Setge i caiguda d'Al-Qaeda
Fa deu anys, Al-Qaeda va cometre l'atac més cruel dissenyat per una banda terrorista. I el van seguir desenes matances, de petites i de grans. Però la seva gran victòria va ser aconseguir instal·lar-se en la psique d'Occident, aconseguir que la política radical d'un grup d'integristes musulmans es convertís en un afer de tots, tot un seguit de reaccions i contrareaccions que acabarien generant les guerres de l'Iraq i l'Afganistan. Al-Qaeda va aconseguir guiar la política de la Casa Blanca i d'Europa, impregnats per la cultura del terror. El fantasma de la violència demencial ha estat durant aquesta última dècada el pretext per a la retallada dels drets ciutadans i el replantejament de la diplomàcia internacional.
Al principi, Al-Qaeda es trobava còmoda amb aquest paper d'antítesi de tots els valors occidentals... L'11 de setembre va ser el seu atac més audaç, però l'èxit va ser la seva condemna. Els seus atacs van provocar contraatacs de grans dimensions. Per això, el seu comandant en cap es va haver d'amagar al Pakistan, planejant operatius i mirant la tele...
Els seus principals dirigents també s'haurien d'ocultar, en situació de setge psicològic. Els homes de Bin Laden es van haver de preocupar més de la seguretat personal que de l'eficàcia operativa.
Per això, la mort de Bin Laden va ser, per a la Casa Blanca, una victòria més simbòlica que real. Certament, Al-Qaeda ja feia molt de temps que estava afeblida. Abans l'organització disposava d'un bastió: l'Afganistan. Ara està més estesa per la geografia àrab, però enlloc ha aconseguit el nivell de confort i impunitat de què disposava a Kabul. No és el mateix viure en ciutats que en coves a les muntanyes o en refugis al desert del Sàhara.
La tàctica de les matances indiscriminades, a més, ha acabat esgotant l'opinió pública musulmana, ara més partidària de refer llaços culturals amb Occident. Al-Qaeda ja no és percebuda com una solució, sinó com un problema. De fet, el cop més demolidor ha vingut de la societat àrab mateixa. L'integrisme armat està descol·locat davant d'aquesta primavera juvenil que demana democràcia, que demana drets per a les dones, que demana separar religió i poder.
La revolta àrab ha deixat obsolet el discurs d'Al-Qaeda, tan obsolet com els règims que els àrabs volen destruir des del Marroc fins a Síria.
L'exèrcit de Bin Laden ha fracassat en el seu intent de conquerir els cors dels musulmans i això es tradueix en menys voluntaris i menys diners. Però Al-Qaeda encara seguirà viva, segurament, en els discursos de certs polítics i comentaristes europeus i nord-americans que continuen alimentant la idea d'un terrorisme islamista, poderós i amagat, sempre a punt de tornar a atacar.
Al principi, Al-Qaeda es trobava còmoda amb aquest paper d'antítesi de tots els valors occidentals... L'11 de setembre va ser el seu atac més audaç, però l'èxit va ser la seva condemna. Els seus atacs van provocar contraatacs de grans dimensions. Per això, el seu comandant en cap es va haver d'amagar al Pakistan, planejant operatius i mirant la tele...
Els seus principals dirigents també s'haurien d'ocultar, en situació de setge psicològic. Els homes de Bin Laden es van haver de preocupar més de la seguretat personal que de l'eficàcia operativa.
Per això, la mort de Bin Laden va ser, per a la Casa Blanca, una victòria més simbòlica que real. Certament, Al-Qaeda ja feia molt de temps que estava afeblida. Abans l'organització disposava d'un bastió: l'Afganistan. Ara està més estesa per la geografia àrab, però enlloc ha aconseguit el nivell de confort i impunitat de què disposava a Kabul. No és el mateix viure en ciutats que en coves a les muntanyes o en refugis al desert del Sàhara.
La tàctica de les matances indiscriminades, a més, ha acabat esgotant l'opinió pública musulmana, ara més partidària de refer llaços culturals amb Occident. Al-Qaeda ja no és percebuda com una solució, sinó com un problema. De fet, el cop més demolidor ha vingut de la societat àrab mateixa. L'integrisme armat està descol·locat davant d'aquesta primavera juvenil que demana democràcia, que demana drets per a les dones, que demana separar religió i poder.
La revolta àrab ha deixat obsolet el discurs d'Al-Qaeda, tan obsolet com els règims que els àrabs volen destruir des del Marroc fins a Síria.
L'exèrcit de Bin Laden ha fracassat en el seu intent de conquerir els cors dels musulmans i això es tradueix en menys voluntaris i menys diners. Però Al-Qaeda encara seguirà viva, segurament, en els discursos de certs polítics i comentaristes europeus i nord-americans que continuen alimentant la idea d'un terrorisme islamista, poderós i amagat, sempre a punt de tornar a atacar.
