Acord d'última hora entre Kosovo i sèrbia que permet rebaixar la tensió

Kosovo i Sèrbia han aconseguit, finalment, un acord per desactivar el conflicte de les matrícules, segons ha anunciat el responsable d'Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, en una piulada. Després del fracàs, dilluns, de les negociacions entre totes dues parts a Brussel·les, les autoritats de Pristina –pressionades pels Estats Units- van acceptar una pròrroga de 48 hores abans de començar a sancionar els vehicles del nord del país amb matrícules sèrbies.

L'acord representa, segons Borrell, que Sèrbia deixarà d'emetre matrícules amb les denominacions de les ciutats de Kosovo, i Kosovo deixarà d'exigir el canvi de matrícula als que ja en tenen. 

El pacte, in extremis, pot rebaixar la tensió que amenaçava de fer esclatar un nou episodi de violència ètnica entre les dues comunitats, la sèrbia i l'albanesa, en la regió de Mitrovica, al nord de Kosovo, on es concentra la major part de la minoria sèrbia. 

La Unió Europea vol aprofitar la situació, segons Borrell, per proposar a les dues parts una entesa, patrocinada per França i Alemanya, que permeti una progressiva normalització de les relacions. 

Washington ha tingut un paper fonamental en el desbloqueig de la situació, com reconeix el president de Kosovo, Vjosa Osmani, que ha agraït "el seu suport indispensable en el procés de diàleg". El portaveu del Departament d'Estat, Ned Price, ha qualificat de "pas de gegant" l'acord, que permet "assegurar la pau i l'estabilitat a la regió". 

Sèrbia és un dels països que no ha reconegut Kosovo, després de la declaració unilateral d'independència del 2008. Tampoc ho fan Rússia, la Xina i cinc membres de la UE, entre els quals hi ha Espanya.

El diàleg que es pot obrir a partir de la resolució del conflicte de les matrícules, un problema menor amplificat pels grups nacionalistes més radicals, podria contribuir a tancar les ferides que, vint-i-tres anys després de la guerra, continuen obertes entre dues comunitats que viuen d'esquena: els albanokosovars tenen Tirana com a referent, mentre que la minoria sèrbia mira cap a Belgrad. 
 

En un viatge recent a Kosovo, hem constatat fins a quin punt qualsevol espurna com la de les matrícules pot tornar a encendre un conflicte que mai no s'ha apagat. 

Viuen d'esquena, amb el risc que qualsevol espurna, com la de les matrícules, faci tornar la violència, amb la memòria d'una guerra encara massa propera.

La gran Albània i la gran Sèrbia com a amenaces mútues permanents

"Els albanokosovars volen expulsar-nos a tots els serbis de Kosovo"

"Els serbis pretenen annexionar-se Kosovo i deixar-lo sense albanokosovars".

Són dues frases oposades que hem sentit només amb unes hores de diferència. Il·lustren la perennitat del conflicte de Kosovo, vint-i-tres anys després de la guerra que va acabar amb una pau imposada pels bombardejos de l'OTAN.

Totes dues afirmacions porten implícit el temor i l'amenaça de la neteja ètnica, una pràctica ben habitual als Balcans, però també en altres punts i moments de l'Europa contemporània. Els mites de la gran Albània i la gran Sèrbia esgrimits com a objectius polítics.

Una frontera que no és frontera

A Mitrovica, la principal ciutat del nord del país, es constata la fractura entre la part sèrbia (30.000 habitants) i l'albanesa (70.000 habitants), però també la normalitat amb què es viu aquesta realitat escindida.

Poca gent passa el pont sobre el riu Ibar, que marca el límit virtual, no pas l'oficial. Una frontera que no és frontera, però que fins i tot la comunitat internacional legitima, perquè són patrulles de policia estrangera, les que la vigilen.

Actualment hi trobem un cotxe de la policia italiana, els carabinieri, amb tres agents avorrits. L'últim edifici a la riba albanesa de l'Ibar és el restaurant Ura, que vol dir "pont" en albanès.

Un dels seus responsables assegura que les dues parts de la ciutat coexisteixen pacíficament: "Són els nostres veïns. Hi convivim". Diu que els serbis més radicals ja fa temps que han marxat, però que alguns ara han tornat i han protagonitzat els brots de violència de les últimes setmanes.

Dibuixa un panorama bastant idíl·lic, que es desmunta quan decideix no dir-nos el seu nom, "per motius de seguretat". Sí que ho fa Vassili, un client del restaurant, albanokosovar resident a Suïssa, actualment de vacances al seu país.

És un entusiasta de Barcelona des que la va visitar en plena eufòria olímpica, el 1992, i sembla més apassionat pel conflicte català que per la situació al seu país. Al del seu país hi aplica una dosi massiva de realpolitik:

"A Kosovo passarà el que els Estats Units vulguin que passi, només som una peça en el tauler de la geoestratègia que juguen els Estats Units, Rússia i la Xina".

Una independència que no és independència

És veritat que Kosovo és una mena de protectorat de Washington i, per extensió, de l'OTAN. Les forces de la KFOR, amb participació de 28 països, hi garanteixen l'estabilitat i la pau.

Arran dels últims incidents pel conflicte de les matrícules, el comandament de la KFOR va advertir a Sèrbia que els seus quatre mil efectius estaven a punt per intervenir si "l'estabilitat es veia amenaçada al nord de Kosovo".

La independència kosovar no és completa, però sense la tutela occidental no existiria. Kosovo s'ha beneficiat també d'enormes quantitats de fons procedents dels Estats Units i els seus aliats, que han permès una ràpida reconstrucció del país.

Avui és difícil trobar edificis amb marques de la guerra a les façanes. La febre constructora ha estat frenètica, tant en l'àmbit privat com en les infrastructures públiques.

I les immenses remeses de divises procedents de l'emigració ajuden a crear la sensació que Kosovo és un territori relativament pròsper en l'àmbit dels Balcans. S'estima que hi ha 800.000 kosovars fora del país, gairebé la meitat dels habitants actuals (1,8 milions).

Tanmateix, el nord, de majoria sèrbia, és una zona més deprimida. És la primera evidència que salta a la vista quan travessem el pont de Mitrovica. Venim d'una ciutat transitada per cotxes d'alta gamma, amb múltiples terrasses molt concorregudes i una vida comercial homologable amb la de qualsevol altra ciutat occidental.

I ens trobem, en canvi, amb uns carrers semideserts, amb vehicles antics i, això sí, amb multitud de grafitis amb la "Z" que identifiquen els blindats russos a Ucraïna i pintades de tota mena referides a l'amistat entre Sèrbia i Rússia.

Les banderes dels dos països són omnipresents, igual que en el Kosovo albanès ho és la d'Albània. La benintencionada bandera kosovar, que combina la silueta daurada del país, sobre fons blau, i sis estrelles representant els sis pobles que hi conviuen (albanesos, serbis, bosnians, goranís romanís i turcs) només es troba en les dependències oficials. Els kosovars no s'hi senten representats, especialment el 6% d'origen serbi (uns 100.000).

L'expansionisme serbi, una idea del passat?

Nenad i Sanja són una parella madura, que acaba de fer una travessa per la muntanya que envolta Mitrovica. Ella és de la ciutat, i ell, de Belgrad. Ells són els que ens diuen que els albanesos volen continuar expulsant els serbis, fins que no en quedi ni un.

Reconeixen que el conflicte de les matrícules és només una anècdota que s'utilitza per denunciar la voluntat exterminadora albanesa, que té com a objectiu la consecució d'una gran Albània ètnicament pura.

Quan els preguntem per les aspiracions de refer la gran Sèrbia, responen amb contundència que a Occident ens hem d'oblidar dels temps i els objectius de Slobodan Milosevic, i que Sèrbia ja no és expansionista, malgrat que el president serbi, Aleksandar Vucic, hagués format part, en la joventut, del govern de Milosevic.

Nenad i Sanja no li tenen gaire simpatia: el qualifiquen de maníac, corrupte, lladre i boig. I el fan responsable, a ell i a les màfies locals, que els diners que Belgrad destina als serbis de Kosovo no arribin a la població.

Els serbis no passen el pont sobre l'Ibar si no és imprescindible. Creuen que l'altra banda està plena de delinqüents. I –assegura Nenad- s'hi promou el radicalisme islàmic, finançat per l'Aràbia Saudita i altres països del Golf:

"Paguen 50 euros a les dones musulmanes que accepten posar-se guants, i el doble si es cobreixen el cap i el cos."

La por de l'expansió islamista, encara que sigui abonant versions mai contrastades com aquesta, és un dels arguments antialbanesos més contundents.

Un país, dues realitats

Més de la meitat dels serbis que vivien a Kosovo han marxat, entre el final de la guerra (1999) i la declaració unilateral d'independència (2009). Els que hi queden, es troben sobretot en el districte de Mitrovica, però també ocupen enclavaments dispersos a la resta del país.

És interessant descobrir com, gairebé de sobte, apareixen els símbols serbis, l'escriptura ciríl·lica, i fins i tot hi ha una economia "paral·lela", en què el dinar és moneda d'ús corrent al costat de l'euro, la divisa oficial.

Algunes d'aquestes "illes" sèrbies es localitzen al voltant dels monestirs ortodoxos, que, per als serbis, són el bressol de la seva pàtria. Recuperar-los, sota una mateixa bandera serà un objectiu etern dels nacionalistes serbis.

Un d'aquests monestirs és el de Visoki Decani, declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco. És un recinte emmurallat, on s'accedeix després que les patrulles de la KFOR que el protegeixen hagin comprovat la documentació dels visitants i revisat les bosses de mà.

El monestir és un espai de calma, edificat al voltant de l'església medieval més gran dels Balcans amb l'interior decorat amb frescos de gran valor. S'hi veuen més soldats –austríacs, en aquest període- que monjos.

A la petita botiga de records, els preus estan marcats en dinars. Peter, un monjo d'uns cinquanta anys, explica que estan acostumats a la presència dels militars. Les forces sèrbies ja els van protegir durant la guerra (1998-1999) i ara es van rellevant en la missió els soldats de la KFOR.

Peter recorda amb especial simpatia, ens diu, els soldats espanyols que van participar en la força multinacional fins que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va decidir sortir-ne, arran de la declaració unilateral d'independència del 2008, en un clar missatge a l'independentisme català incipient.

Espanya és un dels cinc estats de la UE que no reconeix Kosovo, amb Eslovàquia, Romania, Xipre i Grècia.

Visoki Decani és una església del segle XIV, en plena transició del romànic al gòtic, que s'ha conservat intacta, malgrat les convulsions històriques que ha viscut aquesta zona.

Durant el segle passat, el règim de Tito en va tolerar l'existència, però la guerra va comportar la destrucció de 150 temples ortodoxos. Si aquest monestir s'ha preservat, diu Peter, és perquè s'ha guanyat el respecte de tots els bàndols: s'hi van refugiar en un primer moment dos-cents albanesos, mentre els radicals serbis cometien tota mena de crims de guerra.

Després, quan el conflicte va fer el tomb, s'hi van amagar centenars de serbis i també gitanos, fugint dels guerrillers de l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo, conegut per la seva sigla en albanès, UÇK.

L'herència de la guerra

L'UÇK va tenir un paper decisiu en la consecució de la independència de Kosovo. D'entrada era un grup minoritari, considerat una organització terrorista per Belgrad i fins i tot per Washington. Però durant la guerra contra l'exèrcit iugoslau es va convertir en l'interlocutor principal del govern Clinton.

A Kosovo hi ha monuments en homenatge a la secretària d'Estat Madeleine Albright, que va advertir el líder de l'UÇK, Hashim Taçi, que deixaria de donar-los suport militar –a les portes de la campanya de bombardejos de l'OTAN contra Iugoslàvia- si no acceptava una fórmula de pau amb presència de tropes internacionals estables en territori kosovar i el respecte a la població sèrbia.

Un cop acceptat l'ultimàtum, la guerra va enfilar el tram decisiu, i Kosovo es va encaminar cap a una independència tutelada.  Actualment és un punt estratègic per a l'OTAN als Balcans, incloent-hi la base nord-americana més gran que hi ha fora dels Estats Units, la de Bondsteel.

Pel que fa a respectar els serbis, després d'un èxode inicial amb episodis d'assetjament i violència propis un cop més d'un brot de neteja ètnica, els enclavaments persisteixen amb protecció de la KFOR.

A més, la Constitució garanteix deu escons per a aquesta minoria al Parlament, i un ministre al govern. Però Hashim Taçi, que va arribar a ser president de Kosovo, està pendent de ser jutjat pel Tribunal Especial per Kosovo, a la Haia, acusat de tràfic d'òrgans dels presoners serbis durant la guerra.

Un conflicte obert, tot i les aparences

Els tribunals internacionals, les espurnes de tensió d'aquests últims temps, els discursos inflamats de polítics de signes diferents, ens recorden que el de Kosovo no és un conflicte tancat.

És cert que l'article cinquè de l'Aliança Atlàntica, que es compromet a respondre militarment a qualsevol agressió a un país membre, en blinda l'statu quo. Els actuals dirigents serbis no són partidaris d'anar més enllà de la retòrica, malgrat que saben que comptarien amb el suport de Rússia, el seu aliat incondicional.

El president Aleksandar Vucic, malgrat el seu passat al costat de Milosevic, està més dedicat a intentar homologar el seu país davant d'Europa que a furgar en les ferides de la derrota del 1999.

La incògnita, però, és fins quan es mantindrà aquesta situació. Hacem Sogaj és un periodista jubilat, poeta i humanista, que completa la seva pensió de 100 euros venent llibres al carrer, a Peja. Mostra amb orgull una vella fotografia seva entrevistant el màxim representant de les lletres albaneses, Ismail Kadaré.

Admirador d'Ibrahim Rugova, el primer president del país, intel·lectual i defensor de les vies pacífiques, creu que tot es resoldria cedint la part nord del país, on viuen la majoria dels serbis, als seus veïns del nord.

Més enllà de Kosovo i de la memòria

Però res no és tan senzill als Balcans. Un canvi de fronteres "seria obrir la caixa de Pandora, qüestionant altres límits i reivindicacions territorials a la regió, i això podria desencadenar la Tercera Guerra Mundial", diu un jove professor universitari, Valdrin Rrahmani, a la universitat de Pristina, que moltes veus consideren "l'edifici més lleig del món".

Creu que és més viable reconèixer més drets i garanties als serbis kosovars, però sense alterar la situació actual. I mentrestant, continuar obrint el país, continuar acostant-se a la Unió Europea per esdevenir-ne membre algun dia.

Continuar aprofitant les inversions internacionals que arriben i les remeses de la diàspora per modernitzar-se i aconseguir que la meitat dels universitaris kosovars deixin de marxar a l'estranger, com fan actualment.

Kosovo es debat entre aquesta mirada al futur i el seu origen com a estat, tràgic i massa pròxim. La guerra forma part del passat heroic, però no del paisatge quotidià, més enllà dels monuments i de l'èpica que la historiografia local s'encarrega de perpetuar.

Pels visitants, potser el punt més atractiu és Prezren, on les autoritats han deixat tal com van quedar els edificis que van ser atacats per les forces iugoslaves, i s'hi ha construït un memorial. S'hi refugiaven famílies senceres de membres de l'UÇK, que van ser massacrades.

Oficialment hi va haver 56 morts, entre homes, dones i nens. Va ser un punt d'inflexió en el conflicte, gràcies al ressò que va tenir als mitjans. La comunitat internacional, arran d'aquella matança, va implicar-se més decididament en la guerra. Calia evitar una segona Bòsnia.

Ara bé, la memòria, i especialment la històrica, és sempre selectiva, segons qui l'evoca. Els guanyadors recorden Prezren i no la veïna Korisa, una petita població on l'aviació de l'OTAN va bombardejar, per error, una columna de refugiats albanokosovars, el 14 de maig de 1999. 87 morts.

Kosovo és un experiment construït a partir de dolors diversos, en què el límit entre víctimes i perpetradors no sempre és evident.