Juan Faerman: "El Facebook és una suma d'egos que reclamen 'feedback'"

L'escriptor argentí ha publicat recentment <a href="http://www.faceboomlibro.com/espana/index.html" Target="_alt">"Faceboom"</a>, una crítica negativa en clau d'humor de les relacions personals que es troben al Facebook. Faerman ha explicat al 3cat24 com la companyia nord-americana li va censurar el seu perfil pel que havia dit al llibre. Des del 2005, escriu un blog titulat <a href="http://www.blogudo.com.ar" target="_alt">Qué blogudo!!</a>,
Juan Faerman: "El Facebook és una suma d'egos que reclamen 'feedback'"
Barcelona

Juan Faerman: "El Facebook és una suma d'egos que reclamen 'feedback'"

L'escriptor argentí ha publicat recentment "Faceboom", una crítica negativa en clau d'humor de les relacions personals que es troben al Facebook. Faerman ha explicat al 3cat24 com la companyia nord-americana li va censurar el seu perfil pel que havia dit al llibre. Des del 2005, escriu un blog titulat Qué blogudo!!,
Karma PeiróActualitzat
(Foto: Corina Sternberg)

(Foto: Corina Sternberg)

Per què ha dedicat un llibre al Facebook? Cobra comissió?
(Rialles) Era jove, necessitava els diners... Ara seriosament. Sóc escriptor d'humor, no analista de xarxes socials. Això m'agradaria que quedés clar des del principi. Però hi havia alguna cosa al Facebook que em crispava els nervis. Em desvetllava, no em deixava dormir.

Què?
Com a escriptor li dono molt de valor a la paraula. I al Facebook la paraula corre molt de risc de buidar-se de contingut.

No sé si l'acabo d'entendre...
Per començar, el terme "amic". No és igual per a tothom! Per a un ianqui no és el mateix que per a nosaltres els iberoamericans. Als EUA els amics no van de tapes o a fer una canya per compartir una estona d'intimitat. Les relacions interpersonals són més distants. De fet, al món anglosaxó (en general) mirar-se als ulls té una connotació sexual i els amics no ho fan. El Twitter i el Twenty tenen altres codis.

Quins codis?
Són d'un altre estil, amb una interacció més immediata. Estic passant per un desencantament de les xarxes socials. Però si "twitteges" alguna cosa a les tres de la matinada i ningú t'ha llegit, passa de llarg, no existeix. Al Facebook, hi continua més temps. Vaig descobrir el Twitter quan em van clausurar el compte del Facebook.

Com va ser, això?
Era el 23 de gener d'aquest any. Jo era a Espanya. Vaig anar al programa de Buenafuente i es va començar a generar una efervescència al voltant del llibre "Faceboom". Vaig intentar entrar al meu perfil i no vaig poder. El Facebook també va donar de baixa la pàgina del llibre. Llavors vam publicar un vídeo al YouTube denunciant la censura de l'empresa. Això va generar l'atenció d'alguns mitjans de comunicació, en particular, el d'un molt conegut a Silicon Valley, el VentureBeat. Un periodista va anar al Facebook fent preguntes i llavors, en unes hores, ens van restaurar el perfil i la pàgina.

"El Facebook té molt poc de xarxa social". Estem tots equivocats?
S'ha creat el concepte de xarxa social per anomenar una cosa que és molt vella. Un matrimoni és la xarxa social més petita que existeix. La comunitat de veïns d'un edifici també ho és. És gent que tenen alguna cosa en comú. El Facebook només ha digitalitzat o virtualitzat aquestes relacions. Els usuaris d'una companyia de telefonia mòbil no formen una xarxa social? Estan connectats i poden interactuar amb els seus amics. Quin és l'objectiu d'una xarxa social?

Comunicar-se?
No. És una suma d'egos que reclamen "feedback". La gent al Facebook només vol generar reaccions a les seves accions. Si algú publica informació al seu mur que no està dirigida a mi, no sé si m'interessa. Potser sóc molt complicat, però si algú publica al meu mur "M'he fet fan de la gent que pren canyes fent la vertical", aquest personatge no m'interessa. Si vull saber alguna cosa de veritat d'alguna persona, li truco, ens trobem o li escric un missatge electrònic.

Doncs 400 milions de persones estan encantades amb les relacions del Facebook.
Ja ho sé. Té un creixement exponencial i no entenc per què. Fa un any que estic esperant que toqui sostre, que arribi al pic d'usuaris perquè comencin a desaparèixer. Però t'has preguntat quanta gent està activa o té més d'un perfil?

No, però al seu llibre parla d'una tipologia d'usuaris. Quins personatges ens podem trobar?
No hi ha dos perfils iguals perquè cada persona escriu coses diferents, els amics són altres i aquests fan activitats diferents. Per exemple, els meus amics saben que, si em posen al mur una foto d'un conillet amb un cor, els esborro automàticament del meu perfil. En aquest sentit, els tinc totalment domesticats.

Em sembla que se n'ha anat per les branques i no m'ha respost...
És cert, a veure... Al llibre parlo de quatre perfils comuns: l'addicte que pensa que el Facebook és la vida real, fa tots els tests, és com un monstre que necessita generar i rebre informació. Va a menjar i publica la foto de les sobres del plat. Hi ha un altre tipus, molt enganxat però amb seny, i que li fa vergonya reconèixer que és al Facebook. Té com un duel intern. En tercer lloc, hi ha el que de tant en tant entra, li agrada però tampoc prou per seguir-lo diàriament. I, finalment, hi ha el que entra per obligació, perquè tothom en té i toca. Té poc domini de la tecnologia i quan s'obre el compte s'equivoca en una dada. En lloc de modificar-la, s'obre un nou usuari.

I vostè, a quin perfil respon?
Al quart. Jo vaig entrar fa anys perquè una companya de feina m'hi va insistir molt. "Per a què?", li vaig dir. "Em giro i et veig, crido i m'escoltes!". Però la seva insistència em va convèncer.

"El Facebook no és el culpable de tots els nostres mals però sí que és un símptoma dels seus valors", ha dit

Posa de manifest un munt de qualitats, virtuts i defectes de l'ésser humà: només és una pàgina a internet. Però és la possibilitat de tenir el nostre propi mitjà de comunicació. Seria molt ingenu culpar el Facebook dels nostres defectes. Tot el que hi ha escrit ho posem nosaltres mateixos.

I compara la satisfacció de ser al Facebook amb la piràmide d'Abraham Maslow. Quina és la seva conclusió?
La majoria de vegades les relacions del Facebook corresponen a l'apartat de Maslow anomenat "afiliació", on el principal és aconseguir amistat, afecte i intimitat sexual. El Facebook és boníssim per lligar. Però també està relacionat amb la fisiologia, que té a veure amb la respiració, l'alimentació, el descans, el sexe.

Vol dir que el Facebook m'ajuda a menjar o a descansar?
Sí. Jo he escrit un llibre criticant l'empresa i això em dóna diners que em permeten menjar. (Rialles)

Més frases seves: "Les xarxes són un placebo per a l'autoestima". Sociològicament, què ens pot aportar aquest placebo?
Hi ha moltíssima gent que és al Facebook per rebre aprovacions dels altres. Et permet dissenyar i premeditar la teva imatge. Tothom posa fotos que els afavoreixen, però després no són així. En conec molts tipus que es fan amics de noies maques sense conèixer-les. A més, tot ha de tenir un "feedback". Fins i tot fer-te un amic nou! I ha de ser positiu. Per què no hi ha l'opció de dir que alguna cosa no t'agrada? La maneta aquella amb el polze aixecat no permet prémer-la amb el polze abaixat? A la vida real no passa això.

Només veu els aspectes negatius. També serveix per mobilitzar-nos, organitzar protestes, convocatòries culturals i socials, etc.
No dic que només tingui coses negatives. En té moltes de positives. En el terratrèmol de Xile es va difondre la convocatòria d'un recital solidari que va tenir una audiència rècord. Però encara s'ha d'integrar més a les nostres vides. Si s'integra a la part productiva/laboral es pot convertir en un sistema operatiu, cada cop més accessible, potser a través dels mòbils.

I quan el Facebook no existeixi, què farà?
Si continua amb les bestieses d'ara, no m'importa. Les galetetes de la fortuna no em serveixen per a res, no m'ajuden a evolucionar. Si l'única cosa que ens interessa és jugar no avançarem. Involuntàriament, ningú adquireix una habilitat.

NOTÍCIES RELACIONADES