Trobada a la fase 1: "De la història no n'aprenem res"

TEMA:
Coronavirus

Us escric des de la fase 1. Estic confinat a Reus des que la pandèmia es va instal·lar entre nosaltres i en vam agafar consciència. Per tant, soc del 10% primer de catalans, des del Camp de Tarragona, però també els de la regió sanitària de les Terres de l'Ebre i els de l'Alt Pirineu-Aran, que hem tastat la mel de la fase 1.

Deixeu-me que us expliqui, si no és que també ho heu viscut, que la sensació als carrers el primer dia de fase 1 és d'una gran injecció d'optimisme i alegria. Veure persianes amunt, de tota mena d'establiments, no només farmàcies, estancs i alimentació, ha enriquit el dia.

Ha sigut el dia en què he estat més d'acord amb els eslògans publicitaris que promouen associacions de botiguers i de comerciants que diuen que el comerç és vida. Ha estat així, el comerç i la vida afegida que hi han donat les terrasses de bars i restaurants, on la gent no deixava de fer-se selfies mentre bevien el primer glop de cervesa de la fase 1, o compartien cafè amb mascareta.

 

He anat a recollir la comanda de llibres de Sant Jordi. I la llibreria Gaudí, que s'ha estimat més obrir ara que no quan ho podia fer amb cita prèvia, semblava un camp de mines. Amb el terra marcat, protecció de metacrilat al taulell i un filat sense punxes que priva que la clientela toqui els llibres per evitar qualsevol contacte que revifi els contagis de Covid-19.

Com que fa un parell de dies que s'ha commemorat el 80è aniversari de l'alliberament dels presos del camp d'extermini nazi de Mauthausen, aquella barrera física en una llibreria m'ha fet venir al cap "K.L. Reich", de Joaquim Amat-Piniella, un relat esfereïdor viscut en pròpia carn per aquest autor manresà. A la seva novel·la, que va redactar immediatament després de l'alliberament, i en la qual va treballar 17 anys, explica les hores i dies de terror que hi viuen l'Emili i el Francesc, que després de la Guerra Civil van ser lliurats a les tropes hitlerianes.

Al camp d'extermini es planteja la gran pregunta: "L'instint de supervivència no esdevé una eina de destrucció de l'home?"

Al sortir de la llibreria carregat amb la meva comanda m'ha marxat del cap Amat-Piniella, per bé que de nou som en un moment en què hem de plantar cara a una altra mena de terror, el que escampa aquesta malaltia que estrenem aquest segle XXI. Nova de trinca, però que ens remou les pors de sempre i el mateix instint de supervivència que ens fa tirar endavant.

També és cert que sembla que la mateixa alegria de viure, i d'ocupar les places i els cafès, que com deia George Steiner, és el que ens fa notar, a més d'altres coses, que som a Europa, feia relaxar les distàncies i allà on n'hi cap un, ni caben dos o tres. De fet, he viscut un estira-i-arronsa a crits per una taula com si fóssim en plena nit de revetlla de Sant Pere.

Els malpensats repassen les taules, les concentracions de gent, i comencen a fer auguris de rebrots. Sort que els indicadors apunten que la sortida de la canalla als carrers no ha generat cap repunt de la malaltia.

L'altra experiència del primer dia de fase 1 m'ha dut a Cicle Sport, una botiga de reparació i venda de bicicletes i equipaments de motos, on el passadís marcat com si fos la "pol line" d'una cursa fixa la distància entre clients. A l'entrar, com arreu, el líquid antisèptic per allò de les mans netes presideix la cua. Hi anava a reparar una punxada a la roda de la bicicleta del meu fill, però el que fan és canviar-te la cambra d'aire sencera. M'he sentit un ignorant en aquell temple d'escaladors de muntanya i de menjaquilòmetres en carretera.

Més tard, recollint una comanda a la fruiteria, he vist de nou com la gent s'abeurava inaugurant el primer vespre de fase 1, i uns quants no respectaven, al Pallol, la franja horària, que ja era de ple ús per a la gent més gran i no per a uns nens que jugaven a futbol amb uns pares força joves.

Plaça del Mercadal, a Reus, dilluns 11 de maig (Imatge cedida per Ramon Masip)

La pizzeria de la plaça posava la seva millor cara en el servei per emportar, i el restaurant indi de la cantonada, que té una llesca de terrassa, transformava el carrer de les Carnisseries Velles que dona al Mercadal, en un de la Vella Delhi de tan atapeïdes que tenia les taules. Tornat cap a casa he passat per davant les escole,s encara tancades a diferència dels bars, tot i que també són un altre senyal de vida ciutadana.

Tot i que encara hi ha un percentatge de gent que no s'aventura a obrir, aquesta mena d'eufòria que he percebut a Reu, també m'ha arribat des de Tarragona, i de les Terres de l'Ebre i les comarques del Pirineu. Són les ganes de viure, de començar a generar activitat perquè tot vagi bé en el màxim nombres de casos.

I això ha passat també a molts altres punts de l'Estat també en fase 1, d'aquí que la tensió entre aquells que ja hi voldrien ser de ple, com Madrid, Andalusia o el País Valencià, i el govern de Pedro Sànchez vagi pujant de grau.

Acaba de sortir publicat l'assaig "Pandèmia" del filòsof eslovè Slavoj Zizek, un dels més sol·licitats i polèmics. En aquest enfilall de reflexions on apunta que anem cap al comunisme del desastre perquè en una crisi "tots soms socialistes. Fins i tot, Donald Trump s'ha plantejat una forma de renda bàsica universal", també cita Hegel. Diu Zizek:

"Hegel va escriure que l'únic que podem aprendre de la història és que de la història no n'aprenem res, de manera que dubto que l'epidèmia ens faci més savis".

Tindrem temps de comprovar-ho entre fase i fase.

ARXIVAT A:
Coronavirus Reflexions des del confinament
Anar al contingut