Oriol Junqueras: "Qualsevol procés polític complex és inevitablement multilateral"
El president d'ERC torna a defensar el diàleg amb l'Estat per representar els catalans que el volen
Oriol Junqueras: "Qualsevol procés polític complex és inevitablement multilateral"

Oriol Junqueras: "Qualsevol procés polític complex és inevitablement multilateral"

El president d'ERC torna a defensar el diàleg amb l'Estat per representar els catalans que el volen

Actualitzat
TEMA:
Oriol Junqueras

El president d'Esquerra, Oriol Junqueras, ha tornat a descartar la via unilateral i ha assegurat que el cas català s'ha d'abordar de manera multilateral perquè és molt complex. I torna a defensar el diàleg amb l'Estat per representar els catalans que el volen.

Ha estat en una entrevista a TV3 en què, sobre els indults, demana que no s'hi especuli, per l'efecte que té sobre les seves famílies.


Aquesta és l'entrevista íntegra:

 

Sr. Junqueras, estem fent aquesta entrevista arran del llibre que ha escrit i mentre disposa d'un permís penitenciari.

D'un breu permís penitenciari.


Malgrat que ha complert un quart de la condemna i que tindria dret a gaudir d'un tercer grau, les dues vegades que l'ha demanat la Fiscalia l'ha recorregut i no se'ls ha concedit. Una de les coses que diu al seu llibre és que tothom és susceptible d'entrar a la presó i, evocant la mitologia grega, que la justícia moltes vegades ho és tot menys justa. Això, i després que hem vist com un home en condicions de vulnerabilitat no podia pagar el pis i un jutge ha condicionat el fet personal que s'acabés suïcidant. Què passa amb la justícia?

Quan era professor a la universitat, fa molts i molts anys, de tant en tant els deia als meus alumnes que tots som més a prop de la presó del que ens pensem, perquè a la vida hi ha cops d'atzar o circumstàncies que a vegades t'hi aboquen. Certament, a la presó tens l'oportunitat de conèixer gent que hauria sigut gairebé un miracle que no hagués acabat a la presó perquè les circumstàncies de la vida l'han empès de forma gairebé irreversible en aquella direcció.

Hi ha gent que neix en contextos tremendament difícils. Coneixes gent nascuda dins de la UE, ciutadans de la UE, amb pares nascuts dins la UE, parlant una de les llengües més importants de la UE i que són gairebé analfabets i tenen menys de 30 anys.

Quan constates que hi ha circumstàncies tan difícils, o quan tots constatem que en una ciutat com Barcelona i amb 2 o 3 o 4 km de distància l'esperança de vida pot canviar fins a 7 anys entre barris de rendes més altes o barris de rendes més baixes, o quan, com aquests dies, sentim la notícia que una persona, davant d'un desnonament, se suïcida, segur que això demostra que al món queda molt de camí per recórrer perquè sigui un món just.

Certament, l'aspiració de la justícia és una aspiració molt noble i que sent molta gent. Hi ha molta gent que voldria un món més just del que tenim, però per aconseguir-lo haurem de treballar molt i hi haurem de dedicar molts esforços perquè aquells que no el volen tenen molta força.


Vostè també fa menció al fet que dins de la presó, no sé si tant a les presons catalanes però sí en el cas de les espanyoles on va estar, a Soto del Real i Estremera, hi havia un "reglamento". El "reglamento" és just?

El "reglamento" a vegades és una excusa. Sovint ningú l'ha vist o no sap ben bé quin és i segons amb qui parles, el "reglamento" diu coses diferents, tothom li fa dir el que li convé.

En general és poc just en el sentit que està molt allunyat del sentit comú. Hi ha moltes coses que haurien de dependre del sentit comú o de la voluntat i no és així. I hi ha molta gent que es troba en circumstàncies tremendament difícils, tothom, no només els uns i no els altres, sinó gent de tota mena, de tota classe i de tota condició que es troba amb dificultats.

Segur que les presons són un lloc on la realitat que coneixem al món extern de la presó encara es fa més extremada. Els contrastos encara són més evidents. Hi ha gent que certament, si no estigués a la presó, faria que moltes persones patissin en el seu dia a dia, i al mateix temps hi ha gent que segur que seria molt millor per a tothom que no hi fossin, a la presó.

Perquè la presó segur que en alguns casos deu ser imprescindible i en molts d'altres és francament contraproduent i hauríem de treballar tots per dotar-nos d'eines més flexibles.

Perquè si l'objectiu és una societat més justa i més segura, en què la seguretat de la gent, que és quelcom molt important... Segur que a vegades contribueix més a la seguretat la flexibilitat en el compliment de certes penes o el fet de dedicar més recursos en l'àmbit educatiu o en el tractament emocional de moltes persones que no en la simple reclusió.

Molta gent que està reclusa i molta que no ho està, i molta gent que té altres dificultats que no són la de la presó, les tenen senzillament perquè tenen un problema molt greu de gestió emocional i això també ens ho hem de plantejar com a societat.

Després de la pandèmia, o a causa de la pandèmia, encara es fa més evident i tots comencem a prendre consciència de les enormes dificultats que es produeixen per exemple en l'àmbit de la salut mental o en àmbits socials o àmbits com l'habitatge o la feina o com el bullying a les escoles o en àmbits molt variats. I en molts casos estem davant d'un problema de gestió d'emocions, de com gestionem les emocions.

Hi hauríem de dedicar molts més esforços i no només a casa nostra sinó a molts països del món, ho veiem a països com el Japó, la Xina, Suècia o els Estats Units.

Seria bo que ens ho plantegéssim per intentar que els nostres fills, filles, nets i netes visquin en un món una mica millor que aquest en què ens toca viure.


El president Aragonès, justament, una cosa que ha plantejat és un pla de xoc per a la salut mental en la seva legislatura, que ara comença a caminar.

És una qüestió imprescindible. Segur que molta gent que ens està veient per la televisió i té fills o nets adolescents o persones grans, de fet, persones de tota mena, classe, condició i edat que es troba en condicions molt difícils relacionades amb la salut mental. És evident que és una exigència molt rellevant.

I a la presó, com en els hospitals, que són llocs on sovint ens trobem la vida cara a cara, diguem-ne, la vida i la mort cara a cara i mirem als ulls de la vida amb tota profunditat, i mirem a vegades als ulls de la mort, són dos llocs, hospitals i presons, on això es fa especialment evident.


Hi ha suport emocional a la presó, més enllà dels familiars que els puguin a visitar?

En molts casos hi ha molta gent que no té cap familiar, no té ningú que el vingui a veure, molta gent que no té ningú a qui trucar. És evident que hi ha mancances i dèficits molt greus. En alguns casos segur que hi ha persones que no han fet res per cultivar aquests vincles emocionals i personals, però també n'hi ha molts casos que no han fet res perquè no tenien capacitats per fer-ho, no tenien habilitats per fer-ho, perquè ningú els va ensenyar mai a fer-ho.

Jo tinc companys, insisteixo, de tota mena, classe i condició, però alguns van abandonar el país on van néixer quan tenien 7 anys, es van amagar sota un camió, van creuar unes quantes fronteres per arribar qui sap on, en aquest cas aquí, i amb 7 anys van sortir de sota d'aquell camió i van haver de fer la seva vida sense el suport de ningú.

Espero que hi hagi molta gent que estigui d'acord amb mi que no és la circumstància més favorable. Tots ens podem imaginar un fill o filla nostra, net o neta nostra, de 7 anys i segur que convindrem, que hi haurà molt consens, a dir que no són les circumstàncies més favorables haver-te d'obrir camí a la vida quan només tens 7 anys i sense ningú que es preocupi de tu i t'ajudi.

D'exemples d'aquest en podríem posar molts que segur que ens impressionarien i ens impactarien molt i després d'haver-nos impressionat i impactat, seria bo que intentéssim fer coses per ajudar. Perquè en alguns casos potser hem fet molt tard per a segons què, però en molts altres segur que encara tenim oportunitats d'intervenir favorablement per donar oportunitats a tothom. Perquè al final les oportunitats de tothom són la garantia del benestar també de tothom.

Aquests dies amb la pandèmia, quan es planteja la qüestió de la vacunació de les persones més vulnerables en els països més pobres del món, més enllà del debat ètic que això representa, hi ha una qüestió també pràctica que és que o som capaços d'evitar que hi hagi nous brots a tot arreu o al final ens acabarem trobant un brot que posarà en dubte l'eficàcia de les vacunes ja existents. I, per tant, o hi ha seguretat i benestar per a tothom o al final el que es posa en risc és el benestar de tothom


Doncs justament això, que el benestar sigui just per a tothom, i tornem al concepte de justícia, aquesta justícia espanyola forma part del que vostè expressa al llibre "Contra l'adversitat" com a "deep state"?

El que és segur és que tenim posicionaments judicials molt diferenciats en casos com el belga, l'alemany, el britànic, el suís, com les comissions de drets humans de les Nacions Unides, com els relators del Consell d'Europa. Si tanta gent ho veu diferent de com ho veu segons qui, potser és que tenen raó.


El PSOE és l'instrument útil del "deep state" com vostè diu al seu llibre?

Segur que els partits polítics, suposo que en general i els partits polítics espanyols en particular, serveixen els interessos del seu estat en bona mesura. Jo, de fet, ho matiso quan ho poso per escrit i dic que en la mesura que són partits víctimes de la corrupció o partits on hi ha molts casos de corrupció que tenen enormes deutes bancaris, la seva capacitat d'actuació potser està limitada per aquestes condicions. I jo vull destacar sempre, en contraposició a tot això, que ERC és un partit amb més de 90 anys d'història, un partit sense cap cas de corrupció i un partit sense cap deute bancari.


Però aquest PSOE que presumptament formaria part d'aquest "deep state" és el que ara podria acostar-se més a l'indult, és amb qui ERC s'hauria d'asseure a la taula del diàleg i també en el seu relat, no ens enganyem, ha fet una evolució en el seu discurs sobre aquesta figura de gràcia que pot donar un govern. A aquest PSOE d'ara se'l creu més, se'n refia més o menys?

És irrellevant el que jo cregui o pensi. El que és rellevant és el que tots plegats fem al servei de la ciutadania, de tots els ciutadans. No és important el que jo cregui sinó allò que cadascú de nosaltres fa.

Jo em sento molt orgullós de tenir l'honor de ser el president d'un partit sense cap cas de corrupció, em sento molt honorat de ser el president d'un partit que no té deutes amb els bancs, sí que em sento molt honorat. Que cadascú gestioni els seus àmbits el millor possible. La realitat acostuma a ser molt complexa.

El nostre objectiu és l'amnistia, és l'exercici del dret d'autodeterminació, del dret a decidir dels ciutadans, del dret dels ciutadans a votar i a decidir democràticament sobre el seu futur, el nostre objectiu és la república i la implementació dels valors republicans, el nostre objectiu és una Catalunya independent que disposi de les mateixes eines de què disposa qualsevol estat del món per servir de la manera més eficaç possible els seus conciutadans.

Aquest és el nostre objectiu. Són objectius nobles, dignes, i a aquests objectius ens devem, no en ells mateixos sinó en la mesura que són bons per a la gent i el nostre deure és treballar per construir un món millor per a tothom.


L'indult ara sembla més a prop que mai. Vostè està a punt?

No ho sabem, jo no ho sé si és a prop o no és a prop. No em toca a mi especular sobre això i preferiria que ningú hi especulés gaire perquè al final juguen amb expectatives i emocions de molta gent molt variada. Els hem vist a molts llocs, també a la plaça Colón, per exemple.

Insisteixo, els nostres objectius són l'amnistia, la república, el nostre objectiu és construir una Catalunya independent democràticament, pacíficament, cívicament i fer-ho per ajudar la gent en el seu dia a dia.


En qualsevol cas, seria un gest?

Escolti, que cadascú faci allò que cregui que ha de fer. Jo el que he de valorar és allò que depèn de mi i allò que depèn de mi és que jo estic compromès a treballar pel benestar d'aquest país, per la llibertat d'aquest país, per la república catalana, per un estat independent en la mesura que aquest estat sigui un estat útil als seus ciutadans. Així ho he fet sempre i així ho continuaré fent sempre.


En la mesura que depengui de vostè, en aquesta taula de diàleg on vostè sempre diu que l'única cosa que reconeixerà el món és que les dues parts s'asseguin a negociar, vostè voldria formar-ne part, d'aquesta taula de negociació?

És irrellevant si jo hi soc o no hi soc. El meu paper individual, el meu paper concret, és molt poc rellevant, afortunadament per a tothom. El que sí que és rellevant és el que faci el govern del nostre país, el que facin les nostres institucions, el que faci el nostre Parlament i el que faci el conjunt de la nostra ciutadania.

Si jo puc ajudar en alguna cosa, ajudaré encantat, òbviament, però segur que hi ha molta gent que també ho pot fer i molts àmbits en què tots podem ser útils. Jo intentaré ser el més útil possible allà on pugui. No és important si jo estic en un lloc concret en un moment concret, de debò que això no és important.


Però vostè és el president d'ERC.

Sí, però el que és important és que jo intenti ajudar sempre. I això és el que faig. Ho he fet sempre. Ho faig quan escric un llibre o ho faig quan contesto una entrevista ara amb vostè. Al final el nostre compromís és fer les coses ben fetes.

Si fem les coses ben fetes en el lloc on som, segur que això aporta en positiu al bé comú, al bé col·lectiu. Per tant, si jo hi soc, ja ho veurem, jo ho faré el millor que podré, si no hi soc perquè estic fent una altra cosa? També ho faré el millor que pugui.


Alguns que podrien formar part d'aquesta taula de diàleg o que si més no assessoren Pedro Sánchez, com Miquel Iceta o Salvador Illa, han expressat aquests últims dies que del que en surti d'aquesta taula s'hauria d'acabar votant, però en cap cas res que tingui a veure amb un referèndum d'autodeterminació. On condueix això a l'independentisme, que arriba a aquesta taula de diàleg amb la voluntat de l'amnistia i del referèndum d'autodeterminació.

Si vostè em pregunta si a mi em sorprèn que ells no estiguin a favor de la independència la resposta és no, no em sorprèn. Si em pregunta si em sorprèn que no estiguin a favor d'un referèndum en què els ciutadans de Catalunya puguin decidir sobre el seu futur, em sorprèn en la mesura que jo els he sentit públicament defensar-ho. Els he sentit l'any 2012, l'any 2013, els he vist votar en el Parlament de Catalunya, els he vist votar a favor de la idea d'un referèndum. Ells sabran, són ells els que han de contestar sobre el perquè del seu posicionament.

El nostre posicionament és clar, nosaltres volem que els ciutadans de Catalunya puguin decidir sobre el seu futur democràticament, que ho puguin fer en un referèndum que pugui ser reconegut per la comunitat internacional. La comunitat internacional el que ens demana és que nosaltres abanderem, tant o més que ningú, la idea de negociació, el concepte de negociació.

Si volem obtenir la simpatia, el reconeixement, l'acompanyament de la comunitat internacional, que és imprescindible per al nostre objectiu, és evident que el que no podem fer en cap cas és oposar-nos a la idea de la negociació. És més, ni ens hi podem oposar perquè la comunitat internacional no ho entendria, ni ens hi podem oposar perquè hi hauria molta part de la societat catalana que tampoc ho entendria.

Perquè hi ha una part molt important de la societat catalana que defensa la idea del diàleg, de la negociació, i nosaltres també ens devem a aquesta societat catalana que defensa la idea del diàleg i la negociació per aconseguir aquests objectius, que en el nostre cas són evidents, clars, transparents, coneguts, reconeguts i repetits infinitat de vegades.

Són l'amnistia, l'autodeterminació, la república, una Catalunya independent posada al servei de la ciutadania, posada al servei del concepte de justícia, posada al servei de la idea del benestar, posada al servei del bé comú. Això és el que farem.

I l'única manera que tenim, la manera més eficaç que tenim de fer-ho és aquella que comporti el màxim reconeixement possible, el màxim acompanyament possible dins de la nostra societat i fora de la nostra societat.

És legítim que hi hagi qui digui: "Jo vull aconseguir els meus objectius sent cada vegada menys i sent cada vegada més feble". Però això que és legítim, en general, a la història de la humanitat no s'ha demostrat com a gaire eficient. El que s'ha demostrat eficient a la història de la humanitat quan vols aconseguir un objectiu és ser cada vegada més, cada vegada més forts, tenir cada vegada més reconeixement i més acompanyament en aquest camí.

I com que nosaltres sí que volem aconseguir aquests objectius de l'amnistia, de l'autodeterminació, de la república, de la independència de Catalunya, ho hem de fer pel camí que ens hi porti d'una manera més evident, més sòlida, més clara, més transparent, perquè qualsevol altra cosa ens allunyaria d'aquest camí.

Vostè ara deia que el PSC o el PSOE ha canviat d'opinió sobre el que és un referèndum d'autodeterminació, de si es pot votar o no.

Jo no he dit cap nom.


No, però ha dit que el 2013 alguns deien algunes coses que ara semblarien en una altra tesitura.

D'acord, d'acord. És legítim que la gent canviï d'opinió.


I que les circumstàncies ambientals moltes vegades condueixen a aquests canvis d'opinió. Vostè la setmana passada feia un article al diari Ara que ha generat múltiples interpretacions. No sé si té ganes ara, que pot dir-ho de viva veu, de matisar algunes de les interpretacions com que avala els indults o aparca la unilateralitat?

De fet, fixi's que les interpretacions es fan sobre paraules que surten a l'escrit. No, jo sempre tinc ganes de gairebé tot, però no sento cap necessitat de matisar res. He explicat infinitat de vegades --permeti'm l'exageració--, des de fa uns quants segles almenys, que qualsevol procés polític complex és sempre multilateral, i sens dubte la construcció d'una república catalana o la independència de Catalunya és un procés polític complex, sens dubte, i és inevitablement multilateral, perquè afecta la societat catalana, les institucions públiques catalanes, altres institucions públiques d'altres àmbits, d'altres nivells, com a mínim les de la Unió Europea i les de la comunitat internacional en el seu sentit més ampli.

Perquè en molts casos no només afecta institucions públiques, sinó que a vegades també afecta àmbits privats, com per exemple l'àmbit dels tenidors dels deutes públics dels estats, i en un context com l'actual en què els deutes públics de molts estats europeus o de molts estats occidentals o desenvolupats o de tota mena d'estats del món es caracteritzen per grans volums de deute, és evident que això també acaba condicionant. No hi ha cap estat que disposi, o pocs, d'una absoluta sobirania en aquest àmbit financer.

Són multilaterals, aquests processos? Ho són. Són multilaterals. Em sembla que és una evidència. Si algú creu que és irrellevant el que pensin la societat catalana, les institucions catalanes, les institucions europees, el conjunt de la comunitat internacional, no coincideix amb la meva opinió.

Crec que és imprescindible tenir en compte el que pensa la societat catalana, les institucions catalanes i és imprescindible també tenir en compte el paper que acabaran jugant el conjunt de les institucions internacionals, perquè al final nosaltres fem el que fem precisament perquè volem fer-ho amb ple reconeixement i amb plenes conseqüències per al conjunt de la ciutadania.


A veure si ho podem fer amb una resposta breu de sí o no. El senyor Junqueras creu que els indults alleugeriran el dolor?

Si hi ha mesures que contribueixen a alleugerir el dolor, en general són bones, en tots els àmbits de la vida.


Per tant, el senyor Junqueras avala els indults?

El senyor Junqueras el que acaba d'explicar és el que acaba d'explicar. I és que, en general, a la vida, és millor disminuir el dolor que augmentar-lo. Si algú creu que és millor augmentar-lo ja ens explicarà per què. És aquell debat etern de com pitjor, millor. Hi ha qui creu que les coses com pitjor, millor. En general em sembla que no és així, que en general a la vida, com millor, millor i com pitjor, pitjor. Estic disposat a tenir un debat amb qui vulgui sobre les excepcions que puguin existir. Però en general, com millor, millor i com menys dolor, millor per a tothom, em sembla, i ja està.

Però hem de ser conscients que la solució ha de ser una solució política i que la solució política de debò passa per l'amnistia i pel reconeixement del dret dels ciutadans a decidir amb el seu vot sobre el futur de la seva comunitat, del seu marc polític, el seu espai polític, el seu país, la seva nació.


I sobre la unilateralitat, què en pensa, avui, Oriol Junqueras?

Doncs el mateix que he pensat sempre i el mateix que he explicat sempre i que he mirat d'explicar-li fa un moment. Que qualsevol procés polític complex és sempre multilateral. I negar que en el camí cap a la independència de Catalunya també és important l'opinió i el paper de les institucions internacionals em sembla que és negar l'evidència.

Però si algú la vol negar, que neguin el que vulguin. Jo crec que és evident que en el camí cap a la independència de Catalunya és imprescindible l'opinió de la ciutadania, és imprescindible el paper de les institucions catalanes, és imprescindible el paper de la comunitat internacional, és imprescindible l'opinió de les institucions internacionals.

És una obvietat, em sorprèn una mica que alguns ho vulguin negar. Cadascú que negui el que li sembli més oportú.


En aquest llibre, tangencialment, però en un d'anterior que va escriure amb la secretària general del partit, Marta Rovira, es parla que en aquell 1 d'octubre hi va haver encerts i errors, i que d'això se n'ha d'extreure unes conclusions, entre elles, les fortaleses i debilitats d'aquell procés. I avui qui ve a Catalunya de visita és el rei que va fer aquell discurs el 3 d'octubre del 2017. Creu que al rei li pertoca ara fer un altre tipus de discurs?

La resposta, per part meva, és òbvia. Crec que és bo que tothom faci els discursos més favorables a la democràcia i al reconeixement democràtic. En tot cas, celebro que hi hagi molta gent d'aquests que discuteixen sobre sopars o no sopars, que la majoria dels que opinen tinguin la sort de poder sopar a casa seva sempre que els vingui de gust.


Creu que el president Aragonès hauria d'anar avui a sopar amb el rei?

Això mateix que acabo de dir. Celebro que hi hagi molta gent que opina sobre aquest tema o sobre tants altres que tenen la sort, ells, de poder sopar a casa seva cada dia que ho creguin oportú.


Creu que el monarca hauria de demanar perdó?

No opino sobre el que opinen els altres. Soc responsable del que jo faig o del que fa el partit que tinc la sort de representar. La meva opinió em sembla que és més que evident.


Creu que amb l'indult, si arriba més d'hora que tard, podrà fer vida normal i jugar a escacs quan vulgui i no quan l'hi digui un "reglamento"?

Deixi'm explicar-ho, si no no s'entendrà. Sembla que hi havia un reglament que mai ningú no va veure que prohibia jugar a escacs entre setmana. Sembla que hi havia un motiu molt rellevant que feia recomanable no jugar a escacs de dilluns a divendres i estava prohibit. Potser algun dia algú ens explicarà per què era tan dolent jugar a escacs de dilluns a divendres.


Si arriba a passar que pot tornar a jugar a escacs i pot exercir amb plenes facultats com a president del partit, quin serà aquest nou pilotatge? Inspirat, com s'ha llegit últimament, en la bicefàlia del PNB, amb vostè al partit i el president Aragonès al govern? Com ha de ser aquesta nova etapa d'ERC?

Igual que ha sigut fins ara. Som un equip i sempre hem treballat en aquest sentit i això és el que ens permet estar molt units i compartir criteris i posicionaments i veu.

És evident que el president de Catalunya tindrà sempre tot el meu suport; és amic meu, és company meu, sento una gran admiració per ell, he tingut la sort de treballar al seu costat... Exactament igual que hem fet sempre, amb la bona col·laboració de tothom. Ho hem fet --i ho continuem fent-- amb la Marta Rovira, i ho fem amb la Marta Vilalta.

Sempre he dit que jo tenia la sort de posar veu al que decidia el conjunt de l'organització i que, afortunadament per a tots i per a mi, no hi havia cap àmbit en el qual jo fos el millor, sempre hi havia gent molt millor que jo en alguns aspectes concrets.

Jo, si en tinc l'oportunitat, continuaré posant veu a aquest projecte col·lectiu que és el que millor encarna les aspiracions i la voluntat del poble de Catalunya.

Cada vegada que tens la sensació que allò que dius ho dius representant una organització que aboca tots els seus esforços i la seva capacitat a servir els interessos de la gent, doncs no pots sentir res més que orgull.

D'aquest compromís, d'aquesta idea de servei, és d'on neix aquesta unitat que tanta gent ens enveja.


En resposta al seu article al diari Ara hi ha el d'un company seu de mòdul, Jordi Sànchez, el secretari general de Junts, i m'agradaria saber si n'han parlat quan han tornat a la presó.

Gairebé sempre som a la presó, per tant sí, hem tingut ocasió de parlar-ne, compartim taula unes tres vegades al dia. Jo celebro que tothom s'expressi de la manera que consideri més oportuna; tenen tot el meu respecte, la meva simpatia i la meva solidaritat en aquests debats.

Ell temia que vostè pogués tutelar Pere Aragonès...

Jo crec que a ningú li cal tutela, ja ho he explicat, perquè és un projecte compartit. Si algú em vol tutelar a mi, que no pateixi, que jo escoltaré el seu consell. Sempre estic predisposat que si algú em vol donar un consell me'l doni.


Vostè, a Pere Aragonès, en un dia com avui, li donaria algun consell?

Em sembla que no el necessita, però vaja, si algun dia tinc alguna bona idea intentaré compartir-la amb vostès. Espero que tingui ocasió de fer-ho amb entrevistes com aquesta.


Si aquest indult arriba, què és el primer que farà amb els seus fills, quan surti?

Qualsevol cosa que faria un pare amb fills de 8 i de 6 anys: jugar a futbol, banyar-se en una piscina, jugar una partida d'escacs, parlar molt, passejar... El que segur que fa qualsevol pare o mare.


Diu que sempre l'han intentat citar en moments especials, com l'aniversari del seu fill o la seva filla. Ara ve la revetlla de Santa Joana, podrà passar la revetlla amb ells.

Sí, en aquest cas sí, però em sembla rellevant o em mereix una reflexió: ens van tancar a la presó el dia de l'aniversari del meu fill; em van cridar a declarar al Suprem la vigília de la nit de Reis, i em van tornar a fer anar a declarar al Suprem la vigília de l'aniversari de la meva filla.

Són fets, són obvietats, són evidències, cadascú que en tregui conclusions que cregui oportunes.

Si hi ha cap matemàtic o matemàtica que vol distreure's intentant fer un càlcul de probabilitats que de tres vegades que et cridin coincideixin amb els aniversaris dels dos fills, ja ens ho comunicarà.

ARXIVAT A:
Oriol JunquerasIndultsProcés catalàIndependència

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut