Ser dona a la Xina: entre la tradició, el masclisme d'estat i un #metoo incipient

Les xarxes socials xineses s'han omplert d'indignació dies enrere per una pallissa brutal a dues noies en un restaurant després que una d'elles va intentar desempallegar-se d'un home que l'assetjava. Al febrer, un vídeo mostrava una dona pobra, encadenada, esclavitzada pel marit. Generava un alt grau de consternació que va obligar les autoritats a ocupar-se del cas.  

Mao Tse-tung deia que les dones sostenen la meitat del cel, una manera de parlar d'igualtat en un país on no feia gaire temps encara se'ls embenaven els peus. Dècades després de Mao, a la Xina les dones estan assolint nivells de llibertat semblants als dels països més avançats, però no totes, ni de bon tros. 

Les diferències són abismals entre les joves urbanes de les noves classes acomodades i les dones de les zones rurals, moltes de les quals emigren a les grans ciutats per tenir una feina que permeti als seus fills, deixats enrere al poble, tenir un futur millor.  

Les segones serveixen les primeres. Les dones vingudes del camp treballen als serveis, hostaleria, restauració, feines sense pràcticament qualificació en general. I sobretot treballen com a "ayi", empleada domèstica.  

La Liu Xiaoying té 54 anys, és de Sichuan, la gran província del sud-oest, la del menjar picant. Fa vint anys que viu a Pequín i que treballa netejant cases i cuinant, la feina de les populars "ayis". Va venir a la capital a buscar una vida millor, per deixar enrere els sous misèrrims i la duresa de la feina al camp.    

Forma part d'aquells milions i milions de xinesos i xineses que per l'any nou emprenen per unes setmanes l'èxode cap a les seves províncies d'origen, on envien els diners perquè els seus pares i els seus fills visquin en millors condicions.   

El sacrifici l'han fet dues generacions de dones. Viuen en infrahabitatges, compartits, o directament a casa de la família per a la qual treballen. És l'única manera de prosperar, de sortir de la pobresa, al preu de deixar de veure els seus fills, separar-se dels marits, estar a mercè de la millor o pitjor voluntat de qui les contracta.

"El meu fill s'ha fet gran. I encara el trobo a faltar. Encara a vegades tinc l'esperança de poder-li donar un consell, encara que ja ha crescut, com a mare encara vull ajudar," explica afegint tota mena de detalls sobre què està fent i què vol fer el seu fill a Chengdu, la capital de Sichuan.  

La Liu Xiaoying va poder triar no treballar en una sola casa –"tot el dia sota els mateixos ulls," diu--. Això li ha donat una certa llibertat respecte a les dones de la seva edat, les seves amigues, que es van quedar al camp. 

Llibertat fins a un cert punt perquè, com totes les "ayis", està no només a mercè de qui paga, sinó també de les polítiques del govern.

Immigrants sense papers al propi país

En 20 anys que fa que treballa a Pequín, no ha tingut, ni té, seguretat social a la capital. Si el seu fill hagués viscut amb ella no hauria pogut anar a l'escola perquè ni ell ni la Liu tenen hukou de Pequín, el certificat de residència. Sense aquest document no es pot accedir ni a la sanitat ni a l'ensenyament públics. Els últims temps s'ha implantat la targeta mèdica universal, però que permet només una cobertura bàsica.  

En la pràctica, sense hukou, els treballadors vinguts del camp a la ciutat són immigrants il·legals al seu propi país. Si necessiten un tractament d'una malaltia greu han de tornar al seu poble, suposant que allà hi hagi cap hospital que el pugui facilitar. O quedar-se a la gran ciutat i hipotecar el poc que tinguin per pagar un hospital a Pequín, Xangai o Canton, per exemple.  

A més, en aquestes ciutats, les considerades de primer nivell, la vida s'està posant molt cara i en particular a Pequín la voluntat del govern és buidar-la d'immigrants del camp sense qualificació.

Moltes dones acaben optant per marxar cap a casa i mirar de buscar a la capital provincial feines semblants a les que fan a Pequín. 

La Xiaoying pensa en tornar potser a Chengdu, una ciutat de segon nivell, de les més riques i importants de la Xina després de 40 anys de reformes capitalistes. Allà moltes famílies amb diners també necessiten la figura de la ayi. I a Chengdu hi viu el seu fill...  

Al final, una vida al ritme de les vicissituds socioeconòmiques de la nova potència emergent. Una vida a mercè del rumb que hi imprimeixen els timoners -- Mao, Deng, Xi Jinping --, tots homes; sacrifici per prosperar i fer prosperar els seus.

La tradició no és una obligació 

En contrast amb la Liu Xiaoying, a la Xina és cada dia més comú, en la generació Z o mil·lènial, trobar dones que poden desenvolupar una vida professional i personal plena sense haver de complir, almenys automàticament, amb la funció tradicional de casar-se i donar un hereu. És el cas de la Wu Buzhi.  

Té 29 anys i és dissenyadora, graduada en animació a la prestigiosa Acadèmia de Cinema de Pequín. Té empresa pròpia, dissenya i crea els seus propis personatges, dones empoderades, d'estètica shou ban, els ninos estrambòtics de PVC que són la passió dels joves xinesos. 

Ella representa els avanços que les dones han assolit en els últims anys. Per exemple, a l'educació superior hi ha més dones que homes. Més de la meitat de les start-ups a la Xina les funden dones. 

"Ara les dones tenen un entorn en què poden abastar un coneixement molt més divers, tenir horitzons més amples"

"Quan l'horitzó i la visió és més oberta i desperta, inevitablement buscaran un món més obert", comenta al seu estudi de l'est de Pequín, a prop de la universitat on va estudiar, una zona d'edificacions noves, gratacels amb molta vidriera, el símbol de la modernitat.  

Com la Buzhi hi ha moltes dones que tenen empreses i negocis propis, pròspers, multimilionaris. La gran majoria de dones menors de 40 anys no tenen germans o germanes, per la política el fill únic que va imperar des del 1979 al 2016.  

No eren nois, els preferits, però eren el gran patrimoni de futur de la família i moltes ho han sabut aprofitar per fer diners per a elles i la família sencera, els pares i els fills. 

Ja des de l'inici de les reformes les dones van saber treure partit d'aquella mena de proverbi de Deng Xiaoping, l'artífex de les reformes capitalistes, "enriquir-se és gloriós". El rostre més representatiu és el de Dong Mingzhu, que circula pintat a la carrosseria de molts autobusos en la publicitat de la marca Gree, líder d'aparells d'aire condicionat. És la setena dona més influent del món, segons Fortune.

Però els homes dirigeixen el Partit  

Tot i que menys nombroses que els homes, hi ha dones a la cúpula de les empreses. No en trobarem cap entre els set dirigents més poderosos de la Xina, els set membres del Comitè Permanent del Buró Polític del Comitè Central del Partit Comunista.

El Comitè Permanent és el veritable govern de la Xina. És el nucli del Buró Polític, que es composa de 25 membres. D'aquests, només un és una dona, Sun Chunlan, viceprimera ministra a càrrec ara del combat contra la Covid19. 

La proporció, o millor dit la desproporció, no millora gaire en el conjunt del Comitè Central, uns 300 membres; només el 10% són dones.

Aquest lideratge comunista, sense una visió femenina i encara menys feminista en el seu si, és el que promulga i aplica les lleis que dirigeixen, afecten i modulen la vida de centenars de milions de dones.

És impossible escapar a la maquinària del Partit, noranta milions de membres que impregnen totes les facetes de la vida a la Xina.  

El masclisme polític s'afegeix al patriarcat tradicional. A les dones els és difícil escapar-ne. Un exemple molt senzill. Una dona encara per sota dels 40, amb carrera universitària, m'explica que té un amic que és amo d'un bordell. A la meva pregunta de com pot mantenir l'amistat amb algú que viu de l'explotació sexual de desenes si no centenars de dones, de què li semblaria si alguna dona de la seva família hi hagués de treballar, se li dispara un gest d'estranyesa. No s'ho havia plantejat mai en aquests termes.

Malgrat que el govern xinès promou oficialment la igualtat de gènere, totes les decisions dels que manen reflecteixen la preferència per l'home en front de la dona, del nen per davant de la nena.

És una realitat política en què la salut sexual i reproductiva de les dones és un instrument de l'estat. I això no és nou. Pequín va decidir el 1979 que l'augment accelerat de la població perjudicaria les perspectives de creixement sota les reformes capitalistes. Vaja, més que res que el PIB s'hauria de repartir entre massa xinesos i xineses. I va decretar que les dones només podrien tenir una criatura.

Ovaris d'estat 

Al cap dels anys, les conseqüències de la política del fill únic han anat molt més enllà de la ingerència del poder en les decisions personals sobre la maternitat i la paternitat.  

Per començar, combinada amb la preferència tradicional pels fills mascles, la política del fill únic va comportar feminicidi, tant un cop nascudes les nenes com amb avortaments selectius. Amb el desenvolupament, es va generalitzar l'ús de les ecografies, que permetien determinar el sexe del fetus.  

El primer efecte pervers de la política del fill únic va ser la caiguda marcada del naixement de nenes fins a provocar un greu desequilibri: 117 homes per a cada 100 dones.

I aquesta desproporció ha portat a què molts homes, sobretot a les ciutats de províncies, amb nivells de renda baixos, no trobin amb qui casar-se, cosa que els traficants d'éssers humans, sempre atents a beneficiar-se de la debilitat, han aprofitat per fer negoci.

N'hem tingut un exemple recent: al febrer provocava indignació a les xarxes socials el descobriment d'una dona encadenada en una mena de cova on la tenia presonera el marit, que li havia fet vuit fills.

Havia estat víctima del tràfic de dones del camp, amb molt pocs recursos i formació, casades a la força amb homes solters.  

En segon lloc, amb 37 anys de política del fill únic, la població s'està envellint. Ara mateix gairebé una cinquena part dels 1.400 milions de població xinesa té més de seixanta anys.  

Si intervenir en la capacitat de les dones per decidir quants fills volien tenir ha generat aquests problemes d'envelliment, la direcció comunista torna a interferir, però en sentit contrari. Política d'estat, Pequín vol ara fabricar un baby-boom.  

L'obligació d'altres temps de no passar d'una criatura era imposada amb esterilitzacions i avortaments forçosos, fortes multes i mesures que negaven tot dret als segons, tercers i successius fills.  

Ara la política és més subtil i calculada. Des del 2016 se'n poden tenir dos. Des del 2020 tres.  

La pregunta és per què no s'aboleix la limitació, així almenys qui ho vulgui podrà anar més enllà dels tres. És fàcil deduir que això, en una Xina cada cop més desenvolupada, només passaria en les classes socials més baixes. Més enginyeria social doncs, que neixi més canalla només en famílies de classe mitjana o alta.    

Per començar, el Partit encoratja als seus –recordem-ho-- noranta milions de membres per què tinguin més criatures. Bé, en la pràctica, encoratja les dones amb carnet que estiguin en edat fèrtil. Han de ser exemple per al conjunt de la societat.   

Més enllà del Partit, el 44% de les dones joves urbanes xineses no té plans per casar-se ni tenir criatures. Com la Buzhi, que prioritza la seva carrera com a dissenyadora a trobar marit. I és a punt de fer 30 anys, una edat en que la societat tradicional considera que si una dona no s'ha casat i ha tingut fills ja no podrà fer-ho: és el que encara es coneix com a "dones sobrants".

Però la Buzhi ho té clar: "Com que les dones de les ciutats de primer i segon nivell tenen una mentalitat més oberta, tenen més pressió, generalment es casen més tard, tenen matrimonis menys estables. El govern només pot encoratjar a tenir canalla, però no les pot forçar."

No les pot forçar, però va introduint regulacions que les pressionen. En el nou codi civil, la llei de divorci contempla un mes de conciliació abans de la dissolució final del matrimoni, una mesura que molts analistes consideren un greu risc per a les dones víctimes de violència masclista.   

L'avortament, que va ser clau en la imposició per la força del fill únic, només podrà ser terapèutic. És a dir, en la pràctica, serà el metge qui decidirà si una dona avorta o no. Els metges segueixen -- difícilment s'hi poden sostraure -- les polítiques que marca el Partit dins de l'administració de sanitat. També s'ha parlat d'introduir una major càrrega fiscal com menys descendència tingui una parella.  

"Tenir una criatura és una cosa dins de l'àmbit dels meus drets humans, és la meva decisió triar un marit i tenir fills"

Tot plegat és difícil d'assumir per a dones com la Buzhi: "Si decideixo no tenir fills i haig de pagar més impostos que altres, crec que és una violació dels meus drets humans".

Feminisme versus harmonia 

No són només els canvis legislatius el que topa amb els interessos de les dones joves. En els últims anys, sota el mandat del president Xi Jinping, s'han reforçat els valors tradicionals xinesos contraposats als pretesos efectes socialment desestabilitzadors vinguts d'Occident.  

En el marc d'aquest nou rigor moral es promouen els valors familiars tradicionals en què la dona juga un paper virtuós com a esposa i mare, garantia de l'harmonia a la llar pròpies de la Xina confuciana.

Sense necessitat de retrocedir a Confuci, encara avui en bona mesura casar-se a la Xina per a una dona implica, a més de tenir almenys un fill, passar a formar part de la família del marit, cuidar els sogres quan siguin vells. 

L'harmonia és un concepte central per al poder xinès perquè sobre aquest valor, el de l'estabilitat combinada amb la millora material, basa la legitimitat del seu poder absolut en un país sense mecanismes democràtics ni judicials de fiscalització.  

I l'harmonia es veu sacsejada de cop per unes imatges de càmera de seguretat d'un restaurant de barbacoa a la ciutat de Tangshan, al nord-est xinès, una zona industrial en plena transformació per la necessitat mediambiental de deixar d'utilitzar tant carbó.  

A les imatges s'hi pot veure amb tot detall la pallissa brutal a dues noies. Un home assetja una noia que està sopant. Intenta treure-se'l del damunt i ell l'agredeix. Les noies es defensen com poden però diversos homes les acaben apallissant. Múltiples ferides i a l'hospital.  

El vídeo ha generat un clam unànime a les xarxes socials per aturar la violència contra les dones, que un internauta anònim qualificava de rampant a la Xina. De fet, així ho demostren molts altres vídeos igualment aterridors que han anat apareixent.  

Un detall esfereïdor de les imatges és que l'agressió, extremament violenta, es desenvolupa davant la passivitat de nombrosos comensals a les taules del voltant, que no mouen un dit, ni tant sols presten gaire atenció, acostumats a les borratxeres de cap de setmana.  

De fet, el govern xinès, que anunciava l'endemà la detenció de nou homes implicats en la pallissa, considera l'incident com un cas més de la violència de les bandes mafioses locals, traient rellevància al fet que es tracta d'una agressió masclista. 

Un #metoo incipient

Malgrat tot, algunes dones veuen en el fet que el vídeo hagi sortit a la llum i que la policia hagi actuat un indici que les coses poden millorar. És el que creu la Xue Bei, vint anys i escaig, amb una feina d'oficina al districte de negocis de Pequín.

"Cal pensar com es poden protegir les dones i què podem fer a través de la legislació."

La Xina té una llei de violència de gènere des del 2016 però amb pocs resultats en un entorn sexista, com demostra la pallissa de Tangshan, que no facilita la denúncia. Els confinaments draconians només han agreujat els casos de violència masclista.  

Com a la resta del món, l'assetjament i els maltractament no són tampoc a la Xina una exclusiva de les classes populars.    

L'incipient moviment #metoo, fortament vigilat per la seguretat de l'estat, va començar en l'àmbit universitari, amb denúncies contra professors. El cas més sonat, que ha anat a judici, és el de l'exbecària assetjada per un famós presentador de la televisió xinesa, el de la gala de cap d'any, un dels moments televisius més especials i tradicionals.

El feminisme no ho té fàcil a la Xina perquè alhora que moltes dones joves hi militen, el règim l'assenyala com a part de les idees occidentals que poden desestabilitzar la, almenys aparent, harmonia xinesa.  

Algunes de les xarxes socials més populars com Weibo o Douban han eliminat més d'una dotzena de comptes de feministes per presentar, diuen, contingut il·legal, radical i extremista.  

Les xineses sostenen cada cop més la meitat del cel, potser; però encara queda un llarg camí per què moltes dones puguin deixar enrere l'infern de la violència masclista i el sostre de la desigualtat.