Què hi ha darrere l'aliança de conveniència entre Rússia i l'Iran a Ucraïna
La guerra d'Ucraïna està produint fets impensables fa un any en la geopolítica mundial i un és l'aliança entre Rússia i l'Iran. Una entesa reforçada que té com a prova i símbol més visible els centenars de drons kamikazes que Teheran ha entregat a Moscou i que són el nou terror de les ciutats i l'exèrcit ucraïnès.
Darrere els avions no tripulats, segons diverses informacions d'agència, ja hi ha preparada una nova remesa de míssils terra-terra iranians. És el reforçament d'una aliança de conveniència, desesperada per a Rússia, convenient i més arriscada per a l'Iran.
Què tenen en comú l'Iran i Rússia?
Si haguéssim fet aquesta pregunta durant molts segles, s'hauria dit que molt poc. Al marge de representar dues civilitzacions mil·lenàries, els dos països més aviat eren rivals.
Els iranians sempre havien mirat els russos amb recel pel llarg historial d'ingerències del gran veí del nord. Als anys 80, després de la revolució que va fer caure el xa, un era un règim islamista mentre que l'altre era comunista i donava grans quantitats d'armes al seu arxienemic, l'Iraq.
L'únic que els unia era l'animadversió cap als Estats Units, que, un cop va caure l'URSS, va ser el fil que va servir per teixir una nova era de col·laboració.
De totes maneres, el primer viatge d'un líder rus a Teheran no va ser fins al 2007, quan Putin hi va anar de visita i es van consolidar els intercanvis comercials, militars i de tecnologia nuclear civil.
Avui, els uneixen moltes més coses. Tant Putin com Ebrahim Raisi lideren règims cada cop més autòcrates que intenten mantenir una certa façana de pseudodemocràcia, però han de reprimir amb duresa les mostres creixents de descontentament popular i els anhels de llibertat de part de la població.
Els dos països tenen economies poc diversificades i són molt dependents de la producció d'hidrocarburs. També pateixen greus crisis econòmiques fruit de la mala gestió i la corrupció de les elits i, especialment, de les sancions occidentals.
L'Iran era considerat un pària de la comunitat internacional, aïllat i castigat per Occident. Rússia ha acabat igual. Tots fan de la confrontació amb Occident una de les seves raons de ser i han demostrat prou poder per desestabilitzar les regions respectives i eventualment, el món.
La seva col·laboració va anar un pas més enllà amb la guerra de Síria, quan van tancar files darrere Bashar al-Assad, malgrat divergir en interessos a llarg termini, i el van proveir d'una ajuda clau per guanyar la guerra.
El destí els va anar unint i a la guerra a Ucraïna els ha acabat posant, per voluntat expressa d'Iran, al mateix bàndol. Només en els últims quatre mesos, Vladímir Putin i el seu homòleg iranià, Ebrahim Raisi, s'han trobat en persona fins a quatre vegades i tanta entrevista està donant els seus fruits.
Què guanya Rússia aliant-se amb l'Iran?
Mirat des de fora, que el segon exèrcit del món hagi d'anar pel planeta buscant venedors d'armes i l'única porta que se li obri sigui la de l'Iran té un punt d'humiliant. Però Rússia guanya un proveïdor d'armament que li pot ser de gran utilitat quan els seus arsenals s'estan quedant buits, la seva capacitat de fabricació està minvada per culpa de les sancions i recula al camp de batalla ucraïnès.
Pensem que pràcticament ningú, ni tan sols la Xina (ni Corea del Nord), s'ha prestat a vendre armes a Moscou, conscients que els hi caurien sancions immediates dels Estats Units i d'Europa.
Per tant, haver convençut l'Iran té el seu mèrit i Moscou pot dir que no està tan sola com alguns diuen i que encara pot fer aliats.
Què guanya l'Iran aliant-se amb Rússia?
Fins ara, l'Iran s'havia mantingut en un cert marge en el conflicte ucraïnès i evitava posicionar-se gaire. De fet, en les dues resolucions de condemna a l'agressió russa a l'Assemblea General de l'ONU, mai es va col·locar al costat de Moscou.
En la primera, al març, es va abstenir i en la segona, el 13 d'octubre, no va votar. Però el règim de Raisi ha arribat a la conclusió que aliant-se amb Putin podrà demostrar que no està tan sol en l'escena internacional, que també té aliats forts.
Malgrat el bloqueig econòmic que pateix, demostra al món que pot fabricar armes prou mortíferes i sofisticades sense ajuda externa; un avís per a altres països (Israel, EUA, els saudites...) temptats algun dia d'atacar-lo.
Els aiatol·làs, al mateix temps, poden deduir que si avui ajuden Rússia, aquesta algun dia els tornarà el favor i els socorrerà si, pel que sigui, les coses van mal dades. Perdre-hi, el règim islàmic tampoc hi pot perdre tant, ja que està tan sancionat i aïllat que les possibles sancions que li puguin caure, deu calcular, tampoc el perjudicaran tant.
El que sí que li pot fer més mal és pel que fa a prestigi o reputació. Si pretenia encara conservar un vincle i unes mínimes relacions amb Europa, ara ho tindrà més difícil i es reforça la seva imatge de pària.
Conseqüències de l'aliança russo-iraniana
Com cada cop que algú mou fitxa al tauler de l'Orient Mitjà, l'aliança russo-iraniana provoca altres moviments.
Durant mesos, Israel ha evitat ajudar militarment Ucraïna; no volia minar les relacions amb Rússia, ja que té una comunitat russo-jueva molt important i Moscou fa els ulls grossos a Síria quan Israel ataca furtivament objectius proiranians.
Però l'aliança de Moscou amb el seu arxienemic, l'Iran, deixa el govern israelià en una posició incòmoda i des d'aquesta setmana ja es presta a oferir a Kíiv, per ara, sistemes per detectar atacs aeris i no descarta augmentar el calibre de l'ajuda en el futur.
Per la mateixa raó, a l'Aràbia Saudita li costarà més seguir pactant amb Rússia una baixada de producció del petroli. Tots dos es beneficien d'un preu del cru més car, com el que ha pactat recentment l'OPEP+, però per als saudites també és més incòmode entendre's amb Putin si va de la mà dels iranians, el seu rival regional més odiat i temut.
Fins ara, Riad ha obviat ostensivament les pressions dels Estats Units per augmentar la producció, fet que ha caigut molt malament a la Casa Blanca. Amb la nova aliança russo-iraniana, Biden té un punt més de pressió sobre Mohamend bin Salman (que ja veurem si l'escolta).
I per últim, la gran pèrdua de la nova aliança va pel camí de ser un nou acord que posi límits al programa nuclear iranià.
L'antic acord històric del 2015, l'administració Trump va decidir trencar-lo malgrat que Teheran complia amb el que es va firmar. La nova ronda de negociacions fa gairebé dos anys que es va reprendre, però està en un estat agonitzant, sobretot arran de la guerra a Ucraïna.
És impossible un pacte sense la implicació, garantia i participació de Moscou i Washington, però com més distrets i confrontats estiguin per Ucraïna, més difícil serà que se centrin en aquest dossier i més temps tindrà la República Islàmica per, eventualment, aconseguir la bomba atòmica.
