Què podem esperar de la trobada entre Biden i un Putin que se sent immune

El president dels Estats Units, Joe Biden, té previst reunir-se aquest dimecres amb el president rus, Vladímir Putin, a Ginebra. En el marc del seu viatge a Europa, i després de participar a la cimera del G7, a la de l'OTAN i de la reunió amb les autoritats de la Unió Europea aquest dimarts, Biden ha citat Putin en el que és la seva primera trobada de president a president. Biden ha tornat a enviar un missatge de fermesa al seu homòleg rus, mentre que aquest ha negat les acusacions contra el seu país.

Putin encara la reunió amb l'autoconfiança de qui ha vist passar quatre presidents dels Estats Units i sabent que no serà l'últim, mentre que Biden es retroba amb un vell conegut d'avinences i desavinences diplomàtiques.  

Què ens ensenya la història i què es pot esperar de la trobada entre Biden i Putin a Ginebra?

Bill Clinton s'hi va reunir a les acaballes del seu mandat amb la incògnita de qui era de veritat aquell jove president rus, Vladímir Putin, que Boris Ieltsin havia col·locat a dit.

George W. Bush ho va fer al cap d'un any i després de la trobada amb l'exespia del KGB va dir: "He mirat l'home als ulls i l'he trobat directe; és algú en qui es pot confiar, he pogut copsar la seva ànima." El 2008, Putin li demostrava la confiança fent entrar els tancs a Geòrgia i s'annexionava de facto Ossètia del Sud i Abkhazia sense que Occident ho pogués evitar.

Barack Obama va voler fer literalment un "reset" per millorar les relacions amb Rússia però no va renunciar que països de l'espai exsoviètic ingressessin a l'OTAN, una línia vermella existencial per Moscou (menystinguda repetidament per Occident) i que explica bona part de l'agressivitat del Kremlin. El 2014, Putin enviava els tancs per annexionar-se Crimea i a continuació controlar la regió del Donbass ucraïnès. Els EUA i Europa tampoc ho va poder evitar i, per a més inri, van presenciar com Putin els passava la mà per la cara a Síria i salvava Bashar al-Assad.

Tan convençut estava Putin que fes el que fes no hi hauria gaires conseqüències que el 2016 es va atrevir a interferir directament en les eleccions nord-americanes amb l'objectiu de debilitar el país, causant divisió i encoratjant la victòria d'un aïllacionista populista com Donald Trump. Un escenari ideal per a Putin, que durant quatre anys va tenir a la Casa Blanca un admirador capaç de renegar dels seus serveis secrets i creure's la versió del Kremlin.

Biden, davant un Putin que se sent impune

Joe Biden és el cinquè president nord-americà amb qui s'haurà trobat Putin. Aquest els últims mesos, potser com a carta de presentació davant d'un líder més hostil als seus interessos, ha llençat grans operacions de hackeig contra agències i ministeris de l'administració nord-americana i ha tolerat els atacs ransomware de pirates russos contra empreses vitals dels EUA.

Biden, un veterà de les relacions internacionals, no es fa gaires il·lusions davant el cara a cara a Ginebra, tot i que adverteix:

"No busquem conflictes amb Rússia, volem una relació previsible i estable, però he deixat clar que els EUA respondran d'una manera ferma i significativa quan el govern rus llenci accions nocives."

La tàctica de Biden té una mica de pal i de pastanaga. Amenaça de respondre de forma més contundent si no s'aturen els atacs cibernètics. Això vol dir més sancions econòmiques i represàlies digitals i eventualment una escalada de tensió de final incert.

Però al mateix temps, el dirigent demòcrata el convida a reunir-se a Suïssa convençut que a ningú li interessa empitjorar encara més les relacions i que hi ha àrees de col·laboració i interès mutu com són el control estratègic de les armes nuclears o el canvi climàtic.

També que a Putin li agrada especialment sentir-se important, considerat i tractat com a líder d'una superpotència. El president nord-americà no ha escoltat les veus a Washington que li deien que trobar-se a Ginebra amb el líder rus seria com recompensar-lo després del seu menyspreu per l'ordre internacional o els atacs informàtics contra els EUA. Biden és del parer que també s'ha de parlar amb els adversaris, i confia que la deferència de cridar-lo a una cimera serveixi perquè, potser, el Kremlin aturi alguns comportaments com els atacs ransomware.

Què han après els presidents nord-americans de les trobades amb Putin?

Quins són els dos trets en comú que marquen les trobades de Putin amb els diferents presidents nord-americans i el seu comportament internacional? El primer, un sentiment de seguretat i impunitat de qui sap que no li passarà res per moltes accions hostils (limitades) que faci contra els seus adversaris, i així és com ha anat apujant l'aposta. Li han posat sancions econòmiques, financeres i polítiques però està clar que no es dona per al·ludit i els serveis secrets occidentals ja deuen estar investigant quina forma tindrà el pròxim "atac" del Kremlin.

El segon tret en comú de les trobades és que els presidents nord-americans han anat entrant i sortint de la Casa Blanca sense ser capaços de dissuadir el líder rus perquè reduís la bel·ligerància, més aviat el contrari. Amb fórmules diferents, cap d'ells se n'ha sortit.

Potser perquè, com la resta de presidents abans d'ell, Biden topa amb un tret del tarannà de Putin que fa l'entesa de fons molt difícil o impossible. A base de conflictes i agressions, el líder rus ha aconseguit que el seu país continuï sent una potència indispensable que, per a bé o per a mal, no es pot obviar. Si de sobte no causés problemes i les relacions amb Occident fossin fluïdes, correria el risc que l'ignoressin i Rússia deixaria de tenir el pes i el protagonisme sobredimensionat pel qual Putin tant ha lluitat.

Veurem què passa a Ginebra i durant el mandat de Biden, però ara com ara l'única certesa és la inèrcia i la "coherència política" que ha mostrat Putin durant 21 anys al capdavant de Rússia, on, per cert, ningú espera un canvi de líder fins al 2036, data límit que li permet la Constitució aprovada fa poc. Llavors, si encara és viu, l'exespia tindrà 84 anys i per la Casa Blanca poden haver passat fins a quatre presidents més.