Qui és l'hereu del castrisme, Miguel Díaz-Canel?

Miguel Díaz-Canel ha estat escollit aquest dijous el càrrec de president de la República. El fins ara vicepresident primer del govern ha estat ratificat amb el 99,83% dels vots de l'Assemblea Nacional del Poder Popular.

Díaz-Canel és el primer home nascut després de la revolució que lidera l'illa. Ningú, però, espera canvis estructurals d'aquest nou govern, que suposa la retirada de la primera línia dels dirigents històrics després de deixar ben lligada la continuïtat del règim castrista.

Raúl Castro, de 86 anys, cedeix la presidència del país caribeny a Miguel Díaz-Canel, que aquest divendres farà 58 anys. Però qui és l'hereu del castrisme?

És el polític cubà nascut després de la revolució amb més alt rang dins el govern. És un home discret, atent, de bon caràcter. Poc conegut en l'escena internacional. No té galons de guerriller revolucionari, però els germans Castro es van fixar en ell el dia que va organitzar el trasllat de les despulles del Che Guevara a Santa Clara.

Díaz-Canel era, aleshores, un jove primer secretari del Partit a Villa Clara, on feia de professor universitari i permetia que la província es convertís en el lloc més modern de Cuba: rockers, tatuadors i locals de transvestisme com El Mejunje, van existir gràcies a la seva complicitat. Esteban Morales, analista del règim, considera que "a Díaz-Canel el veuran com a molt liberal per alguna gent que ha estat molt dogmàtica"

Reptes del nou president

Un dels reptes del nou home fort de Cuba serà convèncer els joves de quedar-se a l'illa. És un país que té la taxa d'envelliment més alta de l'Amèrica Llatina. També una generació jove, formada i ansiosa de canvis reals, que ja no veu com una traïció la possibilitat d'emigrar. El futur del país depèn de convèncer els adolescents que el model de règim que tenen és viable i coherent.

Un altre repte ambiciós és obrir definitivament l'economia. A la Cuba d'ara ja no es demonitza la propietat privada ni el mercat, però les reformes proposades fa 10 anys per Raúl Castro són lentes i insuficients. Només s'han aconseguit el 21% dels objectius. I la dependència d'una Veneçuela cada dia més convulsa és inquietant.

En canvi, obrir la política, incorporar veus dissonants, no està entre les prioritats del govern de Díaz-Canel. I encara menys amb Donald Trump tornant a exercir d'enemic sempitern de Cuba. L'oposició tolerada li demana que faci reformes democràtiques, però sobretot, una millora del nivell de vida, tal com explica l'analista opositora Miriam Leyva: "Els pensionats avui són els pensionats que es van sacrificar amb la revolució, que ho van donar tot i que ara no tenen res, i molts passen gana."

Amb Miguel Díaz-Canel, els Castro perpetuaran el llegat. Però sense el pes del cognom, hi haurà més possibilitats de fer canvis al país.