Clima: el temps s'acaba i caldran sacrificis, però si actuem tindrem un mínim benestar

"S'ha acabat el temps de fer promeses buides per al llunyà 2050. Es necessiten canvis urgents i transformadors a gran escala a les nostres economies, societats, cultures i polítiques i es necessiten a una velocitat sobrehumana." És un dels últims avisos que s'han fet des de medis científics sobre el gran repte a què s'enfronta la nostra societat amb la crisi climàtica -o emergència climàtica, que dona més idea de la urgència del problema.

Es tracta d'un manifest per al qual s'estan recollint signatures i que també està en procés de publicació a la revista Science Progress. D'avisos semblants, sense tanta urgència per prendre mesures, ja se n'havien fet fa uns trenta anys, quan hi havia prou indicis del paper humà en l'escalfament global. Però els científics solen assegurar i matisar molt les coses i per això eren massa prudents.

Durant aquest temps han tornar a aparèixer els avisos, cada vegada més contundents, amb dades més consistents i amb exemples per demostrar que no era una alerta sobre un esdeveniment llunyà, sinó que alguns efectes ja s'estaven notant.

Però no se'ls ha fet gaire cas, s'han perdut oportunitats i temps. I, quan passa això, les solucions que s'adopten per a un problema greu sempre són menys eficients, més cares, més complexes i aixequen més queixes, perquè s'han de dur a terme a més velocitat.

Però això no significa que no es pugui fer res, perquè si la conclusió fos aquesta, valdria més cridar carpe diem i intentar passar el millor possible les últimes dècades de la nostra societat. Perquè el que ens hi juguem no és el futur del planeta, que porta aquí 4.600 milions d'anys i es calcula que li'n queden uns 5.000 milions més. El que està en risc no és tampoc la vida al planeta, perquè molt malament haurien d'anar les coses perquè desaparegués tota i gairebé de cop, microorganismes inclosos. Ni tan sols el final de l'espècie humana, perquè la catàstrofe hauria de ser de dimensions extraordinàries -encara més- perquè no quedessin humans a la terra, almenys fins al segle vinent.

Però això tampoc ha de ser un consol, perquè el que no voldríem perdre -i això sí que ens ho juguem- és un cert nivell de benestar, que, cal dir-ho, només arriba a una minoria d'habitants del planeta, i als països on arriba no està ben repartit. Però això seria un altre tema, que, crec, s'hauria d'afrontar al mateix temps que l'emergència climàtica, perquè en part estan lligats i perquè les solucions al problema no creïn encara més problemes a alguns sectors -de fet, a la majoria d'habitants del planeta.

Som a temps de fer coses, doncs? Rotundament sí. I això implicarà fer sacrificis? També, no ho podem amagar. Però, significarà viure pitjor? Això ja depèn de què considerem com a viure bé.

De solucions, a part de les grans i necessàries que s'adoptin -o no- a Glasgow i en reunions posteriors, que impliquen canvis radicals en l'economia i en l'ús de l'energia, n'hi ha. Són canvis d'hàbits personals, canvis en comunitats o a petita escala que tenen incidència local i certa contribució global i, finalment, canvis locals de certa envergadura -però no sempre complexos- que poden tenir un gran impacte planetari si es copien a més llocs.

El documental "Demà", emès pel "Sense ficció", no només mostra que hi ha coses a fer, sinó que hi ha coses que ja s'estan fent i que tenen efectes positius. Són horts urbans, són noves maneres d'afrontar el tractament de residus, són nous plantejaments en la mobilitat...

Aquests canvis haurien de formar part d'un projecte global de transformació. I de transformació radical. Quan se'ns presenta el dilema de mantenir una vida confortable o d'afrontar la crisi climàtica, se'ns està plantejant una dicotomia equivocada. En primer lloc, perquè la majoria o una gran part dels habitants del planeta no tenen una vida confortable: no disposen d'electricitat, no tenen aigua potable, no poden alimentar-se amb els mínims necessaris...

I en segon lloc, perquè viure diferent no significa viure pitjor. Sovint es parla de l'energia que caldrà els anys vinents. Però dit així i seguint com fins ara, segur que se'n necessitarà més. Però molts dirigents obliden l'eficiència, que significa fer el mateix però utilitzant menys recursos. Per alguna cosa, fa molt de temps, es va inventar la roda, perquè es va descobrir que es podia arrossegar la mateixa càrrega amb molt menys esforç.

No cal reinventar la roda, tot i que algunes aportacions son tan senzilles que sembla mentida que no es generalitzin. Però sí que cal pensar diferent. Volem més energia per moure cotxes, trens, vaixells i avions? O volem mobilitat? Volem més energia per tenir aire condicionat quan fa calor i calefacció quan fa fred? O volem estar confortables a casa o a la feina o on sigui?

Si volem això darrer, hi ha mesures com l'aïllament dels habitatges i edificis, tendals i moltes altres que fa temps que estan inventades… Si el que volem és moure'ns, no cal fer-ho irremeiablement amb motors de combustió o amb vehicle propi. És cert que tampoc no és sostenible anar a passar un cap de setmana a Viena o Londres amb vols que costen 20 o 30 euros. Però això darrer és imprescindible?

Un dels grans problemes per afrontar l'emergència climàtica és com mesurem el benestar i el progrés. Ha de ser segons els cotxes venuts cada mes? Pels mòbils fabricats i distribuïts? Per l'energia consumida? Mentre els indicadors econòmics que es facin servir comptin aquestes coses com a benefici però no considerin les pèrdues per degradació dels ecosistemes o els desequilibris socials, la transició es llegirà com una pèrdua. El PIB, per exemple, només mesura moviments en positiu, com consum, inversions i despesa pública, però no els costos ni el benestar.

Però, a part dels que mai no renuncien a guanyar més i més, tot i estar ja a nivells probablement immorals, és aquest el camí?

"Demà" ens mostra que hi ha maneres d'actuar que permeten viure raonablement bé i, al mateix temps, afrontar aquest gran repte climàtic. El documental acaba en una escola finlandesa. L'educació és bàsica. Però, a part de la necessitat de l'educació permanent de la societat -la gent viu més anys sense estudiar que no pas formant-se-, cal que l'educació que s'imparteix no xoqui després amb el món real.

Si proposem objectius ambiciosos i promovem hàbits sostenibles, que després no ho malmeni tot el missatge que cal produir i consumir més i més i més per no anar enrere. El gran dilema és què significa no anar enrere. Una vida raonablement còmoda, amb sacrificis inevitables per no haver actuat a temps, no sembla una opció gens dolenta. Sobretot tenint en compte l'alternativa, exposada cada vegada de forma més clara pels informes de l'IPCC.