Mor als 80 anys l'actor Alfredo Landa
L'actor de pel·lícules com "El bosque animado" o "Los santos inocentes" va ser una icona del cinema espanyol del segle passat i fins i tot va donar nom a un gènere, el "landisme". La seva dilatada carrera ha estat reconeguda pel premi d'interpretació al Festival de Canes amb la pel·lícula "Los santos inocentes" i dos Goyas al millor actor per "El bosque animado" (1987) i "La marrana" (1992). L'actor va rebre el Goya d'Honor del 2007.
RedaccióActualitzat
L'actor espanyol Alfredo Landa ha mort aquest dijous a Madrid als 80 anys, segons ha informat l'Acadèmia del Cinema. Landa va ser una icona del cinema espanyol del segle passat i fins i tot va donar nom a un gènere, el "landisme". Amb una dilatada carrera, va guanyar el premi d'interpretació al Festival de Canes amb la pel·lícula "Los santos inocentes", dirigida per Mario Camus el 1984. També dos Goyas al millor actor per "El bosque animado"(1987) i "La marrana" (1992), les dues cintes de José Luis Cuerda.
Nascut a Pamplona el 3 de març del 1933, Landa, era fill d'un capità de la Guàrdia Civíl. Als 6 anys va traslladar-se a viure a Figueres amb la família. Al cap d'un temps es va instal·lar a Sant Sebastià, on va començar a estudiar Dret. Tot i l'oposició de la seva família, amb 25 anys va deixar la carrera i es va traslladar a Madrid per convertir-se en actor. En una entrevista, ell mateix explicava què li va dir a la mare: "Vaig avisar la meva mare: 'Mare, si no em deixes marxar, em quedo i acabo la carrera. Però si als 40 anys sóc un infeliç, te'n donaré la culpa a tu'. Així es va acabar la discussió."
Un cop a Madrid i gràcies a la seva experiència en el teatre a la universitat, Landa va aconseguir sobreviure a base de papers petits a sales de la capital espanyola. Va cridar l'atenció dels directors de cinema José María Forqué i Pedro Masó i va fer el salt a la gran pantalla. El debut va ser a "Atraco a las tres", al costat d'intèrprets consagrats com José Luis López Vázquez i Gracita Morales.
Alfredo Landa va continuar fent aquest tipus de pel·lícules i el seu cognom va acabar donant nom a un subgènere de la comèdia: el landisme. La critica va rebutjar-lo, però amb el pas del temps es va convertir en el reflex d'una època, que era retratada a través de personatges reprimits que encarnaven les frustracions nacionals i generacionals dels espanyols. El "landisme" va tenir el moment àlgid a la dècada dels setanta, coincidint amb els últims anys del franquisme i amb el desenvolupament del turisme internacional a Espanya. Tot i la seva mala premsa, Alfredo Landa mai va renegar del landisme"; al contrari, sempre se'n va mostrar orgullós. D'aquesta etapa destaquen cintes com "Cateto a babor", "No desearás al vecino del quinto" o "Vente a Alemania, Pepe". En aquestes pel·lícules va compartir protagonisme amb altres referents del landisme com Florinda Chico o José Sacristán.
Després de quinze anys dedicats a la comèdia, va demostrar la seva capacitat interpretativa en papers dramàtics com "El puente", de Juan Antonio Bardem, que va suposar un punt d'inflexió a la seva trajectòria. A partir de llavors es va guanyar la crítica, i va participar en cintes com "Los santos inocentes" (1984), de Mario Camus; "El crack" (1981), de José Luis Garci; "La vaquilla" (1985), de Luis García Berlanga; "Tata mía" (1986), de José Luis Borau; "El bosque animado" (1987), de José Luis Cuerda, o "Canción de cuna" (1994), de José Luis Garci.
L'actor va rebre el Goya d'Honor el 2007 en reconeixement a tota la seva carrera i es va retirar aquest mateix any, després de rodar amb el director José Luis Garci la pel·lícula "Luz de domingo".
Després de retirar-se, Alfredo Landa es va dedicar a gaudir de la companyia de la família. En aquests anys va tenir problemes de salut. Al gener del 2009 va ingressar a l'UCI de l'Hospital Nuestra Señora del Rosario de Madrid, després de tenir un ictus cerebral que el va obligar a desplaçar-se en cadira de rodes durant diversos mesos.
Nascut a Pamplona el 3 de març del 1933, Landa, era fill d'un capità de la Guàrdia Civíl. Als 6 anys va traslladar-se a viure a Figueres amb la família. Al cap d'un temps es va instal·lar a Sant Sebastià, on va començar a estudiar Dret. Tot i l'oposició de la seva família, amb 25 anys va deixar la carrera i es va traslladar a Madrid per convertir-se en actor. En una entrevista, ell mateix explicava què li va dir a la mare: "Vaig avisar la meva mare: 'Mare, si no em deixes marxar, em quedo i acabo la carrera. Però si als 40 anys sóc un infeliç, te'n donaré la culpa a tu'. Així es va acabar la discussió."
Un cop a Madrid i gràcies a la seva experiència en el teatre a la universitat, Landa va aconseguir sobreviure a base de papers petits a sales de la capital espanyola. Va cridar l'atenció dels directors de cinema José María Forqué i Pedro Masó i va fer el salt a la gran pantalla. El debut va ser a "Atraco a las tres", al costat d'intèrprets consagrats com José Luis López Vázquez i Gracita Morales.
Alfredo Landa va continuar fent aquest tipus de pel·lícules i el seu cognom va acabar donant nom a un subgènere de la comèdia: el landisme. La critica va rebutjar-lo, però amb el pas del temps es va convertir en el reflex d'una època, que era retratada a través de personatges reprimits que encarnaven les frustracions nacionals i generacionals dels espanyols. El "landisme" va tenir el moment àlgid a la dècada dels setanta, coincidint amb els últims anys del franquisme i amb el desenvolupament del turisme internacional a Espanya. Tot i la seva mala premsa, Alfredo Landa mai va renegar del landisme"; al contrari, sempre se'n va mostrar orgullós. D'aquesta etapa destaquen cintes com "Cateto a babor", "No desearás al vecino del quinto" o "Vente a Alemania, Pepe". En aquestes pel·lícules va compartir protagonisme amb altres referents del landisme com Florinda Chico o José Sacristán.
Després de quinze anys dedicats a la comèdia, va demostrar la seva capacitat interpretativa en papers dramàtics com "El puente", de Juan Antonio Bardem, que va suposar un punt d'inflexió a la seva trajectòria. A partir de llavors es va guanyar la crítica, i va participar en cintes com "Los santos inocentes" (1984), de Mario Camus; "El crack" (1981), de José Luis Garci; "La vaquilla" (1985), de Luis García Berlanga; "Tata mía" (1986), de José Luis Borau; "El bosque animado" (1987), de José Luis Cuerda, o "Canción de cuna" (1994), de José Luis Garci.
L'actor va rebre el Goya d'Honor el 2007 en reconeixement a tota la seva carrera i es va retirar aquest mateix any, després de rodar amb el director José Luis Garci la pel·lícula "Luz de domingo".
Després de retirar-se, Alfredo Landa es va dedicar a gaudir de la companyia de la família. En aquests anys va tenir problemes de salut. Al gener del 2009 va ingressar a l'UCI de l'Hospital Nuestra Señora del Rosario de Madrid, després de tenir un ictus cerebral que el va obligar a desplaçar-se en cadira de rodes durant diversos mesos.
