Romeva: "Ens van acusar de rebel·lió per poder inhabilitar-nos políticament"

- Què li ha semblat la sentència?

Una oportunitat perduda, una decisió que no resoldrà res. És un pas més, enorme, cap a la no solució del problema, no per a la solució del problema. No és una sentència, és una venjança.

El problema no és interpretar la llei, el problema és quan s'interpreta volent aconseguir alguna cosa, allí és on tot falla. Els fins només són lloables en funció dels mitjans que s'utilitzen per aconseguir-los. Per això quan la llei s'interpreta per aconseguir un fi, se'n ressent tot el sistema i tota la ciutadania.

- Què creu que ha pesat en l'ànim dels jutges, volen evitar que ningú altre s'aventuri a tornar a fer un referèndum?

Hem estat jutjats perquè la nostra actuació està associada a una voluntat. A una voluntat política, legítima, massiva i pacífica.

Han jutjat i condemnat la voluntat per la qual les persones exigeixen poder decidir què son i què volen ser. La gent té dret a exigir respecte de ser allò que vulguin ser. Quan la gent demana exercir el dret a constituir-se en la comunitat que trien lliurement s'ha de respectar. Voler poder construir el seu propi futur és més que un dret, és una obligació social i generacional.

Aquest judici, que és polític, ha ocupat l'espai d'un debat que les institucions que havien d'haver fet política han defugit.

Som on som perquè som el que som. Ho sabem nosaltres, i ho sap tothom.

En altres paraules, el que ha passat a Catalunya no ens hauria portat mai a un judici, ni se'ns hauria condemnat per això, si no aparegués associat a una voluntat política.

- Declarava vostè al judici que el dret a l'autodeterminació evoluciona, però el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, diu que no se'n pot parlar, ni d'autodeterminació, ni de referèndum? De quina manera s'ha d'emprendre el diàleg amb el govern espanyol?

L'objectiu de qualsevol diàleg ha de ser sempre mantenir els ponts oberts. He dedicat molts anys de la meva vida a la gestió de conflictes internacionals, molts d'ells d'una gravetat i complexitat que és a anys llum d'aquest moment en què ens trobem, i tots acaben, tard o d'hora, en una taula. Primer per parlar, després per negociar, i finalment per arribar a acords.

Em sembla una frivolitat dir que no es pot parlar d'això, o d'allò. I que per parlar, uns o altres han, abans, de renunciar als seus postulats. Parlar, s'ha de poder parlar de tot, sempre, i especialment quan qui ho demana són milions de persones que, insisteixo, no són totes favorables a la independència. Qualsevol sondeig demostra que, se sigui o no independentista, el que es demana, s'exigeix, de fet, és que es parli. I això inclou militants i votants de tot l'espectre polític. L'objectiu del diàleg és, per tant, aquí i a qualsevol lloc, generar les condicions per, en un moment donat, i quan les circumstàncies ho permetin, dur a terme una negociació política.

No veig alternativa, cal parlar, cal fer política, en un moment o altre la política haurà de parlar.

- Té la impressió que vostès van explorar una via, però ara se sap què hi arrisca qui ho vulgui tornar a provar?

Sens dubte, aquesta sentència pretén ser un avís per a navegants.

Però també ens dona la raó als qui fa temps que lamentem que en aquest Estat estem vivint una reculada preocupant de drets i llibertats. L'Estat ha imposat que davant una demanda democràtica el primer poder institucional sigui el judicial, un fet que suposa no només un desequilibri entre poders, sinó que ha afectat la pràctica dels drets fonamentals i l'abast de la democràcia mateixa.

La repressió institucionalitzada no pararà, és aquí i té moltes capes. No afecta només les persones que som a la presó, a l'exili o els milers de processats. Té per objectiu estendre la por per apaivagar una opció política legítima. Però la pròpia defensa no ens pot fer oblidar els nostres objectius polítics, que no són de resistència, ni d'identitat, sinó de sobirania política.

Des de la consciència de la realitat i també de la consciència de les nostres fortaleses és des d'on podrem seguir avançant en un objectiu polític que és de dimensió històrica.

- L'amnistia ha de ser a la carpeta de negociació?

Entenc la presó com una eina política, vaig assumir que hauria de formar part de la nostra lluita pacífica. Ho he explicat al llibre "Esperança i Llibertat" àmpliament. En aquest camí, per mi, la presó és un instrument. No tinc por de seguir-la utilitzant.

Tanmateix estic segur que, per encarar aquest conflicte el que caldrà sobretot és fer política, parlar i negociar, sense política no trobarem solucions ni al conflicte ni a la repressió. Necessiten, sobretot allà, persones capaces d'assumir un repte que comporta coratge per trencar determinats guions.

Romeva, durant la seva intervenció final al judici del procés (ACN)

- Creu que pot haver pesat en l'ànim dels jutges que els digués que es considera un pres polític?

És la realitat.

En tot cas amb la sentència, per no afrontar un problema polític han passat de ser un estat i una judicatura que manté en presó preventiva activistes civils i polítics electes per delictes que saben que no existeixen, a un estat i una judicatura que condemna a presó activistes civils i polítics electes per delictes que saben que no existeixen.

No és el millor balanç per a cap democràcia.

- I el concepte de violència que ha sortit durant el judici, vostè que sempre s'ha declarat partidari i ha sigut activista de la no-violència... Serà un estigma per a l'independentisme?

Ens van acusar de rebel·lió per poder inhabilitar-nos políticament com a preventius i que no poguéssim exercir com a electes.

Ha estat la instrumentalització de delictes i del concepte de violència per perseguir idees i voluntats.

Si l'independentisme ha crescut de manera tan massiva i ràpida és, justament, per la seva capacitat de mobilització constant, persistent i, sobretot, pacífica i no-violenta. I aquesta és la via que cal continuar exercint.

- Com quedaran drets com el de manifestació, llibertat d'expressió, participació en la vida pública, amb la sentència?

Molt tocats.

El tribunal entén que tant la concentració davant de la Conselleria d'Economia com el mateix acte de celebració del referèndum i la protecció de les urnes amb actes de resistència i desobediència civil pacífica, van constituir un alçament tumultuari.

I diu que encara que aquest "alçament", divers i en diferit al 27 d'octubre, no fos organitzat per les persones que hem estat condemnades, sí que hauria estat "instat" encara que fos indirectament, i que en tot cas som culpables perquè hauríem posseït el que es diu "domini del fet", és a dir, que teníem el control sobre la ciutadania independentista, i com que no ho vam impedir en som responsables.

En tots dos casos, el resultat és que tots aquests drets queden molt compromesos, i, el que és pitjor, en queda del tot la presumpció d'innocència que hauria d'imperar en qualsevol procediment judicial. Al marge analitzar la part i volum que dedica la sentència al fet probatori és revelador del caràcter arbitrari de la sentència.

En aquest sentit la sentència afectarà el contingut i abast d'uns drets que tota democràcia ha de preservar, i que no es poden criminalitzar, sinó al revés; haurien de ser incentivats i protegits. Es comparteixin o no els objectius dels que es mobilitzen i protesten, aquesta sentència ha de preocupar a tothom.

La responsabilitat del Tribunal en aquest judici era aquesta, la de decidir com serà a partir d'ara el marc de convivència que ens regirà a tots. La nostra única defensa, i la de tots, era la correcció del seu treball, és a dir, una sentència objectiva, imparcial, sense apassionaments, sense prejudicis, sense ideologia, absolutament basada en els fets que resultin realment provats. Malauradament no és el que hem tingut.

- Quina hauria de ser la resposta ciutadana i institucional?

Davant aquesta sentència injusta cal que la ciutadania també dicti la seva sentència. Les institucions han estat preparant la resposta i aquests dies la veurem.

D'entrada, el dia 10 de novembre caldrà enviar novament un missatge inqüestionable, de fermesa i serenor democràtica, en forma de vot.

Sí que considero que la resposta tant social com política s'ha de basar en una solidaritat ferma, creixent, pacífica però sobretot integradora de totes les persones que volen participar de la defensa de totes les llibertats democràtiques i de la justícia contra tota repressió. Perquè aquesta és la immensa majoria de la societat catalana i hem de saber articular-la.

És molt important també que no deixem que converteixin un problema polític en un problema d'ordre públic. Actuem i parlem amb serenor i el cap fred, no de forma visceral o reactiva. No portem el conflicte on desitgen els que en volen una sortida dialogada. Tinguem la mirada llarga, una mirada que convidi a prendre decisions pensant en els escenaris futurs més favorables.

Manifestants sobiranistes es passen una fotografia de Romeva en la cadena humana a Montserrat (ACN)

- La sentència marcarà la resta de judicis pendents i la situació dels exiliats?

És evident que sí.

La sentència marcarà els processos als tribunals que aviat s'obriran, i que afectaran moltes més persones, a les quals des d'aquí els adreço la meva solidaritat.

- De quina manera afecta el futur de Catalunya aquesta sentència?

La sentència afectarà profundament la percepció de molts ciutadans, i les relacions entre l'Estat i Catalunya, en un sentit similar a com ho va fer amb la sentència del TC sobre l'Estatut d'Autonomia.

Tots els partidaris de la unitat d'Espanya haurien d'entendre que un estat no es manté en el segle XXI amb l'única raó de la força, sinó creant un país en què qualsevol ciutadà desitjaria viure. Ni la violència, ni la repressió ni el dret penal construeixen països ni societats. Són els seus valors democràtics, i el desenvolupament real dels mateixos, els que ho fan.

L'Estat hauria de trencar la lògica d'una història de desencontres amb Catalunya i ho hauríem de fer en col·laboració, com dos subjectes capaços d'acordar la manera en què decidim el nostre futur.

Espanya i les institucions estatals tenen un problema amb la seva democràcia, amb les seves identitats i amb les seves sobiranies. I han d'afrontar aquest debat sense subterfugis.

La pregunta que s'han de fer a l'Estat és com és que algú com jo, que durant anys ha defensat una Espanya federal, l'any 2010 assumim que el Tribunal Constitucional dona per morta aquesta via, i ens aboca sense marge cap a la República catalana.

Sigui com sigui, sempre he dit que aquest procés no serà fàcil, ni ràpid, ni indolor, però tinc clar des de fa temps, i la sentència ho corrobora, que és irreversible. Així doncs, cal seguir treballant.