Terrassa / Joan Raventós

Salvador Cardús: "Tenim unes elits intel·lectuals progres, però terriblement conservadores" (i II)

El debat sobre l'educació aixeca passions. Els catalans ho estem vivint aquests dies en què la nova llei d'educació de Catalunya ha iniciat la seva tramitació parlamentària amb unes bases que no agraden gens ni mica a un ampli sector del col·lectiu de mestres. Hi ha hagut manifestacions al carrer més o menys concorregudes contra la LEC, i a les institucions hi ha hagut negociacions i debats polítics per trobar un consens que, en matèria d'educació, és un tresor. I és que l'educació és un dels pilars bàsics de la societat. El 3cat24.cat ha volgut reflexionar-hi amb el sociòleg Salvador Cardús. Ell treu ferro al catastrofisme i crida a comprometre's amb els canvis perquè, segons diu, serveixen per adaptar-nos a les noves realitats.

Actualitzat
Parlem dels alumnes. Són més mal educats perquè els pares no tenen temps i deixen el pes de l'educació dels seus fills únicament a l'escola?
Els nens han canviat. Si fossin igual que fa cinquanta anys, aleshores tindríem un problema gros. El cas és que si vivim en una societat mal educada els nens són mal educats, si la societat fos educada els nens també ho serien.
Així, la culpa és de la societat.
La mala educació no és una qüestió moral, sinó que és un problema de desordre. De cop i volta hem entrat en una societat molt més complexa i no l'hem sabuda organitzar. Perquè ens entenguem, fa cinc o deu anys ningú tenia telèfon mòbil i ara no hi ha ningú que no en tingui. Tots sabem més o menys com funciona el telèfon, però no tenim un manual social de fer servir el mòbil i ens trobem que a un li sona enmig d'un enterrament, l'altre es posa a parlar enmig d'una reunió... Som uns mal educats, però no perquè siguem males persones sinó perquè tenim un nou element que no l'hem domesticat socialment. És veritat, tenim una societat molt més desorganitzada pel què fa als horaris, o als estils de vida, i cal flexibilitat per saber-ho organitzar. I fixa't, l'escola té les mateixes estructures horàries i de vacances que fa 50 o 100 anys i, home, potser un dia s'hauria de plantejar a veure si és capaç d'acomodar-se a la flexibilitat d'una societat com la nostra. Això faria disminuir tensions. En resum, els nens han canviat, això per una banda.
I per l'altra?
Els pares i els mestres també han canviat i la percepció de la realitat és diferent. Per exemple, abans ens deien que era molt important que els nens no estiguessin tot el dia asseguts, sinó que es moguessin molt. Ara ens ens posa negres que els nens siguin tan actius. És clar, són els nens que nosaltres mateixos hem fet i hem educat. I potser no és culpa dels nens. De tota manera, aquesta percepció hi ha sigut sempre en els moments de crisi, de canvi. Hi ha un filòsof xinès que més de 1.000 anys abans de Crist deia: "Ara, els joves són uns mal educats, només pensen en divertir-se, van a dormir a l'hora que volen, estem degenerant." I un text d'Hipòcrates diu: "Els joves no respecten el passat i no estan interessats en el futur".
Podrien ser ben bé comentaris d'avui.
I en canvi, nosaltres ens lamentem i diem: "Quins temps!"
La LEC potser no s'ha d'ocupar d'aquests aspectes tan filosòfics...
No, s'ha d'ocupar de l'organització. Jo crec que el que té de bo la llei d'educació és que permet introduir canvis organitzatius que són fonamentals: reforçar l'autoritat de la direcció i del mestre.
Cosa que ja devia ser fonamental fa mil anys, oi?
Esclar, esclar, exacte. També permet donar més autonomia al centre perquè a causa de la diversitat de marcs en què ens trobem no és el mateix un institut en una zona amb un 70% d'immigració d'un barri de Barcelona, que un institut d'Alcarràs, on també hi ha molta immigració però on les coses estan socialment més ben lligades perquè és un poble petit.
Autonomia dels centres, doncs, vol dir adaptació de les escoles als contextos socials de cada lloc?
Sí, i també vol dir poder donar respostes adequades i no haver d'estar pendents de si algú ens diu si hem de fer una hora més de castellà, perquè potser hi ha llocs que tot es fa en castellà i una hora més no cal pas. En d'altres llocs, potser sí que caldrà. Però pensar que l'educació es pot fer amb normes homogènies és ridícul.
Què més té de bo la LEC?
Una cosa molt important, que és la possibilitat de fer carrera. Ara, un mestre per millorar el seu estatus l'únic que ha de fer és deixar passar els anys perquè el seu sou depèn de l'antiguitat. Necessitem que es reconeguin professionalment i econòmicament els mestres ambiciosos amb el seu treball i no els que esperen anar passant triennis.
Això té a veure amb l'avaluació dels mestres?
Sí. S'ha d'avaluar, i tant que s'ha de fer. Avaluar no vol dir passar un examen, sinó que vol dir entrar en un debat sobre com es fan les coses i si cal, aprendre a fer-les diferents. Ara mateix, tant és que un mestre sigui competent o sigui un pocavergonya, tots tenen el mateix sou, i tampoc hi ha diferència en el reconeixement. Això fa que els bons es relaxin i que els vius s'ho passin extraordinàriament bé. Amb l'avaluació s'introdueix una competitivitat que obliga a espavilar-se a tothom.
En certa manera, i això alguns ho critiquen, és propi d'un model empresarial.
I està bé. A mi em molesta em diguin que visc bé perquè sóc professor universitari. A mi m'agradaria poder demostrar quina feina faig i com m'han avaluat, perquè vegin com visc i si ho tinc merescut o no. No s'hi val que paguin justos per pecadors. I no entenc que un sindicat no vegi que això s'ha de defensar perquè va en favor del propi col·lectiu.
En una enquesta recent encarregada per TV3 es deia que els catalans demanen que l'escola potenciï, primer els valors de convivència, després la disciplina, el coneixement en tercer lloc i finalment l'esforç. Li sorprèn aquesta escala?
És que la pregunta no estava ben feta. D'una banda, es va fer a tots els catalans, no només als pares, i de l'altra, el resultat es pot entendre de dues maneres: o bé que els catalans no demanen potenciar l'esforç perquè no creuen que és important o perquè creuen que ja està prou potenciat. I encara et diré una altra cosa, del que les classes populars en diuen disciplina, les classes mitjanes en diuen esforç, i els progres en diuen convivència. Tot plegat, és el mateix.
Perquè la LEC tingui èxit hauria de ser una llei duradora. Ho serà?
Depèn que s'hagi fet amb un consens polític ampli, cosa que sembla que s'aconseguirà fins i tot posant en tensió el mateix govern, cosa que diu molt del conseller. Si hi ha un soci minoritari del govern que ha de tenir problemes per aquests principis, doncs que mirin si es pot tocar una coma del redactat o que hi votin en contra, és igual. La segona condició és que el sistema educatiu assumeixi aquesta llei com a pròpia. Ara diré una cosa que quan me la sento dir fins i tot jo em sento malament, però crec que aquesta llei s'ha d'assumir amb un sentit patriòtic. Els països que tenen bons resultats escolars és perquè la gent entén que s'estan jugant el futur del país.
Vostè també ha escrit: "Un sistema educatiu dèbil és una societat dèbil."
Exactament. Per tant, si aconseguíssim que tots penséssim que aquesta llei és una oportunitat per comprometre'ns més a fons amb el nostre país, la llei tindrà una durada llarga. Per això la societat ha d'entendre que l'educació, com diu la llei, a més de ser un dret és un deure. És un compromís amb la pròpia societat.
Vostè és optimista?
Estem en una dinàmica catastrofista alimentada també pels resultats de l'informe PISA, que ens ha posat en un pou. Ara bé, estic convençut que serà l'escola catalana la que liderarà el procés perquè ens en sortim. Hem tocat fons, l'escola sempre va al davant i ha estat la primera en tocar fons, després vindrà el sistema sanitari, les empreses... Amb una mica de sort, amb aquesta llei d'educació, quan hi hagi indicis que les coses comencen a anar bé i es redueixi la tensió al sector, crec que el món escolar tornarà a ser el primer a donar mostres de capacitat positiva i arrossegarà la resta de societat. Això, els propers dos o tres anys crec que ho veurem.
Li treu ferro al catastrofisme...
Sí, d'aquí a tres anys ens tornem a veure i en parlem. Però estic convençut que anirà bé.

Primera part de l'entrevista amb Salvador Cardús
NOTÍCIES RELACIONADES
Anar al contingut