Repensar la casa pel confinament: fer-se un despatx o un gimnàs i recuperar els balcons

El confinament ens ha obligat a tancar-nos en un espai que molts només trepitjàvem per anar-hi a dormir. Un espai al qual exigíem poques coses i que ens era massa desconegut. Ara que hi passem tantes hores i que hi hem de fer tot tipus d'activitats, ens hem adonat de quina casa tenim i, sobretot, de què podem fer per estar-nos-hi més bé.

El primer que hem après és a definir els límits del nostre habitatge.La nostra casa té uns límits dins els quals ara hem de buscar els espais per fer-hi les activitats essencials. El professor de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona i de l'Escola Massana David H.F alagán explica que cal diferenciar entre habitatge i espai domèstic.

"L'espai domèstic va molt més enllà de l'habitatge, molt més enllà dels límits dels nostres apartaments. L'espai domèstic inclou l'espai on vaig a comprar el pa, on vaig a fer activitats, i que defineix el nostre entorn més pròxim."

I hi ha uns espais que es troben al límit dels nostres habitatges, superfícies que potser ignoràvem en condicions normals, com els balcons, o que eren gairebé terra de ningú, com els replans o terrats, i que ara s'han convertit en gairebé un tresor, en una plataforma per satisfer necessitats que el confinament limita. 

Maria Rubert, catedràtica d'Urbanisme de la Universitat Politècnica de Catalunya, ens fa notar la importància dels tan oblidats balcons

"Barcelona és una ciutat plena de balcons buits, depriments, perquè la gent no sap ni posar-hi un gerani. Cap ciutat té tants balcons en el seu centre, i cap ciutat té tants balcons sense usar. I en aquest moments la gent ha descobert l'espai que tenia."  

I dins de casa, molta gent ha acabat movent mobles o creant espais nous, com un despatx o un gimnàs improvisat. I és que el confinament ens ha permès descobrir racons de la casa que no coneixíem. Estar tancats a casa ens ha fet valorar-la més i explorar-ne els racons buscant més confort. David H. Falagán creu que aquests espais i nous usos descoberts poden tenir continuïtat.

"Qüestions d'il·luminació, de ventilació, d'ordre, de silenci, és a dir, atmosferes domèstiques que són allí i que potser no havíem descobert. El fet d'haver-les de trobar per fer una activitat que normalment no fèiem dintre casa, ens fa descobrir aquesta potencialitat que hi teníem. I, per què no, aquesta troballa pot tenir un impacte en com ocuparem les nostres cases en el futur."

El confinament ens ha fet replantejar la relació que tenim amb casa nostra, però per a moltes famílies això no és la primera vegada que passa.
Anna Puiggener, arquitecta del despatx Mayo i professora de la Universitat Colúmbia, va començar a pensar en els nous usos dels habitatges arran de la crisi econòmica del 2008.

"Aquesta és una situació de crisi que recorda la que vam viure després del 2008, per la crisi econòmica; malauradament, vam veure molts desnonaments, però també moltes reestructuracions familiars: pares que van a viure a casa dels fill, fills que van a viure a casa dels pares... I ens vam adonar com els habitatges no podien respondre a aquests canvis socials i familiars."

Alguns arquitectes esperen que aquesta situació ens faci adonar que calen habitatges més flexibles. Una de les solucions seria projectar totes les habitacions d'un pis de la mateixa mida, perquè l'ús de cadascuna el decidissin les persones que hi viuen en funció de les seves necessitats a cada moment. El despatx d'arquitectura Mayo, on treballa l'Anna Puiggener, va fer un edifici a l'Eixample de Barcelona que trenca la tradicional distribució jeràrquica de les habitacions.

"Una tipologia d'apartament que està compost per habitacions genèriques. Són habitacions que no es predeterminen per la forma, per l'espai o per l'organització. El seu ús no es determina per on es posa la sala d'estar o el dormitori, sinó que és el resident qui acaba decidint com ocupa aquella casa."

Una flexibilitat que ens permetria viure millor crisis com l'actual. També faria que casa nostra s'adaptés més bé a les nostres etapes vitals perquè no necessitem la mateixa distribució d'espais quan vivim sols que quan ho fem en parella, quan tenim fills o quan tornem a tenir els pares a casa.

"Ens apropiem d'un lloc quan som capaços de transgredir l'ús, l'orientació que donem a les estances. És una condició prèvia a fer-la nostra."

Quan s'aixequi el confinament potser molts podrem parlar amb més propietat de "casa nostra".