Quan les persones fan més por que les bombes
Deixem enrere Mossul, l'evidència de fins a quin punt l'ésser humà pot convertir-se en la pitjor arma de destrucció massiva. Perquè la devastació física i mental que hem vist a la ciutat i en la seva gent és obra d'Estat Islàmic.
Però darrere d'aquesta màquina del terror, que recupera formes medievals en ple segle XXI, hi ha persones. I és justament aquesta incredulitat i ràbia davant de tanta perversió humana, barrejada de tristesa i por, la sensació que molts iraquians no poden ni verbalitzar-nos.
Els costa molt fer-ho als soldats que combaten els jihadistes a primera línia de front, però també als civils que escapen desesperats del seu règim. En tots ells impera el col·lapse emocional de veure i viure durant gairebé tres anys sota un sistema perfectament dissenyat i executat de forma maquiavèl·lica per sobrepassar tots els llindars de dolor imaginables.
L'exèrcit, en estat de pànic
El triomfalisme dels comandants que dirigeixen l'ofensiva s'apaga tan bon punt fem el mateix amb la nostra càmera. Aleshores, la preocupació s'apodera de les seves cares. I és que malgrat que es guanyen uns metres cada dia a Estat Islàmic, en aquest avanç perden moltes vides humanes. Tantes que es neguen a fer-nos cap balanç ni comentari. Però unes hores al costat dels militars ens serveixen per viure escenes que expliquen soles tant nerviosisme.
Camí del front, un home s'acosta al blindat en què viatgem carregat amb dues bosses. No fa cap gest brusc ni sospitós. Però els militars comencen a disparar ràfegues i a cridar embogits fins que, un cop agenollat, s'adonen que no és un jihadista sinó un pobre home que fuig del terror del seu barri.
Més tard, un vehicle del comboi en què ens movem es desvia per un carrer que no toca. Altre cop, trets a l'aire i tensió màxima fins que comproven que els ocupants són periodistes. Paranoies que quedaran del tot justificades minuts després quan un cotxe que no tenen temps d'interceptar, aquest cop sí conduït per un suïcida, s'encasta contra un dels blindats i el fa saltar pels aires.
A la línia de front per reconquerir Mossul
Ja a l'hospital, veiem soldats ensorrats per la mort dels seus companys. Però han de sobreposar-se ràpid per tornar al camp de batalla. L'Ahsan el conductor del nostre blindat té dues motivacions per no rendir-se en aquests casos, ens explica emocionat. La primera: la seva filla Fatum, de 5 anys, que té de fons de pantalla al mòbil i li provoca un somriure impensable a primera línia de front. I el país, afegeix en un sentiment compartit amb molts altres soldats.
I és que necessiten treure's l'espina clavada que encara els punxa ens confessen arran de la fugida que el seu exèrcit va protagonitzar el 2014. Una fugida que va permetre l'arrelament d'Estat Islàmic a Mossul i que hi proclamés el califat. Una victòria, també moral per tant, per la qual estan disposats a deixar-hi la vida.
Els civils, en estat de xoc
Un home clama venjança contra Estat Islàmic. Els retreu que justifiquin amb religió tanta barbàrie. Ho fa desesperat: plorant, resant, esgargamellat de tant cridar... Mogut per la ràbia no li cal ni la crossa per caminar, la utilitza per expressar-se. I ho fa amb una nena petita al davant que ens interpel·la amb la mirada. És com si ens digués: com permeteu que ens facin això? On éreu tots aquests anys?
Intuïm que pot ser la seva neta, perquè viatja entre ell i una senyora gran... Però mai ho sabrem perquè és de les poques famílies que no ens atrevim a entrevistar, tant de dolor ens paralitza. Sense dir-nos res ens limitem a capturar el moment.
La brutalitat de viure sota Estat Islàmic és tan insuportable que tots els desplaçats que veiem arribar a la zona alliberada preferien morir escapant. Han triat esquivar franctiradors jihadistes i bombes de l'exèrcit abans de morir en vida, ens expliquen.
I morir en vida no és un dir: significa haver de desenterrar a cops de pala els teus difunts del cementiri. Presenciar com t'executaven els familiars. Si ets dona, aguantar el dolor ferotge d'una màquina macabre de ferro que et mossega aquella part del cos que t'has descuidat de tapar. En el cas dels homes, resistir fuetejades mortals per haver-te buidat massa la barba, utilitzar el mòbil o encendre un cigarret.
Com és la vida sota Estat Islàmic? Com s'organitza la societat?
Potser per això, en pujar als autocars que els esperen després d'hores de caminar, la ràbia es converteix en un cert relaxament, la contenció en alliberament... Amb pell de gallina presenciem com els mateixos conductors donen tabac al senyor gran que hem vist arribar, i com ja més calmat assaboreix cada pipada fins ara prohibida. I com les dones no esperen més per treure's el vel negre de la cara i tirar-lo a terra.
Gestos senzills però carregats d'un enorme significat. Per ells significa haver guanyat la guerra a Estat Islàmic. I per nosaltres, haver presenciat una petita victòria en una de les moltes batalles per la supervivència que es lliuren cada dia des de fa cinc mesos en aquesta ciutat iraquiana.
