Transmetre olors pel mòbil? Científics de Google obren un camí per digitalitzar les olors

Digues quina estructura molecular tens i et diré quina olor fas. Aquest podria ser un lema del sistema basat en intel·ligència artificial que han dissenyat investigadors del Google Research, Brain Team i de diverses universitats dels Estats Units per relacionar molècules concretes i l'aroma que produeixen. I que facilitarà la recerca de fragàncies però que també obre el camí per digitalitzar aromes.

La descripció del sistema no s'ha publicat encara a cap revista amb revisió científica però es pot trobar a l'arxiu BioXRiv. També està descrit en un article en el blog on Google explica les seves últimes recerques.

Segons els autors, han generat un "mapa d'olors" que relaciona una molècula amb l'aroma que produeix. També permet estimar com de pròximes es troben dues molècules diferents quant a l'olor que produeixen. Fins i tot pot predir quin aroma farà una molècula que mai ningú hagi olorat abans.

El model, basat en xarxes neuronals, que intenten imitar el raonament humà, es va entrenar amb més de 5.000 molècules. Els investigadors van constatar després que podia descriure l'aroma de 320 molècules diferents de forma tan acurada com un grup de 15 persones.

Els autors diuen que el mapa és senzill i intuïtiu i que relaciona molècules i olors de la mateixa manera que es poden representar "longituds d'ona de llum en termes de colors i components dels colors".

Però l'olfacte i la visió no s'assemblen gaire i sistematitzar les olors és molt més complex i difícil. Per a molts neurofisiòlegs, les olors no existeixen, el que existeix són reaccions entre molècules que produeixen una sensació en el cervell, que pot ser diferents per a cada persona.

Senyals químics que viatgen al cervell

Una molècula que generarà una olor encaixa en els receptors de les cèl·lules olfactives. I això genera una cascada de reaccions químiques que creen un missatge nerviós. Aquest circula per les neurones fins a arribar a les parts del cervell on es processarà la informació. La persona interpretarà que sent una olor determinada.

No hi ha un receptor per cada molècula, sinó uns centenars i cadascun pot ser excitat per moltes molècules diferents i generar una sensació diferent. En conjunt, un humà pot identificar unes 10.000 aromes diferents.

El 1991 es va descobrir que el sentit de l'olfacte depèn d'uns mil gens diferents, que dirigeixen la síntesi d'aquests receptors. Això significa que, degut a les diferències genètiques, cada persona tindrà receptors diferents al d'altres individus. Per tant, la sensació d'olor dependrà de la genètica de cadascú.

En tot cas, els investigadors també apunten possibles aplicacions del seu sistema. Així, pot permetre identificar aromes per aplicar-les a la indústria del perfum o a l'alimentació.

Una altra possible aplicació és la d'identificar amb més rapidesa repel·lents de mosquits, com mostren els mateixos investigadors de Google, juntament amb altres autors, en un segon article, també a BioXRiv.

Els autors afirmen que els actuals repel·lents tenen limitacions en eficàcia, aplicabilitat i seguretat. Però buscar-ne de nous requereix molts assajos per anar descartant compostos.

Els investigadors van digitalitzar una base de dades amb milers de mesures de repel·lents de mosquits i van aplicar la xarxa neuronal que havien dissenyat per seleccionar 317 molècules candidates a ser assajades tant en insectes com en humans.

Finalment, van identificar més de deu molècules amb poder repel·lent similar o superior als utilitzats actualment. El procediment implica, doncs, descartar milers de candidats abans de passar a proves més concretes amb els quals, per la seva estructura molecular, tenen més possibilitats de ser eficaços i segurs.

Transmetre olors pel mòbil o les xarxes

Però aquestes no serien les úniques aplicacions. Els autors van més enllà quan diuen que el seu mètode "obre el camí cap a la digitalització d'olors". És a dir, codificar una olor de manera que es pugui transmetre, de la mateixa manera que per les xarxes de telefonia o informàtiques circula informació codificada que es pot traduir en colors concrets a les pantalles de mòbils o d'ordinadors.

Això xoca amb lògiques dificultats, perquè un cop arriba el codi s'hauria de traduir i les pantalles tenen elements lumínics capaços d'imitar gairebé qualsevol color o tonalitat. Però, com es pot fer el mateix amb les olors?

Primer de tot, cal trobar els codis. El novembre del 2020, investigadors de l'Institut Weizmann de Rehovot, a Israel, van publicar un article a Nature en què proposaven una mesura concreta que faria possible digitalitzar aromes.

Amb la participació de 199 persones, que van flairar diferents olors produïdes per diversos components, van aconseguir, afirmaven, un sol nombre que combinava, per a cada aroma, la mesura de 21 característiques fisicoquímiques. L'olor quedava codificada amb un valor determinat.

El director de l'equip, el neurobiòleg Noam Sobel, es mostrava potser massa optimista en una entrevista al diari The Times of Israel i afirmava que amb aquest treball s'oferia un marc teòric per recrear olors en dispositius electrònics:

"Crec que estem a pocs anys dels 'teleolors', telèfons que poden registrar i recrear acuradament olors."

Així, les olors es podrien transmetre com avui s'envien fàcilment imatges o sons. De la mateixa manera que sons, imatges o textos corren per les xarxes en forma de zeros i uns, les olors es codificarien de la mateixa manera. Amb una dificultat: cal que el receptor tingui les molècules adequades que es barrejaran a partir del codi enviat. Només així es pot generar l'olor.

Dispositius així ja s'han dissenyat i assajat. El 2003, l'empresa TriSenx va oferir un dispositiu anomenat Scent Dome, provat l'any següent per un proveïdor d'internet del Regne Unit, Telewst. Era de mida semblant a una tetera i podia generar 60 olors diferents a partir de les barreges del contingut d'unes 20 càpsules.

L'any 2004, Tsuji Wellness i France Telecom van desenvolupar un sistema semblant, anomenat Kaori Web, que portava sis cartutxos i podia generar diferents aromes.

Per tant, no n'hi ha prou de saber codificar una olor i transmetre l'ordre, sinó que qui la rebi necessita tenir les molècules adients per barrejar-les i produir l'aroma.

No és impossible i les proves realitzades fa anys demostren que es pot assolir. Però també cal valorar si aquests sistemes tindran prou atractiu i uns costos assumibles per al públic que tingui el caprici de transmetre o rebre olors.

A un restaurant, per exemple, se li pot acudir d'afegir codis perquè entrant a la web l'usuari senti l'aroma dels plats que anuncia. Però si aquest usuari no té en el seu mòbil, tauleta o ordinador les substàncies que cal barrejar, no es generarà cap olor, una diferència bàsica respecte a la transmissió de colors o sons.