Imatge de la cria de tauró
La cria de tauró, en una imatge difosa per l'aquari (Aquari de Cala Gogone)

Taurons femella que tenen cries sense intervenció d'un mascle: així és la partenogènesi

El procés es dona sobretot en invertebrats, i en taurons és molt poc freqüent, però el 2007 els científics van demostrar que també era possible en aquests peixos

Xavier DuranActualitzat

Una femella de l'espècie de tauró anomenada mussola vera ha tingut una cria a l‘Aquari de Cala Gonone, a l'illa de Sardenya. El fet no seria tan destacable si no fos perquè en el tanc on ha viscut la mare durant deu anys només hi ha hagut una altra femella i cap mascle.

Per tant, la cria, anomenada Isera, que significa esperança en sard, només té mare i no té pare. La cria es pot veure en aquest vídeo difós per l'aquari a Instagram:


El fet és molt poc usual, però no és el primer cop que passa. Quan es produïa en aquaris, molts científics eren escèptics, perquè pensaven que en algun moment la femella havia coincidit amb un mascle i aquests peixos poden emmagatzemar l'esperma durant molt de temps, en algunes espècies més d'un any.

Però el 2007 hi va haver la primera confirmació del naixement d'un tauró sense intervenció de cap mascle. Investigadors dels Estats Units i d'Irlanda del Nord van publicar un article a Biology Letters on demostraven, a partir d'anàlisis genètiques, que una cria de tauró martell, nascuda el 2001 a l'aquari de Nebraska, s'havia concebut sense participació de cap mascle.

Un any després, tres investigadors de la Universitat de Miami, encapçalats per l'expert en taurons Demian Chapman --ara a la Universitat Internacional de Florida i que ja havia participat en la recerca anterior-, van fer anàlisis genètiques i van demostrar que, efectivament, la femella havia quedat embarassada sense intervenció masculina.

Els resultats es van publicar a l'octubre del 2008 en el Journal of Fish Biology. Els autors explicaven que era el primer cas comprovat no només en aquella espècie, sinó també en la família dels carcarínids i el segon en peixos cartilaginosos.


Què és la partenogènesi?

El procés pel qual es produeixen aquests naixements s'anomena partenogènesi. La paraula ve del grec i significa "naixement de verge". Segons explica al 324.cat, el doctor Francesc Piferrer, del grup de Biologia de la Reproducció de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC), el procés és molt usual en molts invertebrats. En vertebrats es dona menys sovint, però s'ha descrit en peixos teleostis --que inclouen la gran majoria de les espècies conegudes-, en amfibis, en rèptils i fins i tot en algunes espècies d'ocells.

De partenogènesi, afegeix, n'hi ha de dos tipus:

"Una s'anomena apomíctica i és rara, almenys en vertebrats. La cria és un clon exacte de la mare. L'altre tipus és l'automíctica, en la qual s'inclou aquest cas produït a Sardenya."

La clau està en el procés de divisió cel·lular anomenat meiosi. Així es generen les cèl·lules sexuals, com els òvuls i els espermatozoides, que s'uniran per donar lloc a un nou individu.

Com que són dues cèl·lules que s'ajuntaran per produir un organisme nou, si totes dues aportessin tota la informació genètica que tenen, la descendència en tindria el doble. Per això, en la meiosi cada cèl·lula sexual es divideix i la resultant té la meitat de material genètic.

Un tauró martell i al fons un submarinista fotografiant-lo
El tauró martell va ser la primera espècie de tauró en què es va verificar la partenogènesi (Marko Dimitrijevic/Wikimedia Commons/CC BY-SA 2.0)

Ho podem comprendre amb un senzill símil esportiu. Suposem que tenim dos equips de voleibol. Cadascun té sis components. Volen fer un combinat per enfrontar-se a un tercer equip.

Si simplement s'ajunten tots dos equips, hi hauria 12 jugadors o jugadores, un fet òbviament no reglamentari. Per això, l'entrenador de cadascun dels equips selecciona tres components i així es forma un nou equip de sis.

Amb les cèl·lules sexuals i la meiosi passa una cosa semblant. El material genètic s'ha de dividir perquè quan s'ajuntin les dues cèl·lules se'n formi una amb la datació cromosòmica correcta.

En aquest procés, en femelles, es produeixen quatre cèl·lules. Una és l'òvul i les altres tres, anomenades corpuscles polars, s'eliminaran. Dos quedaran destruïts de seguida i el tercer corpuscle està unit a l'òvul i desapareixerà quan l'espermatozoide el fecundi.

Però els taurons femelles de què parlem no van rebre esperma perquè no tenien mascles que l'aportessin. Per això, l'òvul no estava fecundat.

I el que va passar, per raons que els biòlegs encara no saben prou bé, és que aquest últim corpuscle polar no es va destruir. Es va mantenir unir a l'òvul i així van formar una cèl·lula sencera que va generar un nou individu.

En aquest cas la cria no és idèntica, perquè el material genètic s'ha recombinat. Però sí que hi ha, lògicament, molta més semblança amb la mare que si hi hagués hagut intervenció d'un mascle.

En tot cas, el que és molt probable és que els taurons partenogenètics siguin femelles, perquè aquests animals, com en l'espècie humana, el sexe homogamètic --el que té dos cromosomes sexuals del mateix tipus- són les femelles. Tenen dues còpies d'un mateix cromosoma sexual (X) i, per tant, sense la participació del pare, que pot aportar un cromosoma X o un de Y, la descendència serà necessàriament femella.

En els ocells, en canvi, només poden donar mascles, perquè l'embrió amb dues còpies de cromosoma sexual femení no és viable.


Hipòtesis sobre les causes

Sobre per què es produeix en els taurons, el doctor Piferrer apunta que no se'n sap la raó amb certesa. En altres vertebrats, explica, se sap que el fenomen pot ser degut a factors interns o externs:

"Entre els interns, a banda d'una possible predisposició genètica, hi ha l'edat --com més edat de la mare, més risc d'anomalies reproductives. Entre els externs hi ha la temperatura, les infeccions amb certs virus i no es pot descartar l'estrès."

Finalment, es pot fer l'exercici, sempre difícil, de valorar si la partenogènesi en taurons és un fet positiu o negatiu. En un article publicat a la revista BioScience el 2009, l'escriptora científica Wendee Holtcamp explicava detalladament el procés i incloïa valoracions d'experts sobre l'impacte de la partenogènesi.

D'una banda, pot ser positiva, perquè això facilita la reproducció d'uns animals que es troben en risc, degut, entre altres coses, a la captura indiscriminada per extreure'ls l'aleta. La majoria d'espècies es troben en regressió, com es pot veure a la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades.

En taurons, els dos sexes no coincideixen gairebé mai i només es troben per a la reproducció. Amb la partenogènesi, les femelles no necessitarien els mascles ni tan sols en aquest moment.

D'altra banda, la reproducció sexual aporta diversitat, amb material genètic del pare i de la mare, que es barreja. La partenogènesi promou una descendència més uniforme i això sempre és perjudicial per a qualsevol espècie de cara a evitar malalties genètiques o a adaptar-se a un entorn canviant.

Això darrer pot pesar més i ja ho apuntaven els investigadors en l'article del 2007, que confirmava per primer cop la partenogènesi en taurons.

Un procés inusual com la partenogènesi no pot compensar l'impacte de les activitats humanes. Potser el que queda clar és que els taurons són una espècie en risc i que les iniciatives per protegir-los han de ser actives.

ARXIVAT A:
CiènciaRecerca científicaEcologia
Anar al contingut