Qüestió d'expectatives
Enllaç a altres textos de l'autor
Xavier Bosch
Director i presentador del programa "Àgora", de TV3
"Reconstruint Haití", el primer tema d'ahir, va durar tres quarts d'hora ben bons i em fa l'efecte que encara van quedar moltes coses per dir. Eduard Punset, l'exministre que per sort de tots s'ha passat a divulgador científic, i que havia viscut tres anys a Haití com a representant permanent del Fons Monetari Internacional, va tocar un tema que va capgirar el debat. La importància del vudú i de la religió en la cultura i en el dia dels haitians. Tant el cònsol d'Haití –que abans del programa ens havia dit que havia estudiat Ciències Físiques amb en Tomàs Molina- com la Rosa Parés, cooperant que fa setze anys que viu a Haití, es van posar les mans al cap i ja hi vam ser pel tros.
Acabat el programa, la companya que havia preparat la documentació i m'havia ajudat en el guió, estava un pèl decebuda. La Giselle –m'encanta la seva autocrítica sistemàtica, el seu no donar mai res per bo- considerava que havíem parlat poc de la reconstrucció d'Haití. Li vaig intentar argumentar que n'havíem enraonat prou, però, en el fons, jo mateix sabia que ens havíem quedat una mica lluny, en aquest sentit, del que havíem previst mentre preparàvem el programa. Amb tot, tinc la sensació que vam parlar d'Haití des d'un vessant molt menys conegut i que els quatre convidats van fer reflexions que, tretze dies després del terratrèmol, pràcticament no s'havien sentit. Em quedo amb això.
L'entrevista a Xavier Sala i Martín sí que va anar, exactament, segons les expectatives que tenia quan el vam convidar a l'"Àgora". A partir del punt de partida de l'assemblea anual del Fòrum Econòmic Mundial a Davos que comença demà i del qual ell és assessor, vam esfilagarsar temes de crisi, d'economia, de banca i, esclar, de Barack Obama. En setze setmanes, em sembla que no hi ha hagut tema que haguem tractat a l'"Àgora" que no hagi sortit citat el president dels Estats Units.
En el seu terreny, Sala i Martín és summament pedagògic, diu coses que s'allunyen de les quatres idees de tertúlia i marca les diferències. Es fa escoltar. I les audiències així ho reflecteixen. És en aquest sentit que tot va anar com havíem previst. Vint-i-cinc minuts de conversa en què els espectadors, i jo, vam aprendre moltes coses.
En saber que el tresorer del Barça seria al programa, els diaris esportius de Barcelona em van trucar per saber a quina hora aniria l'entrevista per calcular a quina edició podrien arribar a recollir les declaracions. Els vaig advertir que l'entrevista començaria a mitja nit tocada i que el tema de les eleccions del Barça les abordaríem al final i bastant de passada. Sé que si hagués burxat i hagués fet les preguntes culers a l'inici, avui la premsa especialitzada se'n faria més ressò, per això aprofito per fer dues consideracions. La primera, ahir en Sala i Martín no l'havíem convidat ni com a directiu ni per parlar del Barça. Així que m'hauria semblat entabanar-lo si, fent-lo venir a parlar d'economia, d'entrada l'hagués enfilat per les eleccions, candidatures i d'altres centrades a l'àrea futbolística. I segon, malament rai el dia que faci televisió (o torni a fer ràdio) i em dediqui a buscar la repercussió en els diaris de l'endemà o en els diaris digitals. Cada mitjà té el seu valor i si, en acabat, resulta que l'entrevista té ressò més enllà del seu mitjà, oli en un llum. Però buscar el titular pel titular, maldar per aparèixer en altres bandes a qualsevol preu és legítim, és fàcil, però no és la mena de periodisme que m'agrada. En aquest sentit, tot i que els cants de sirena apareixen sovint en directe, miro de frenar aquesta temptació.
"Si quan vaig quedar amb vosaltres que vindria a l'"Àgora", hagués sabut que coincidiria amb el dia que es presentava l'Alfons [Godall], no hauria vingut. Avui tot el protagonisme havia de ser per a ell". Aquestes van ser les últimes paraules de Xavier Sala i Martín, abans d'anar-nos a treure el maquillatge. Sens dubte, tota aquesta crema a la cara i gotes pels ulls i que et pentinin les celles és una de les servituds de la televisió que més m'engavanyen. Em sembla que no m'hi acostumaré.
Acabat el programa, la companya que havia preparat la documentació i m'havia ajudat en el guió, estava un pèl decebuda. La Giselle –m'encanta la seva autocrítica sistemàtica, el seu no donar mai res per bo- considerava que havíem parlat poc de la reconstrucció d'Haití. Li vaig intentar argumentar que n'havíem enraonat prou, però, en el fons, jo mateix sabia que ens havíem quedat una mica lluny, en aquest sentit, del que havíem previst mentre preparàvem el programa. Amb tot, tinc la sensació que vam parlar d'Haití des d'un vessant molt menys conegut i que els quatre convidats van fer reflexions que, tretze dies després del terratrèmol, pràcticament no s'havien sentit. Em quedo amb això.
L'entrevista a Xavier Sala i Martín sí que va anar, exactament, segons les expectatives que tenia quan el vam convidar a l'"Àgora". A partir del punt de partida de l'assemblea anual del Fòrum Econòmic Mundial a Davos que comença demà i del qual ell és assessor, vam esfilagarsar temes de crisi, d'economia, de banca i, esclar, de Barack Obama. En setze setmanes, em sembla que no hi ha hagut tema que haguem tractat a l'"Àgora" que no hagi sortit citat el president dels Estats Units.
En el seu terreny, Sala i Martín és summament pedagògic, diu coses que s'allunyen de les quatres idees de tertúlia i marca les diferències. Es fa escoltar. I les audiències així ho reflecteixen. És en aquest sentit que tot va anar com havíem previst. Vint-i-cinc minuts de conversa en què els espectadors, i jo, vam aprendre moltes coses.
En saber que el tresorer del Barça seria al programa, els diaris esportius de Barcelona em van trucar per saber a quina hora aniria l'entrevista per calcular a quina edició podrien arribar a recollir les declaracions. Els vaig advertir que l'entrevista començaria a mitja nit tocada i que el tema de les eleccions del Barça les abordaríem al final i bastant de passada. Sé que si hagués burxat i hagués fet les preguntes culers a l'inici, avui la premsa especialitzada se'n faria més ressò, per això aprofito per fer dues consideracions. La primera, ahir en Sala i Martín no l'havíem convidat ni com a directiu ni per parlar del Barça. Així que m'hauria semblat entabanar-lo si, fent-lo venir a parlar d'economia, d'entrada l'hagués enfilat per les eleccions, candidatures i d'altres centrades a l'àrea futbolística. I segon, malament rai el dia que faci televisió (o torni a fer ràdio) i em dediqui a buscar la repercussió en els diaris de l'endemà o en els diaris digitals. Cada mitjà té el seu valor i si, en acabat, resulta que l'entrevista té ressò més enllà del seu mitjà, oli en un llum. Però buscar el titular pel titular, maldar per aparèixer en altres bandes a qualsevol preu és legítim, és fàcil, però no és la mena de periodisme que m'agrada. En aquest sentit, tot i que els cants de sirena apareixen sovint en directe, miro de frenar aquesta temptació.
"Si quan vaig quedar amb vosaltres que vindria a l'"Àgora", hagués sabut que coincidiria amb el dia que es presentava l'Alfons [Godall], no hauria vingut. Avui tot el protagonisme havia de ser per a ell". Aquestes van ser les últimes paraules de Xavier Sala i Martín, abans d'anar-nos a treure el maquillatge. Sens dubte, tota aquesta crema a la cara i gotes pels ulls i que et pentinin les celles és una de les servituds de la televisió que més m'engavanyen. Em sembla que no m'hi acostumaré.
