ANÀLISI

Pactes de La Moncloa 2? La transició econòmica no s'ha acabat de fer mai

Enllaç a altres textos de l'autor imgauto47

Albert Closas

Director del programa "Valor Afegit" de TV3

@valorafegitTV3
Actualitzat

Ja abans de l'extensió del virus, una de les polèmiques creixents al país era si la transició de la dictadura a la democràcia es va completar o no, si reneixen tics franquistes en la política I les institucions espanyoles, etcètera. I ara aquell ambient de la Transició torna a l'actualitat al voltant dels nous Pactes de la Moncloa que vol impulsar el govern Sánchez. Torna a l'actualitat enmig de la pitjor crisi a la que s'enfronta el país des de la Guerra Civil

No entraré en els aspectes polítics de la qüestió, perquè no sóc ni periodista ni analista de Política. Prefereixo parlar del que conec una mica més en detall, els aspectes econòmics i, sobre tot, les xifres.


Els Pactes de la Moncloa van ser un èxit econòmic?

Abans que res, jo els hi recomano que es mirin a la xarxa l'irrepetible discurs que els hi va fer per la televisió a milions d'espanyols, a l'hora de sopar, el vicepresident econòmic nomenat, Enrique Fuentes Quintana . Era el 8 de juliol del 1977.

 

Fuentes els hi deia a les clares als ciutadans que el país estava fregant la fallida, i preparava el terreny per a les negociacions dels Pactes de la Moncloa, a la tardor. Se'n va sortir, amb el que plantejava? Doncs a curt termini, sí. El resultat més famós: convèncer als treballadors ( i als partits i sindicats que els representaven) que havien de rebaixar les demandes salarials encara que perdessin poder adquisitiu. No era cap ximpleria: la inflació, en aquell 1977, estava ni més ni menys que.. al 27%!(rècord històric absolut).

L'altra fita, de molt més recorregut, va ser fixar les bases d'una reforma fiscal i una hisenda de veritat, digna d'un país modern, europeu i democràtic. I, a grans trets, se'n va sortir. Però nomes a grans trets, perquè la nova hisenda resultaria molt efectiva pels assalariats, però no tant pels grans patrimonis o el món dels negocis i els professionals…. En parlarem més endavant.


El podi europeu de l'atur i la precarietat

Però dèiem que Fuentes se'n va sortir a curt termini. A llarg termini, no. Per què? Doncs perquè, 43 anys després, l'economia espanyola no ha sigut capaç de posar-se a nivell europeu en el problema més important al que s'enfronta qualsevol país: el de l'atur.

En aquell discurs, Fuentes deia precisament que, si es doblegava la inflació, milloraria l'atur. El considerava alarmant, perquè havia arribat, en aquell 1977 … al 5 per cent! Mai més, en aquests 43 anys, l'economia espanyola ha tornat a tenir un 5 per cent d'atur: ni quan Aznar deia "Espanya va bien" (finals dels 90, un 10 per cent) ni quan l'economia amb Zapatero semblava imbatible, just abans de la gran crisi de Lehman Brothers ( 7,9 per cent al 2007).

Mirem els rànquings que mirem, Espanya segueix estant, com des de fa molts anys, en el podi dels campions d'atur entre les 50 economies més desenvolupades del món: només Grècia i Sudàfrica ens superen en la taxa.

Pedro Sánchez i Pablo Casado renuits a través de videoconferència (EFE/Moncloa/Borja Puig de la Bellacasa)

I, el que encara és mes vergonyós: entre els qui tenen feina, la precarietat i la temporalitat segueixen sent escandaloses: un cop més estem en el podi europeu, però aquí, sense discussió, amb la medalla d'or. La taxa és de més del 26 per cent. És a dir, una quarta part dels treballadors té una feina precària (el doble de la mitjana europea).

 

El coronavirus evidencia la precarietat del model laboral espanyol

Per si no ens volíem creure les estadístiques, a primers d'aquest mes el coronavirus ens va permetre fer una radiografia, en viu i en directe, de la la precarietat del model laboral espanyol: en només quinze dies de març es van perdre 900.000 llocs de treball, tants com en el pitjor trimestre de l'anterior crisi.

La majoria eren contractes temporals i altres modalitats escombraria, que en molts casos no tenen dret ni a demanar l'atur. La culpa, clar, és del virus, però no només, perquè aquí no es compten els milers de treballadors assalariats que s'han acollit als famosos ERTO.

I, a tot això, la pregunta que, invariablement, es fa qualsevol corresponsal estranger (i nosaltres mateixos) quan comprova aquest desastre d'atur i precarietat és: i vostès com han resistit 40 anys sense una revolució al carrer?

La resposta, invariable, i en veu baixa, és: "home, és que hi ha moltíssima gent treballant en negre, ja se sap…. i les famílies ajuden molt".

Efectivament, en aquest trist aspecte tornem a estar en la champions europea: segons els estudis (i amb la dificultat de comptar el que és invisible), Espanya té entre un 20 i un 25 per cent del PIB en negre. Només quedarien per darrera de Grècia i d'Itàlia (si no es tenen en compte els països de l'est d'Europa)

Doncs justament és en aquest punt a on ho lligo amb la Transició inacabada, perquè, en 40 anys, no hem sigut capaços d'assumir que en una economia moderna i democràtica es respecten els drets dels treballadors, i se'ls hi paga un salari digne? Perquè no es contribueix al bé comú pagant els impostos que toquen, i no fent favors feudals als treballadors en funció de si "es porten bé"? I no cal parlar només d'empresaris: perquè tanta gent evit pagar l'IVA, si pot?

Si aquest 20-25% d'economia submergida pagués els impostos que li toquen, tindríem molts més diners per a la recuperació del virus. I amb menys precarietat i millors sous, també es recaptaria més. A veure si amb els nous Pactes de la Moncloa s'aconsegueix tancar la Transició Econòmica que somiava Enrique Fuentes Quintana, i aquella Hisenda que va posar en marxa sigui efectivament "la de tots".

ARXIVAT A:
Economia de butxacaAturPrecarietat laboralDrets laboralsCoronavirus Reflexions des del confinament
Anar al contingut