L'arquitecte Ricardo Bofill en una entrevista a TV3

Mor Ricardo Bofill, un dels arquitectes catalans amb més projecció internacional

Autor de grans projectes com l'ampliació de l'aeroport del Prat, el Teatre Nacional de Catalunya, l'edifici Walden de Sant Just Desvern o l'Hotel W de Barcelona

Actualitzat
TEMA:
Arquitectura

L'arquitecte barceloní Ricardo Bofill ha mort aquest divendres als 82 anys, segons han confirmat a TV3 fonts del seu despatx. Era l'arquitecte català contemporani més reconegut i el més internacional, com es va posar de relleu en ser investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya. I se'l considera un dels màxims representants de l'estil postmodern de l'arquitectura contemporània.

Nascut a Barcelona el desembre del 1939, era fill de l'arquitecte i constructor Emili Bofill, de qui va aprendre la concepció de la creació arquitectònica que el caracteritzava. La seva mare, Maria Levi, una jueva veneciana, el va fer créixer envoltat d'artistes i personalitats culturals en la Barcelona franquista.

Bofill va estudiar a l'Escola Virtèlia abans d'entrar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, d'on el van expulsar el 1957 per la seva implicació en el Sindicat Democràtic d'Estudiants i en moviments vinculats al PSUC. Això el va dur a estudiar a Ginebra i a ser, com li agradava definir-se, un arquitecte nòmada, que va estendre el seu radi d'acció a banda i banda del planeta.  


El Walden 7, un manifest arquitectònic

Sens dubte, una de les obres cabdals i alhora més controvertides de l'arquitecte va ser l'edifici Walden 7, a Sant Just Desvern. Va ser tota una declaració de principis, un manifest arquitectònic. Una idea revolucionària, amb què Ricardo Bofill, amb un edifici d'habitatges flexibles, s'anticipava a les noves formes de vida i de convivència del segle XXI.

El 1974 l'edifici Walden 7 va representar tot un manifest arquitectònic de Bofill (Wikimedia Commons/Jordi Ferrer)

Va ser la utopia feta realitat. Però la ràpida degradació de la façana va encendre la polèmica, i va posar en perill l'edifici, que va estar a punt de ser enderrocat. La rehabilitació dels anys noranta va retornar-li la vida i, fins avui, l'han seguit habitant noves comunitats de "waldenites".

Més endavant, va concebre el Teatre Nacional de Catalunya amb un estil d'arrels neoclàssiques, així com l'ampliació de l'aeroport de Barcelona, primer amb la terminal 2, i més tard, amb la terminal 1. I va canviar l'skyline de Barcelona amb l'Hotel W Barcelona i la nova bocana.

L'Hotel W va redibuixar l'skyline de Barcelona (Laura Almar)

Al costat del Walden va crear el 1973 el seu estudi, en una fàbrica de ciment de Sant Just Desvern. Un lloc d'aire postindustrial que va transformar en un taller d'arquitectura multidisciplinari on treballava amb enginyers, filòsofs, sociòlegs i escriptors.


Infinitat d'obres a l'estranger

Amb aquest equip de professionals, Bofill va abordar projectes de diferent naturalesa en molt diverses parts del món, adaptant-los a les realitats culturals de cada lloc. Bofill era especialista en projectes d'escala gegant que l'acostaven al camp de l'urbanisme, encara que també va construir coneguts gratacels, com la United Airlines Tower de Chicago o edificis de luxe, com la torre Shisheido, un dels edificis més cars del Japó.

Torre United Airlines Tower, de Chicago
Torre United Airlines Tower, de Chicago (Wikimedia Commons)

Va ser especialment aclamat a França. De fet, va tenir estudi a París durant 25 anys. Va portar a terme molts projectes, com conjunts de pisos socials, el monumental barri Antigone de Montpeller, on exhibia el seu estil neoclàssic, o el conjunt Pa Soder d'Estocolm.

El seu interès per les arquitectures pobres el va dur a Algèria, on va rebre l'encàrrec de dissenyar una ciutat al desert.

I la petja de l'arquitectura àrab mediterrània es va fer notar en un dels seus edificis més fotografiats: la Muralla Roja, al municipi de Calp, a la Marina Alta, un dels més presents a Instagram i escenari de diversos rodatges i videoclips.

Torre Ikon de València
Bofill davant del projecte de la Torre Ikon, la més alta de València (EFE/Kai Försterling)

La Xina i Rússia van ser alguns dels últims països que van obrir les portes a l'arquitectura de Bofill, que mai no va voler instaurar un únic estil i va optar per una arquitectura camaleònica, que ha anat canviat de llenguatge durant més de mig segle.

L'estudi d'arquitectura Ricardo Bofill l'ha recordat a través de les xarxes socials publicant fotografies de l'arquitecte de jove.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by RBTA (@bofillarquitectura)

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by RBTA (@bofillarquitectura)

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

A post shared by RBTA (@bofillarquitectura)

 

 

ARXIVAT A:
Arquitectura
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut