Perseguits i exiliats per casar-se pel civil: una realitat al Pròxim Orient

Turisme de casaments civils. No en vaig ser prou conscient fins que agafava un avió a l'aeroport de Làrnaca direcció Beirut. Compartia vol amb alguns joves que havien viatjat cap a Xipre com a nuvis i tornaven al Líban units en matrimoni. De fet, una de les noies exhibia encara el seu ram de flors.

El que pot semblar una excentricitat o caprici, no ho és. Cada any més de 3.000 parelles del Pròxim Orient es desplacen sobretot a Xipre –però també a Turquia– per poder celebrar un tipus d'enllaç, el civil, que als seus països d'origen no està permès.

És el cas del Líban, on només s'autoritzen els matrimonis religiosos. Les bodes –com els batejos o els divorcis– estan subjectes a les normes de cada una de les 18 confessions oficials. I els que volen casar-se –per dir-ho així–- sense passar per l'altar ho tenen complicat, per no dir impossible.

Tant, que la primera parella al país que va optar pel que aquí s'entén com un acte de rebel·lió política i religiosa s'ha vist obligada a exiliar-se a Suècia. Ho feia sol·licitant asil enmig d'amenaces de mort.

Kholoud i Nidal, la primera parella del Líban que es va casar pel civil

Via Skype, parlem amb la Kholoud Sukariye i en Nidal Darwish. Després de la negativa del govern libanès a casar-los pel civil, aquests valents no es rendien. Van passar-se gairebé un any estudiant, amb l'ajuda d'advocats, la legislació actual. Volien detectar alguna escletxa i la van trobar.

Una llei encara vigent –la que regia en territori libanès quan era colònia francesa– permet els enllaços d'aquest tipus sempre que els membres de la parella no estiguin adscrits a cap religió. Per tant, n'hi havia prou de sol·licitar que s'esborrés dels seus documents d'identitat la confessió a què –per herència– pertanys si no manifestes el contrari. En aquest cas, tots dos són musulmans però la prohibició és la mateixa per als cristians o membres de la resta de religions reconegudes.

Feta aquesta maniobra, el 2013 aquests dos libanesos es casaven pel civil. Però els esperava una lluna de mel molt amarga. A ella l'acomiadaven de dues escoles públiques del Líban. Els directors dels centres rebutjaven que una dona amb els seus valors i principis –assenyalaven– pogués educar els alumnes.

Per si no n'hi hagués prou, després amenaçaven el seu fill de "banyar-lo de sang" perquè el consideraven il·legal. Mentrestant, els seus pares eren víctimes d'atacs vandàlics a casa i de la incomprensió de l'entorn més immediat, que els retreia per què no havien frenat la seva filla i evitat que traís la religió i comunitat.

Ara, la Kholoud i en Nidal continuen a Europa, sense feina i esperant la segona resposta a la petició d'asil, que en una primera resolució se'ls ha denegat al·legant que el Líban és un "país segur".

Somriuen sarcàstics mentre ens ho expliquen, conscients que no podran tornar-hi. Però a milers de quilòmetres de distància, continuen ajudant els que, encara aquí, també volen plantar cara al sectarisme religiós. És el cas de la Fatime Salame i en Youssef Abbas.

Fatime i Youssef, una parella que vol casar-se pel civil

Mentre passegem amb ells per Beirut, aquests dos joves fan una videotrucada a Suècia per actualitzar als seus amics i consellers en la situació en què es troben. Han engegat ja la maquinària burocràtica. No tenen intenció de marxar a Xipre ni a Turquia. Volen casar-se al seu país i pel civil. Creuen que és una qüestió de llibertats i també de drets de la dona, que la religió –es queixen– col·loca sempre en una segona línia.

Veure'ls tan il·lusionats convida, malgrat tot, a l'optimisme. Però de seguida, un bany de realitat. Un company libanès m'explica que ell ho va provar, que la Kholoud també els va assistir fins al final, però que –cansat de perdre temps i diners en un procés etern– acabar viatjant a Xipre amb la seva dona. Ara està casat pel civil allà, un pas que el Líban està obligat a reconèixer però que li fa pagar posant algunes traves en els tràmits per inscriure la seva filla.

El bloqueig en la tramitació de les peticions és polític, però la pressió també és religiosa. Una fàtua acusa d'apòstates tant els que opten per l'enllaç civil com els que hi col·laboren, com si fos un crim. Pels seus líders és un acte de resistència que amenaça el poder que ostenten. Els fa témer pels seus privilegis –ara blindats per la constitució–, pel control i influència que exerceixen sobre els seus conciutadans. Veurem fins quan.