Temporers al carrer, la mateixa història de cada any des de fa dècades

Serà una de les imatges del 2020. Temporers a Lleida malvivint al carrer. Però també ho va ser l'any passat. I l'altre. I en menor o major mesura la de cada any des d'almenys, el 1989, quan va entrar en vigor la Llei d'Estrangeria.

En un any es va passar de poder contractar 450 estrangers, a només dos. Els permisos de treball van començar a tramitar-se amb moltes més restriccions. I aviat, aquells que no tenien papers es van quedar al carrer. I als pagesos que els contractaven, esquivant la nova llei, els van començar a ploure més multes i sancions, i més quantioses.

Des d'aleshores ja són tres dècades de falta d'allotjament sistèmic, d'assentaments que es fan i es desfan, de temporers buscant cargols per vendre'ls i sobreviure, de propostes inacabades, de regularitzacions comptades i pràcticament impossibles, de lamentacions des dels municipis per la falta d'acompanyament dels governs, d'esperances per fer una feina necessària però amb frustracions per ser rebutjats. I de massa vida al carrer.

Abans de la Llei d'Estrangeria

L'any 1984 TV3 va rodar la primera crònica sobre temporers al Segrià. En aquell vídeo s'hi veu el bar on tothom, pagesos i temporers, sabien que es podrien trobar, un any després de l'última collita. Uns i altres ja es coneixien. I aquells que ja havien funcionat, tenien, pràcticament, la feina assegurada.

En aquella època, i fins ben bé una dècada després, la majoria de persones que venien a recollir la fruita provenien d'Andalusia o Extremadura. Però a finals dels vuitanta van començar a créixer els estrangers que arribaven a la primavera.

Un d'aquests va ser Nkawa Kabamba, un jove angolès de 22 anys. Ja aleshores, l'any 1986, demanava la creació d'una oficina per atendre els estrangers arribats d'Àfrica i ajudar-los en els tràmits dels permisos de residència. Volia ajudar a 4.500 africans que en aquell moment vivien a les comarques lleidatanes i que es dedicaven a recollir olives.

"Lluitarem i buscarem el millor possible per millorar la situació dels negres"

Ell i dos homes més, vivien en una caseta abandonada al camp on treballaven. No eren els primers, però tampoc serien els últims. Els anys següents, la llei estatal d'estrangeria dificultaria les seves contractacions. Introduïria el requeriment de tenir un contracte d'1 any a 40 hores setmanals per a poder treballar. I això, fins a dia d'avui, seria molt difícil d'aconseguir en un sector com el de la fruita i per algú acabat d'arribar al país.

1989, un any clau

Aquella temporada va acabar amb 28 sancions a pagesos per haver contractat estrangers sense papers. Multes que van arribar a les 500.000 pessetes. L'assemblea dels pagesos, amb més d'un centenar de persones, la va enregistrar TV3 aquell octubre. "No tenim solucions quan hem d'anar contra una llei", deia un dels que van intervenir.

La falta d'allotjament per als temporers es va convertir ràpidament en l'eix de debat més recurrent. El govern central començava a estudiar ajudes per a la rehabilitació de masos o instal·lacions de nous càmpings a la zona. Però el 1990 descartava, completament, la creació d'albergs específics per a temporers amb l'argument que barrejar persones de procedències molt diverses podria generar problemes.

A partir d'aleshores les propostes van ser més o menys ambicioses. Des d'unes caravanes a Vilanova de la Barca i Puigverd, finançades parcialment per la Generalitat, el mateix 1990, fins a un campament militar de l'exèrcit a Alcarràs l'any 2002, o uns mòduls prefabricats a Soses el 2005. Les declaracions polítiques venien carregades de bones intencions:

Ignasi Farreres, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya (1994): "Si resolem el problema humà, perquè aquestes persones són persones, també traiem crispació social."

Però de seguida es va constatar que no anaven acompanyades de mesures eficients i d'embargadura suficient.

La construcció d'albergs, massa limitada

A la dècada dels noranta sí que es van construir albergs. 500 places, per exemple, només el 1994. Alpicat, Alcarràs o Massalcoreig van ser algunes de les poblacions on s'hi van edificar instal·lacions per a temporers. En pocs anys, els números projectats, van quedar petits.

Pilar Nadal, regidora de Serveis Personals a l'Ajuntament de Lleida (2000): "L'alberg municipal, la casa d'acollida, està col·lapsada, hi ha moltíssima gent. Faria un prec perquè no vinguin a Lleida."

I a Lleida, i al Segrià, seguien arribant més persones, que cada vegada ho tenien més difícil per ser contractats si no tenien papers. I alguns que sí que els tenien, però que també es quedaven fora de les places d'acollida. Les dades del 1997 indicaven que dels 6.000 temporers, un 16% no tenia contracte. "Aquí les condicions són infrahumanes", denunciava a TV3 un home que venia a recollir la fruita.

Pensant a evitar les situacions de carrer, a finals dels 90 i principis dels 2000 es va començar a potenciar la contractació en origen. És a dir, aconseguir convenis amb països tercers perquè un nombre concret de persones vinguessin a Espanya, contractades, però amb bitllet de tornada.

El 1999 van arribar els primers colombians, quan Unió de Pagesos clamava perquè cada vegada costava més trobar gent autòctona disposada a treballar a la fruita. El 2000, ho van fer 70 marroquines. El 2001 ja en van ser 250. I durant les següents temporades es van aconseguir convenis amb Senegal, Romania o Mauritània.

La política de contractacions en origen va començar a ser criticada per les desigualtats que generava entre temporers. I a poc a poc, ha anat perdent pes.

Gerard Serra, alcalde d'Alcarràs, a la Nit al Dia de TV3 (2004): "Distorsiona realment les campanyes. Què fa? Que hi hagi immigrants o temporers de 1a, de 2a i persones que no existeixen."

El sentiment de solitud dels municipis

L'any 2000 sí que es va permetre treballar a un grup de persones. Un grup de 29 homes que malvivia a la plaça Catalunya de Barcelona. A tots ells se'ls va regularitzar. Una de les poques vegades que el govern central va accedir a fer-ho. Aquest fet va permetre que poguessin treballar a la fruita, però va evidenciar la diferència de tracte entre els que arribaven a Barcelona i els que ho feien directament a Lleida.

Gerard Serra, alcalde d'Alcarràs (2000): "Segur que si aquests xavals enlloc d'estar a la Plaça Catalunya de Barcelona estiguessin a la plaça de l'Església d'Alcarràs seguirien sent il·legals."

A principis de la dècada actual, la plaça del Seminari de Lleida va ser un dels llocs on els treballadors de la fruita van malviure-hi més sovint. El tinent d'alcalde Josep Presseguer deia aleshores:

"Plantegem-nos si l'Ajuntament pot assumir 1.400 persones que arriben. És impossible."

La sensació d'abandonament dels municipis arriba fins a l'actualitat. El desembre, alcaldes i pagesos van fer front comú per demanar poder contractar treballadors estrangers sense papers. Però la resposta del govern central, una vegada més, va ser negativa, qualificada per inviable pel subdelegat a Lleida.

Mesures ineficients i temporers al carrer, fins avui

Els últims anys hi ha hagut assentaments a Torres de Segre. Temporers al ras a Lleida o Alcarràs. I promeses. La Paeria va prometre un cens de places disponibles a la comarca l'any 2017. Aquest 2020 es repeteixen les mateixes declaracions d'intencions.

Unió dels Pagesos ha demanat, en diverses ocasions, una ajuda per disminuir el cost dels allotjaments per als treballadors temporers que tenen la seva residència habitual a més de 75 quilòmetres. Les demandes per un alberg públic també ressonen des de fa temps:

Nogay Ndiaye, membre de Fruita amb Justícia Social (2018): "L'Ajuntament es nega a fer aquest alberg per a temporers. De fet, l'Ajuntament no disposa d'albergs municipals."

Les situacions vitals dels temporers no han estat homogènies. Persones amb documentació, que treballen i s'allotgen en albergs, pisos o masos. D'altres amb documentació, però que han hagut de malviure al carrer perquè el pagès no els podia acollir. Els que, amb menor mesura, no han tingut papers, però han seguit treballant al camp. I els que sense papers ni contracte han passat setmanes sense un sostre esperant en va una oportunitat laboral.

Sigui com sigui han estat, i són, centenars les persones malvivint al carrer i que volen treballar cada any al sector de la fruita. Unes persones, que com els pagesos i els municipis on arriben, esperen que les administracions, Generalitat i govern de l'Estat, compleixin d'una vegada amb totes les promeses de cada any. Les promeses que asseguren que "l'any que ve, no es repetiran les mateixes imatges".