Pep Canadell, investigador del CSIRO australià
Pep Canadell aquesta setmana a la seva oficina, a Canberra, Austràlia

Pep Canadell: "Els teus diners no seran suficients. Ningú no s'escapa de la crisi climàtica"

"L'únic que pot funcionar són polítiques que es revisin immediatament, cada cinc anys" diu un dels autors destacats de l'informe de l'IPCC

Jordi Vilardell Gómez Actualitzat
TEMA:
Crisi climàtica

Pep Canadell és un dels autors destacats de l'informe de l'IPCC d'aquesta setmana. És director executiu del Global Carbon Project, el consorci científic mundial que estudia l'impacte de l'activitat humana en el cicle del carboni i del altres gasos, i la seva interacció amb el sistema climàtic.

Viu a Austràlia des de finals dels anys 90, i el 2017 l'organització de científics professionals que estudien el planeta més gran del món, la Unió Americana de Geofísica, li va atorgar la distinció honorífica per la seva excepcional contribució a la ciència de la Terra i de l'espai.

Aquesta setmana, Canadell ha publicat a Twitter que des del primer informe de l'IPCC (1990), el període en què més sabem del problema, s'han emès el 41% del total de les emissions de CO2 que s'han fet des de l'inici de l'era industrial (1750): "El món ho sentia, però no ho escoltava"

 

Jordi Vilardell: Per què el món no reacciona?

Pep Canadell: Una transició a energies netes no pot ser ràpida, simplement perquè venim d'una infraestructura muntada en 100 anys i muntar-ne una de diferent, fins i tot si anem molt de pressa, necessitarà dècades. A més, hi ha hagut grups de la indústria fòssil en el poder i amb influència política durant 150 anys. Ara està sortint molta informació sobre com en els anys 80 i 90 grans companyies, especialment de petroli, coneixien el risc de l'escalfament global i van promoure campanyes de desinformació per confondre i perquè no es veiés amb claredat quin és el camí per avançar. Bona part de la transformació que s'està fent ara és perquè econòmicament no té sentit no fer-la; per exemple, la solar, que és més barata que moltes altres energies. Si no fos així encara estaríem lluitant per posar les primeres plaques solars.


JV. Què destaques de l'últim informe de l'IPCC?

PC. Hem dit amb molta claredat i precisió el que passarà les properes dècades. En dues dècades passarem els 1,5º C d'escalfament global, i la millor estimació que tenim és que això passarà a principis de la dècada que ve. I si fem tot el que cal fer, i anem molt de pressa, l'augment de temperatura s'aturarà passat el 2050 (per la inèrcia del sistema). Si els efectes de l'escalfament que comencem a veure no ens agraden, el que veurem en les properes tres dècades encara ens agradarà molt menys. D'aquí 30 anys, el clima no serà gaire amigable a les regions on vivim, a les ciutats, en l'agricultura, e la salut humana, això no té marxa enrere. Quan es diu "complirem l'Acord de París i farem el que s'ha de fer", això només ens permetrà procurar que el problema no creixi més.

Una altra cosa important de l'informe és que hem dit què cal exactament fer per arribar a zero les emissions el 2050. Hem dit als governs que al voltant del 2050 el CO2 ha d'arribar al 0%; el metà (que emeten indústries de ramaderia i de combustibles fòssils) ha de baixar com a mínim un 75% i també han de baixar una mica les emissions dels fertilitzants d'agricultura i altres gasos.

JV. L'informe diu que l'escalfament s'accelera, que afecta totes les regions del món i que hi haurà més meteorologia extrema (calor, sequeres, incendis, temporals, inundacions, etc). També recull la possibilitat de punts d'inflexió que portin "canvis abruptes", ràpids; per exemple, a l'Amazònia o als corrents atlàntics, possibilitats que no tenen consens, però que ara s'incorporen a l'informe qualificant-los de "baixa probabilitat"

PC. Sí, ara en sabem una mica més, d'aquests impactes de "baixa probabilitat i alt impacte". Però és important que això no ens distregui massa, perquè en el fons no sabem si això té probabilitats. Però el que sí que veiem és una relació gairebé lineal entre l'acumulació d'emissions i l'escalfament en els últims 200 anys. I tot el que sabem i hem posat en els nostres models de futur (simulacions matemàtiques) ens diu que el que millor sabem és que aquesta relació lineal d'emissions-escalfament seguirà durant la major part d'aquest segle, o tot, fem el que fem. Això és molt important, perquè posa el focus en les emissions que fem i en la seva acumulació a l'atmosfera; si no les abaixem ràpidament les seguim acumulant, i seguim tenint més temperatura. Per tant, és important no distreure'ns del que sabem amb molta seguretat. I si en el futur hi ha alguns d'aquests esdeveniments de "baixa probabilitat i alt impacte", doncs serà una gran sorpresa, però la feina que hem de fer per anar a zero és tan gran que no hi ha gaire espai per estar preocupat per a res més que en com fer una transició tan ràpida com la que es necessita.

Bàsicament no anem bé. El fet que estiguem dient el que s'ha de fer és la part geofísica, no hi ha cap impediment geofísic per estabilitzar el clima a 1,5º C. L'impediment és que no fem prou per doblegar la corba d'emissions, que per anar bé hauria de ser una reducció d'emissions per al 2030 del 40% (respecte al 2020), a nivell global; aquest és el camí al 0%, el 2050.


JV. I per fer-ho més difícil, a mitjà i llarg termini, quan haguem reduït substancialment les emissions, l'estabilització del clima depèn de fer emissions negatives, de xuclar CO2 de l'atmosfera amb tecnologia que no sabem si podrem desenvolupar i estendre de forma massiva i ràpida... Sembla com si estiguéssim fent creativitat comptable, oi? Perquè tot ens quadri diem: "Ja inventarem alguna cosa".

PC. Això de les emissions negatives és una de les pitjors coses que ens hem inventat. Això ho va inventar la gent que fa els escenaris, perquè no podien arribar als objectius de temperatura ràpidament per no passar-nos, i bàsicament han fet "overshoot"; és a dir, que te'n vas més enllà d'on hauries d'estar i desprès has d'inventar com retrocedir. Els primers models (als anys 90) es basaven en una gran quantitat de reforestació, a nivells ridículs, que farien un canvi d'ús del sòl tan gran que seria completament inacceptable per a la gran majoria de la gent. Ara ens hem inventat una segona cosa que és que la indústria reabsorbeixi CO2 de l'atmosfera, amb reaccions químiques. El problema, i pel que penso que no acabarà de quadrar mai, és que el CO2  està tan dissolt a l'atmosfera que és difícil pensar que mai podrem xuclar tant aire com per treure aquesta quantitat de CO2 que els models demanen.


JV. Vist tot plegat, sembla que les alternatives que tenim són extremes: o un canvi social global o la meteorologia extrema i la natura ens obligaran a funcionar de forma molt diferent. Sembla que som davant d'una bifurcació com a espècie: o fem una vida molt diferent o tot serà molt més dur.

PC. L'escenari que veig més probable és que anirem a un món que redibuixarà moltes de les coses que fem. Molts límits de tolerància es passaran, sens dubte, en salut humana, en producció agrícola, en sostenibilitat d'alguns sistemes naturals... Per als humans hi ha límits de tolerància entre els 35-40º C, i la quantitat de dies amb aquestes temperatures augmentarà. En molts llocs, com a la part nord d'Austràlia, bona part d'Àsia, de l'Índia, de l'est dels Estats Units, hi ha molta humitat i es creuaran aquests límits de temperatura, i això són condicions molt serioses per a la salut humana, per treballar a fora... No veig l'espècie humana preparada per a fer un canvi abans que tot això passi, i penso que es prepararà més quan el canvi se'l vegin a sobre.

Un home intenta apagar un foc a tocar de casa seva en un barri d'Atenes
Un home intenta apagar un foc a tocar de casa seva en un barri d'Atenes (Reuters/Giorgos Moutafis)

JV. Fa uns anys, en una conversa que vam tenir pel programa "Latituds" parlaves de la situació extrema d'Austràlia aquell any, que havia mostrat finestres de futur, amb episodis de meteorologia extrema que van provocar en pocs mesos pèrdues massives en grans ecosistemes: en la Gran Barrera de Corall, en els manglars, en els boscos submarins de kelp i a la zona alpina de Tasmània els primers incendis en 8.000 anys... Aquestes finestres de futur ara les veiem, per exemple aquest estiu, en els incendis al Mediterrani que han provocat els primers refugiats climàtics dins la Unió Europea, milers d'evacuats pels incendis a Grècia... Hem de pensar que aquestes novetats no són futur, són present, perquè el futur serà encara més extrem...

PC. No hi ha absolutament cap dubte. Des d'aquell any que vam parlar (2017) hem tingut dos blanquejos més de la Gran Barrera de Corall, i el 2019 vam tenir unes condicions de foc que és impossible d'explicar si no veiem la influencia humana, perquè mai s'havia vist res com allò, temperatures rècord en 150 anys i molta sequera durant 3 anys. Hem tingut molta sequera altres vegades, però és el fet que la sequera s'afegia sobre temperatures molt altes, i hi va haver molt vent. Són el que diem pertorbacions compostes, que es posen unes sobre les altres i creen un monstre.


JV. Aquest novembre se celebra la Conferència de l'ONU pel Canvi Climàtic, la COP26, a Escòcia, on els estats estan citats a arribar a compromisos pel clima més grans. L'informe de l'IPCC dona molta solidesa a la necessitat d'afrontar el repte, amb informació que no deixa escapatòria. Però el repte és fenomenal: canviar l'economia mundial a una baixa en carboni i fer-ho de forma col·laborativa, cooperant entre tots els estats.

PC. S'han fet molt avenços i aquests compromisos d'alguns països per fer emissions zero per al 2050 són importants, però cal un seguiment immediat, en terminis immediats, cada 5 anys, en els quals quedi molt clar què passarà: què passarà amb els cotxes elèctrics, amb la calefacció dels edificis, amb el gas natural, amb el tancament de les últimes plantes de carbó... i tot això muntat cada 5 anys, fins al 2050. Això és l'únic que veig que pot funcionar. Els països que diuen "el 2050 farem zero emissions", la majoria d'aquests polítics seran morts el 2050, els importa un rave! S'ha d'aconseguir que, si fan un compromís, expliquin com ho faran i ho deixin molt clar, i que sigui molt factible, i que les polítiques puguin ser revisades immediatament, cada 5 anys, que no perdem més temps. Que no passi que vagin comprometent-se i després, quan arribi el 2030, puguin dir "potser era massa difícil" i "d'acord, ja ho farem el 2035".


JV. A Catalunya hi ha una gran polèmica sobre la idea d'ampliar l'aeroport del Prat. N'estàs al cas?

PC. Tothom em pregunta el mateix! (riu) Això és anar al revés... El problema que tenim amb l'aviació és que no tenim solució en els pròxims vint anys. Potser sí que veuràs quatre avionetes elèctriques, però les coses grans... Diuen "que si provarem amb hidrogen, potser amb metanol...". El que es provi en els avions es desenvoluparà en molts i molts anys, per seguretat, en molts anys de proves... Fins i tot si tinguéssim alguna cosa totalment nova trigaríem 10 o 15 anys a poder-ho comercialitzar. I la realitat és que no tenim aquesta cosa nova, trigarem 10 o 15 anys a tenir-la i després posa-hi 15 anys més per a fer-ne la producció, per reemplaçar el que tenim ara.

Amb el que sabem ara, el focus ha de ser l'acumulació de carboni a l'atmosfera; quan més hi poses, més escalfament tens, i més multiplico els extrems.

JV. Potser el problema és filosòfic, de valors. Que ens seguim creient que som els reis de la creació, el centre de l'univers, els pilots d'una nau espacial que és una roca morta, i que no entenem que hem sorgit de la vida de la Terra, de l'evolució de la vida durant 3.800 milions d'anys i que no podem viure si ens carreguem la natura.

PC. Ja. Hi ha la pretensió, ho veig en gent d'Austràlia, en aquesta idea que "potser no tenim luxes, però en tenim prou com per protegir-nos", aire condicionat a cada casa, internet d'alta velocitat a casa, tota aquesta idea que podrem solucionar moltes coses perquè som un país avançat i tenim prou diners per fer-ho. Però quan passa un d'aquests extrems meteorològics... En els darrers 6-7 anys una cosa que s'ha vist molt en el món desenvolupat, al Canadà, als Estats Units, a Califòrnia, la sisena economia mundial! Ningú no se n'escapa. Els rics també van per torn. Vam veure les inundacions pels huracans a Nova York, una de les ciutats mes riques del món, i ara tot el que ha passat a la Unió Europea en llocs ben rics. Hem canviat la narrativa de "pobres africans i vietnamites" a una narrativa en què "tots estem en el mateix port". Això s'ha d'entendre bé, que els teus diners i tots els aires condicionats que tinguis no seran suficients davant de certes coses.

Les inundacions a la costa del Mar Negre a Turquia han provocat l'esfondrament d'edificis
Les inundacions a la costa del Mar Negre a Turquia han provocat l'esfondrament d'edificis (Reuters/Mehmet Emin Caliskan)
ARXIVAT A:
Crisi climàtica Medi ambient

NOTÍCIES RELACIONADES

Anar al contingut