Per què el franquisme atribueix 8.000 morts a Lluís Companys en la guerra civil

Coincidint amb el 81è aniversari de l'execució del president Lluís Companys, fem una mirada a un dels capítols més foscos dels primers mesos de la Guerra Civil espanyola a Catalunya: la confrontació interior entre partits va provocar milers de morts a la rereguarda republicana.

Amb l'esclat de la guerra, sindicats i partits es van armar i a tots els racons del país es van cometre tot tipus de revenges personals i polítiques. Això, per a alguns sectors, enfosqueix la feina de la Generalitat per evitar més morts durant la Guerra.

De fet, el general rebel Queipo de Llano, l'agost del 1936 reconeixia en una de les seves al·locucions radiofòniques que Companys:

"...ha deixat sortir de Barcelona més de 5.000 homes de dretes, la qual cosa ha de minorar sens dubte la responsabilitat que pesa sobre ell... Déu li ho tingui en compte."

40.000 persones evacuades

Fins al novembre d'aquell any, la Generalitat va facilitar l'evacuació de gairebé 40.000 persones des del port de Barcelona, en coordinació amb els consolats i les marines de guerra estrangeres.

Unes 20.000 eren catalanes, com el famós futbolista Josep Samitier, l'escriptor Josep Pla o l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. La majoria dels evacuats formaven part de l'alta burgesia, que, en acabar-se la guerra, va defensar el règim franquista.

Però, durant els primers mesos de revolta, en què va quedar dissolt l'ordre públic regular de la República, religiosos, empresaris, persones benestants o militants de qualsevol partit o sindicat van ser assassinats per anarquistes i comunistes, que tenien el control del carrer.

Més de 8.000 morts, que els franquistes van atribuir i atribueixen al president Companys.

"Mai va ordenar assassinar aquestes persones"

Ho preguntem a uns dels historiadors que més ha estudiat aquest període, Arnau Gonzàlez i Vilalta. No li treu importància, al contrari. Admet que, quan una autoritat és responsable, ho és a tots els efectes.

Un altra cosa és adjudicar-li com a voluntat seva els més de 8.000 morts que es calcula que hi va haver durant la guerra i que l'extrema dreta li atribueix:

"Això no va ser mai així, no hi va haver una ordre en aquest sentit, la Generalitat mai va ordenar assassinar aquestes persones, més enllà de les que van ser condemnades als consells de guerra. En aquests judicis, els mateixos militars rebels es van declarar culpables."

Companys tenia l'última responsabilitat sobre si les sentències dictades pels tribunals es complien i podia atorgar un indult. Era una autoritat democràtica, escollida democràticament, el responsable polític, però no del que feien els descontrolats:

"L'única responsabilitat –indirecta– clara que podem adjudicar és no haver resistit a través de les armes el domini anarquista, i tampoc no sabem si hi hauria tingut prou capacitat. Això sí, no ho va intentar."

Gonzàlez i Vilalta diu que la Generalitat no tenia prou efectius d'ordre públic per reprendre el control en aquell moment. Davant la situació revolucionària que es viu, la Generalitat crea el Comitè de Milícies Antifeixistes, acusats de nombrosos assassinats, però es dissolt al cap de poques setmanes.

Els assassinats es van investigar

No és fins als enfrontaments entre les forces revolucionàries, el maig del 1937, que la República aconsegueix estabilitzar la rereguarda. Mínimament pacificada, i arran d'uns assassinats al Baix Llobregat, la Generalitat ordena investigar tots els crims comesos des del començament de la Guerra.

El jutge i polític Josep Maria Bertran de Quintana encausa un centenar d'acusats i decreta presó provisional per a molts. Documenta més de 2.000 desaparicions, amb declaracions de testimonis i obrint les fosses conegudes com a "cementiris clandestins".

La més coneguda, la de Montcada i Reixac. El sumari recull fins i tot acaraments entre testimonis i acusats, entrevistes, autòpsies, restes de roba i documentació dels assassinats. Una feina que no obté, però, els resultats desitjats.

Pressions de partits i sindicats

Els historiadors Oriol Dueñas i Queralt Solé han recopilat tota la informació generada en el sumari instruït per Bertran de Quintana, "una documentació impressionant", diuen.

Tota la feina feta pel jutjat es fa "amb el suport del conseller de Justícia, Bosch i Gimpera, i amb un govern presidit per Companys, que el que fa és més aviat incentivar aquestes investigacions que no pas que es frenin".

Les pressions de partits i sindicats van fer impossible la feina del jutge Quintana, que s'havia convertit en un destorb i va acabar apartat de les investigacions que, a més a més d'apuntar cap als anarquistes com a principals culpables, també assenyalaven militants del PSUC i d'Esquerra Republicana.

El franquisme va utilitzar el sumari

La seva tasca –minimitzada pels rebels en el seu moment– va ser utilitzada posteriorment pel règim franquista, que va seguir la investigació i va mantenir el sumari amb finalitats repressives.

Els historiadors es mostren convençuts que la Generalitat va anar més enllà de les seves competències per facilitar l'evacuació. Falsifica passaports perquè la gent pugui marxar durant el 1936, es faciliten passaports col·lectius per a religiosos, s'obre una investigació per esclarir assassinats...

"Fa tot el que pot i hi ha consellers que s'hi juguen la vida: Andreu i Abelló pateix un atemptat... Es va fer tot el que es podia fer", diu Queralt Solé, i conclou que "s'intenta acusar una persona que no va tenir cap participació en els fets. És molt pervers perquè se n'acusa l'única persona que va ser víctima, afusellada pel franquisme amb la participació dels nazis. És una perversió del relat històric."

Per saber-ne més, podeu consultar els llibres d'Arnau Gonzàlez i Vilalta Humanitarisme, consolats i negocis bruts. Evacuacions a Barcelona (1936-1938), i Lluís Companys, tots dos de l'Editorial Base, i també El jutge dels cementiris clandestins, Josep Maria Bertran de Quintana, 1884-1960, de l'Editorial Gregal, obra de Queralt Solé Barjau i Oriol Dueñas Iturbe.