Reviuen el viatge de fa 50 anys per Amèrica en un bus de dos pisos: "Em va marcar la vida"

El 1970, un grup d'onze persones agafen un autobús de dos pisos i surten de Bristol per emprendre un viatge de més de 40.000 quilòmetres pel continent americà que durarà dos anys. 

Aquesta setmana, cinc dels supervivents d'aquella singladura s'han tornat a reunir per recordar aquell viatge que fa 50 anys els va canviar la vida.

 "Quan parlo del viatge encara em piquen els peus i vull viatjar més", diu Sally Mears, una de les aventureres per a les quals aquell va ser el primer de molts altres viatges. "Va modelar la meva vida. Tots en vam aprendre molt", diu Bernice Poole, una altra d'aquelles joves que es va apuntar al viatge.

Va ser el xicot d'aleshores de la Bernice, el Roger Poole --més tard el seu marit--, qui va tenir la idea. Van posar un anunci al diari local, i nou persones van respondre-hi.

L'equip es va formar amb aquells onze joves de 19 a 34 anys, --5 noies i 6 nois--, que la majoria no es coneixien, però que viurien moltes peripècies i anècdotes passant pel Canadà, Amèrica del Nord, Mèxic, Colòmbia, l'Equador i el Perú, on, el 1972, el bus va dir prou.
 

L'autobús, l'heroi de l'aventura

El grup va sortir de Bristol a Mont-real, al Canadà, el març de 1970, amb un dels típics autobusos londinencs de dos pisos, que van batejar amb el nom de Sir George White Special, el mecenes que va fer possible l'expedició. 

El mateix, Sir George, va batejar el vehicle amb una ampolla de sidra de West Country, com a descendent del pioner de l'aviació del mateix nom.  

L'autobús, que era verd, va ser repintat de color vermell i es va condicionar per viure-hi. "Vam arreglar tot del pis de dalt per fer-l'ho habitable i adaptar-hi els llits" recorda John Winter, un altre membre del grup.

"En realitat era molt còmode, encara que, de vegades, hi feia molta calor. Va ser un viatge increïble, reunir tantes persones en un espai tan reduït. Inevitablement hi havia discussions. Però era diferent a qualsevol cosa que haguéssim fet mai cap de nosaltres."

El grup estava organitzat per funcions. Hi havia un cap d'autobús, quatre conductors i diversos mecànics. Durant 22 mesos, el Sir George va resistir tota mena de condicions meteorològiques, des dels climes més càlids de Colòmbia fins a les temperatures gèlides del Canadà.

Arribar a Mèxic per veure el mundial 

En arribar a Mont-real a bord d'un vaixell de càrrega, el grup va viatjar a Toronto i per la costa est dels Estats Units, visitant Nova York i després Texas, abans de dirigir-se a Ciutat de Mèxic per veure el Mundial, explica Winter.

"Al principi ens vam dirigir directament a Mèxic per veure la Copa del Món de la FIFA de 1970, vam trigar 48 dies i al final Anglaterra no va arribar mai a la final."

En sortir de ciutat de Mèxic van viure un moment de por quan "els aficionats (el futbol) sacsejaven l'autobús".

Amb el permís de Ronald Reagan

Des de Mèxic van decidir tornar cap als Estats Units. "Desgraciadament, vam comprar un autobús massa alt per a les carreteres americanes, així que tan bon punt vam arribar-hi, vam començar a topar amb ponts i a trencar cables".

Expliquen que hi va haver gent que els perseguia furiosa mentre l'autobús s'enduia els cables telefònics per l'autopista Trans-Pacífic, i que no passaven per molts ponts. "Al final, l'autobús tenia desenes de forats al sostre, però encara funcionava."

"Normalment, la policia era molt bona i a vegades ens escortava, però finalment a Califòrnia ens va aturar un policia decidit a no deixar-nos circular", explica Winter. "Vam haver de treure l'autobús de la carretera, però finalment Ronald Reagan, que era governador de Califòrnia en aquell moment, ens va donar permís per conduir". Fins i tot diu que el van conèixer: "Va ser divertit, encara que només va ser un moment".

Després van passar l'hivern a les praderies canadenques, on se'ls va congelar el motor del bus; i van tornar als Estats Units per recórrer la costa est fins a Cap Canaveral per veure des d'on enlairaven els coets de la NASA. Allí, alguns membres del grup van decidir tornar cap a casa mentre la resta va continuar, tornant a Mèxic, passant per Amèrica Central.

Pujar muntanyes i passar rius

Però el pitjor van ser les carreteres de Sud Amèrica, diu David McLaughlin, un dels conductors i mecànic del grup.

"A Amèrica Central i del Sud, les carreteres són completament diferents i va ser una aventura. Et trobaves escalant muntanyes, i els autobusos de dos pisos no estan dissenyats per escalar muntanyes."

"Sir George" va superar muntanyes, però va ser un riu que el va aturar del tot. L'aventura èpica d'aquest grup va acabar quan van voler passar el riu Chira, al Perú.

L'autobús de dos pisos no podia passar pel pont, que era massa baix, i van intentar passar el riu amb una balsa feta de fusta. En topar amb un banc de sorra al mig del corrent "Sir George" va anar relliscant fins a caure a l'aigua.

"Després van intentar treure'l de l'aigua amb cables metàl·lics, però van acabar destruint-lo", diu John.

En aquell moment del viatge, gairebé dos anys després de sortir de Bristol, només quedaven 4 membres del grup. Mike i Sally, els únics supervivents d'aquell moment ho recorden:

"Aquest va ser un moment dramàtic en què em vaig adonar que la nostra increïble aventura havia acabat".
"Se'm va trencar el cor quan vaig veure l'autobús enfonsar-se, sabia que era el final del viatge de la meva vida".

Els quatre va tornar a casa en un vaixell portacontenidors a principis de 1972.

Un llibre per a milers d'anècdotes

Enrere havien quedat 44.000 quilòmetres, durant els quals havien fet mil treballs com "recollir fruita --raïm, taronges, pomes--, plantar bulbs de lliri, netejar restaurants, en Mike va treballar com a xofer i també va tallar arbres de Nadal", explica Winter.

"Havíem de guanyar diners mentre viatjàvem, així que vam treballar a Califòrnia recollint fruita i fins i tot llogant el nostre autobús a clubs i bars. Els britànics, gràcies a totes les estrelles del pop, vam ser molt populars en aquell moment. I també haviem portat molts productes britànics per vendre, sobretot als hippies."

Tots aquests records, ara formen part d'un llibre "Bus to Bust", que ha escrit un dels membres del grup i periodista jubilat, John Winter, que ara té 79 anys. Winter ha estat un dels promotors del retrobament del grup que han fet a bord d'una rèplica del Sir George.

De l'antic bus. n'han conservat la matrícula i les plaques del motor, que ara s'han donat al Bristol Omnibus Vehicle Collection, per a la seva conservació i possible exhibició futura.

Emocionats pel record, els retrobats ara reconeixen que actualment aquest viatge seria més difícil i perillós. "Aquesta part del món és molt més perillosa ara i els EUA tenen lleis de visites molt més dures" diuen i "seria una experiència molt diferent", conclouen.

Dave McLaughlin, Mike Conway, Bernice Poole, John Winter i Sally Mears són els que van assistir a la trobada. Roger Poole, Don i Joan Poole, ja són morts, mentre que Bob Cooke viu a Austràlia i desconeixen que se n'ha fet de Jan Clarke i Pete Conway.