Per què la sentència del Constitucional alemany pot fer perillar el pla anticrisi del BCE?

La sentència obre un forat a la xarxa de seguretat que el BCE s'ha vist obligat a desplegar per sostenir països com Espanya o Itàlia
Per què la sentència del Constitucional alemany pot fer perillar el pla anticrisi del BCE?

Per què la sentència del Constitucional alemany pot fer perillar el pla anticrisi del BCE?

La sentència obre un forat a la xarxa de seguretat que el BCE s'ha vist obligat a desplegar per sostenir països com Espanya o Itàlia
Francesc Serra, cap de la secció d'Economia de TV3 Actualitzat
TEMA:
Banc Central Europeu
Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (Reuters/Vincent Kessler)

El Banc Central Europeu, reunit d'urgència, va assegurar dimarts a la nit que continuarà intervenint en els mercats com fins ara, perquè la seva estratègia de compra de deute públic està avalada pel Tribunal Europeu de Justícia.

Però part del mal ja està fet. La sentència del Tribunal Constitucional alemany arriba, segurament, en el pitjor moment possible, perquè obre un forat a la xarxa de seguretat que, un altre cop, el BCE s'ha vist obligat a desplegar per sostenir Espanya, Itàlia o, fins i tot, França.

La intervenció del Banc Central permet evitar que es disparin els tipus d'interès que paguen aquests països per finançar-se i afrontar l'enorme factura que deixarà la pandèmia. Si plana el mínim dubte sobre la seva capacitat d'intervenir, el castell de cartes trontolla.

Els tractats prohibeixen "regalar" diners als estats, finançar-los de sotamà, i Alemanya creu que això, precisament, és el que ha fet el BCE per la porta del darrere des del 2015. És cert que el Banc Central ha anat canviat les regles del joc sobre la marxa i ha mogut les porteries a mig partit per salvar la zona euro. És el "whatever it takes" de Mario Draghi.


Mans lligades

La sentència del Tribunal Constitucional alemany se centra en la intervenció massiva en els mercats del BCE orquestrada per l'anterior Draghi a partir del 2015. Però pot condicionar també la feina de la seva successora, Christine Lagarde, que segons com, haurà de treballar amb una mà lligada a l'esquena.

Després d'un inicis titubejants, la presidenta del BCE va comprometre's a fer el necessari per sortir del forat de la Covid-19. I això volia dir, expressament, saltar-se els límits que la institució s'havia imposat. Per exemple, ara mateix, el BCE està comprant més deute italià, francès o espanyol del que correspondria segons les normes, les anomenades "capital keys".

El Constitucional alemany accepta, a contracor, les compres de deute públic, però exigeix limitar-les. Demana "proporcionalitat" i posa en qüestió tota l'estratègia de tipus d'interès negatius.

En la seva sentència insisteix en els danys col·laterals d'aquesta política, i per aquí plora la criatura: els tipus d'interès tan baixos castiguen els estalviadors alemanys, que serien els damnificats del "rescat" dels països del sud.


Xoc institucional

El Constitucional alemany planteja una mena de doble xoc institucional, sense precedents, una mena de bomba de rellotgeria. D'entrada, qüestiona la independència del BCE, que, certament, no és la institució més transparent des del punt de vista democràtic. I alhora, esmena la plana a un tribunal de rang, en teoria, superior, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ha avalat les compres de deute.

La Comissió Europea ja ha sortit a recordar que el TJUE està per damunt dels tribunals nacionals, i avui mateix, en declaracions a "Els Matins" de TV3, el president del Parlament Europeu ha anat en la mateixa línia.

David Sassoli ha demanat "no dramatitzar" la decisió del Constitucional alemany, tot i reconèixer que ha rebut "amb estupor" la sentència.


L'ultimàtum al BCE

A més, per acabar-ho d'adobar, el Constitucional alemany planteja un ultimàtum al BCE. Té tres mesos per explicar-se, i, si no el convenç, el Banc Central alemany haurà de retirar-se de les compres de deute.

I això sí que obriria un forat de conseqüències imprevisibles. De moment, el BCE ha optat per "prendre nota" i fer com si res. Però, si això va a més, i les posicions es porten al límit, no ens hauria d'estranyar tornar a sentir una música similar a la del període 2010-2012; aquella tonada de les primes de risc, dels rescats i de la crisi de l'euro.

ARXIVAT A:
Alemanya Banc Central Europeu Economia de butxaca Unió Europea Coronavirus
Anar al contingut