No hi ha equidistància per als independentistes
Les imatges de la presa de possessió dels consellers del govern, o la del president Puigdemont, al solemne Palau de la Generalitat, on desenes de convidats engalanats es passegen amb la vista posada en el més enllà, entre el regi saló de Sant Jordi, l'evocativa galeria gòtica i el festiu pati dels tarongers, ens recorda els dies de glòria en què aquestes estances acollien sovintejades celebracions. El dia de Sant Jordi era la culminació d'aquelles recepcions que ens feien creure que entre aquelles parets es prenien decisions transcendents i que, qui no hi era, no hi era comptat. És a dir, no pintava res. En aquells anys de l'autonomia ufanosa, llustrosa, rutilant, veure passejar entre cops de colze comprimits Jordi Pujol i Lluís Prenafeta feia goig a més d'un convidat (que ara en renega) mentre intentava mantenir l'equilibri de la tassa de xocolata calenta i el melindro. El mateix passava al saló dels Passos Perduts del Parlament cada 11 de Setembre. S'omplia a vessar i la sensació que l'autonomia anava associada a un gran poder real, polític i econòmic, transpirava en cada saló, en cada catifa vermella, en cada graó de marbre. La crisi ha demostrat que tot era com DisneyWorld. Però potser era veritat, real, en l'Espanya de l'opulència, del nou-ric que, a canvi que uns quants no es queixin, es repartien les subvencions europees entre 17 comunitats autònomes... que repetien la mateixa sensació d'opulència que aquí.
En aquells dies, la "conllevancia" obligava a mantenir les formes. El president anava a veure el rei de tant en tant. Fins i tot Pilar Rahola anava a visitar el ciutadà Joan Carles. La diplomàcia, malgrat tot, es mantenia. I la sensació que les autonomies pintaven alguna cosa redundava en l'"statu quo" del Règim del 78.
Avui resulta sorprenent que la Casa del Rei hagi menystingut de manera tan poc elegant una minoria. Tothom ho ha glossat. La mostra més evident que a Madrid ara ja no existeix l'equidistància. De Rajoy, segurament ni Forcadell ni Puigdemont ho esperaven. O estàs amb l'Estat o hi estàs en contra. I si hi estàs en contra, encara que sigui democràticament, no es pot esperar que ningú et respecti, ni el rei.
Encara sort que, davant la desesperada imatge de solitud amb què Puigdemont va il·lustrar la situació d'aquesta minoria dijous amb Mònica Terribas, Iglesias, Sánchez, Puig i Urkullu van córrer a posar alguna bastida a un pont que molts estan disposats a no deixar reconstruir. Si més no, l'equidistància. El president ja té qui el truqui.
