Política, ciència i dubtes
Els científics viuen del dubte. I als polítics, el dubte no els està permès. Si fóssim davant d'una relació que comença diríem que ciència i política no tenen cap futur com a parella.
Lídia Heredia
Corresponsal de TV3 a Washington
Però resulta que la pandèmia de la Covid-19 les ha obligat a caminar de bracet. Hem vist científics fent de polítics i polítics fent de científics. Preguntem-nos quin poc protagonisme té la ciència en la conversa pública perquè això ara sigui notícia. Però això donaria per a un altre article.
Observem-les. Totes dues van a les palpentes, però mentre que la ciència no té cap problema per canviar d'opinió davant de noves evidències, el cost de la rectificació política és altíssim. La ciència és feliç en la prova i l'error. Discrepa i col·labora per avançar col·lectivament. Discrepar i col·laborar alhora és una pràctica política en desús i ni una pandèmia mundial amb milers de morts sembla que hi pugui posar remei.
La política mal entesa s'entesta en la unitat i la ideologia encara que sigui per anar de cap al desastre.
Els errors de la ciència serveixen per desbrossar el camí cap als encerts del futur. Els errors de la política miren d'amagar-se sota la catifa i es resisteixen a ser sotmesos a la rendició de comptes. Sempre hi ha una excusa a punt per no mirar enrere.
I mentre la ciència fa mans i mànigues per trobar una vacuna contra el coronavirus, la política no ho aprofita per trobar la vacuna contra els populismes que ella mateixa genera.
Reconèixer errors tampoc no està de moda en el catàleg de la comunicació política. És possible no cometre errors quan tota la comunitat científica t'està dient que el grau de desconeixement i incertesa a què ens enfrontem és descomunal? Qui no hagi dit que això era com una grip que tiri la primera pedra. O ara resultarà que ningú ens va dir que això era com una grip? Ens ho van dir. Polítics i científics. I nosaltres ho vam reproduir.
Cal reconèixer que no és el mateix estar obligat a dubtar com a mètode de treball que haver d'explicar i gestionar aquest dubte. I que l'alternativa a la política, per més mediocre que aquesta sigui, sempre és pitjor.
La ciència és bona explicant el que sap, però, sobretot, el que no sap.
La política podria aprofitar aquesta crisi i prendre'n nota. I així avançar cap a aquell lloc que diuen que existeix i on els ciutadans són tractats com a majors d'edat.
Tret que no ho vulguem ser, de majors d'edat, i que en el fons preferim que ens donin la raó abans que ens diguin la veritat. Sobretot si aquesta veritat és que no sabem (gairebé) res.
I els periodistes, què? Si no contribuïm a fer que la veritat sigui, o sembli, prescindible, ja haurem fet el dia. I dubtem, també. Perquè sense fonts oficials, el periodisme no pot viure. Però només amb fonts oficials el periodisme és mort.
