada com a "pesta justiniana" --agafa el nom de l'emperador Justinià, que regia en aquella època l'imperi romà d'Orient, també dit imperi bizantí.

Es calcula que va matar entre 25 i 50 milions de persones al que era el llavors món conegut, la costa del mar Mediterrani.

La novetat que aporta ara aquesta necròpolis és la possibilitat que s'hagi localitzat per primera vegada aquesta malaltia a la part occidental del Mare Nostrum.

Una sepultura "emocional" única

Les excavacions la necròpolis apunten que molt possiblement, en contra del que es pensava, la pesta sí que va arribar a la península Ibèrica. En concret al sud d'Alacant, on ens va deixar una necròpolis diferent de la resta, segons narra Ximénez de Embún:

"El tractament dels individus en la manera de ser enterrats és emocional, sense fosses comunes i amb una organització de cementiri per agrupacions familiars."

D'aquesta manera, s'hi veuen conjunts familiars de fins a tres individus abraçats i sepultats alhora --abans del "rigor post mortem"-- per una causa que no pot ser altra que infecciosa.

La necròpolis --que forma part del jaciment de Cabezo del Molino de Rojales-- pertany a les primeres manifestacions de les comunitats cristianes en l'àmbit rural.

La "Renovatio imperium" estén la pandèmia

Segurament per motius militars o comercials, l'imperi bizantí (que es trobava a la part oriental de l'imperi romà) havia arrabassat als visigots la província de Spània entre els segles VI i VII. La regió anava de València fins a Huelva.

Per l'arqueòloga Teresa Ximénez de Embún el motiu que la pesta justiniana arribés a la part occidental del mar Mediterrani és l'alta mobilitat de la població forastera a Spània, possiblement provinents de Grècia, Turquia o Egipte.

Justinià I el Gran, emperador de l'imperi bizantí, volia restaurar l'antic imperi romà. Va iniciar el que es coneix en llatí com a "Renovatio imperium". L'emperador volia reconquistar l'imperi d'Occident per recuperar la totalitat de l'antic imperi que ocupava el Mare Nostrum.

L'alta mobilitat de població sumada a la "Renovatio imperium" podria haver estat la causa de la propagació de la pesta que, al final, va causar que la població decreixés fins a tal punt que va abocar a la desaparició de la població bizantina a Spània.

La "pesta justiniana" va arribar a matar milers de persones diàriament a la capital bizantina, Constantinoble (l'avui Istanbul), i és considerada una de les primeres pandèmies i una de les més mortíferes de la història, ja que, a diferència de les anteriors, va transcórrer en un període de gran mobilitat al Mediterrani.

L'excavació de la necròpolis bizantina de vora del riu Segura forma part del pla d'investigacions del MARQ, dirigit per Manuel Olcina Doménech, i el projecte compta amb la col·laboració de l'Institut Max Planck de Jena (Alemanya) i l'antropòloga Susana Gómez González, de la Universitat de Lleó.