Reconstrucció de les tempestes extremes dels darrers 600 anys
Es reconstrueix la intensitat i freqüència de les tempestes al nord-est peninsular del 1347 fins al 2012.
Un equip d'investigadors del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN) ha analitzat el sediment del llac de Montcortès, situat al sud del Pallars Sobirà. Les conclusions determinen una gran correlació entre les tempestes de Montcortès i les del Mediterrani occidental i, a la vegada, hi ha una relació directa amb la variació de l'Oscil·lació de l'Atlàntic Nord (NAO) i la intensitat i freqüència de les tempestes en aquesta zona.
La NAO és un patró climàtic que mesura la diferència de pressió entre Islàndia i les Açores. Quan l'índex NAO és positiu, hi ha menys tempestes perquè hi ha una profunda pertorbació a Islàndia que envia les pluges cap al nord d'Europa. En canvi, quan la NAO és negativa, les pertorbacions són força més a prop de casa nostra, arriben vents molt humits i és quan es donen els fenòmens extrems de pluja.
L'estudi paleoclimàtic s'ha fet al llac de Montcortès per la qualitat extraordinària dels seus sediments, que permeten veure les fluctuacions del clima any a any. A l'estiu, a causa de la calor, augmenta el nombre d'algues al llac. Les algues afavoreix la precipitació o la caiguda de calcita cap al fons del llac, on s'acumula i queda el registre anual. Entre un estiu i un altre, les tempestes aboquen materials al llac i, segons el tipus de tempesta, els sediments abocats tindran un tipus o un altre de textura i composició. La correlació s'ha obtingut contrastant els estrats de sediments amb les dades de les estacions meteorològiques de la zona.
Gerardo Benito, investigador del MNCN, que participa en el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), ha afirmat que durant el segle XX el nombre de tempestes extremes ha estat inferior als registres a finals del segle XIX, època en què hi va haver més tempestes fortes.
