Monjos del segle XII van falsificar un pergamí per quedar-se amb una església

El monjo que va fer la falsificació era "molt hàbil i el seu treball va colar". Ho diuen els investigadors que han estudiat el document, que fins ara es considerava el pergamí més antic de l'Arxiu Històric de la Noblesa a Toledo.

Tot i que està datat el 943, ha resultat ser una còpia falsa i modificada d'un document de cessió de propietat al monestir de San Pedro de Cardeña. Els monjos el van crear dos segles més tard per poder-se quedar amb l'església de Santa María de Cuevas de Provanco, a Segòvia.

La investigació conjunta del professor Julio Escalona, de l'Institut d'Història del CSIC, i la professora Sonia Serna, de la Universitat de Burgos, conclou, després de dedicar-hi 5 anys d'estudi i anàlisi, que el document és una falsificació.

Els resultats, presentats aquest dilluns i que es publicaran ben aviat a l'Anuari d'Estudis Medievals --"Falsificaciones y procesos judiciales. Contexto de producción y utilización de un supuesto original del Monasterio de San Pedro de Cardeña"--, determinen la importància de saber com i per què la història s'ha modificat a conveniència del poder.

"La investigació demostra que explorar com es manipula i es reinventa el passat és clau per conèixer millor la història."

L'estudi revela els procediments utilitzats per fer la falsificació, així com els motius que van portar aquells monjos a fer-ho, i el context que els envoltava.

Asseguren que no és un cas únic: "N'hi ha moltíssims", diuen, "venen a ser com les fake news d'avui". Consideren que és una font molt important per saber com funcionen les societats. "Deixar-ho de banda és perdre un enfocament importantíssim".

Més de vuit segles i tècniques actuals per descobrir l'engany

El pergamí pertany a l'anomenat Fons Osuna, de l'Arxiu Històric de la Noblesa de Toledo. Els científics estaven davant d'un document excepcional, dels pocs originals que sobreviuen del segle X castellà, i el més antic que custodiava aquest arxiu. Ara, l'estudi ha desfet el miratge, situant la seva antiguitat al segle XII.

Quina tècnica va fer servir el monjo falsificador i quins van ser els errors comesos, que no s'han pogut detectar fins més de 8 segles després?

L'anàlisi de la professora Sònia Serna revela anomalies tant en la preparació de la pàgina com en l'escriptura. "És tot un cúmul de certes qüestions anòmales. En sumar-les ens van fer sospitar", diu Serna en la presentació de l'estudi.

Destaca la qualitat de la falsificació, ja que, a primera vista, diu, no s'aprecien deferències respecte a altres documents de l'època.

"El que és estrany és el pautat, és a dir, les línies que es preparen amb un instrument esmolat, per després escriure el text. És una mena de guia per escriure. És un pautat doble del que es va fer servir només una línia de cada dues, i això no és habitual, seria molt excepcional a la península Ibèrica. A més, no hi hem trobat cap funcionalitat."

Pel que fa a l'escriptura, l'estudi explica que els trets delaten "un escriba acostumat a treballar amb la lletra carolina pròpia del segle XII, i que s'esforça per executar la lletra visigòtica rodona típica de la Castella del segle X".

També hi ha altres trets anòmals en les abreviatures visigòtiques del segle X i anacròniques per l'ús d'abreviatures carolines, habituals el segle XII, però inexistents al segle X.

Tot i això, la falsificació va resultar eficaç i va complir amb el seu objectiu, segons els investigadors.

"Va ser una operació eficaç i sofisticada que només es pot detectar per l'ull expert d'avui. Potser no tant a l'edat mitjana. Hi va haver moltes falsificacions, però no sempre és possible demostrar-ho si no hi ha un document original."

Els falsificadors es van basar en el document autèntic que registra la donació del comte de Castella, Asur Fernández, i la seva dona Guntroda al monestir de San Pedro de Cardeña.

Utilitzat en diversos plets per la propietat

El document autèntic de 943 ha desaparegut, però l'investigador Julio Escalona n'ha trobat una còpia al cartulari anomenat "El becerro gótico de Cardeña", que es guarda a l'Arxiu i Biblioteca Zabálburu a Madrid.

Comparant els dos textos es comprova, segons Escalona, que el document fals va seguir molt de prop la redacció --i probablement l'aspecte físic-- del seu model, però "hi va inserir estratègicament una clàusula que assigna al monestir la propietat de l'església de Santa María de Cuevas de Provanco. Aquesta clàusula brilla per la seva absència a la versió del cartulari", explica.

El motiu de la falsificació, segons Escalona, és el plet que per aquesta església hi va haver el 1175 entre el monestir de Cardeña i els consells de Peñafiel i Castrillo de Duero, segons està documentat. L'abadia de Cardeña va guanyar el judici presentant el document -fals- que provava el seu dret de propietat, i el testimoni de dos monjos que van jurar que era autèntic.

El mateix document s'ha reutilitzat --sense que se'n posés en dubte l'autenticitat, diu Escalona-- en altres plets, com el del segle XIII, quan es va repetir el conflicte sobre l'església.

Construir la veritat convenient

Més enllà de l'anècdota històrica, per als investigadors aquest estudi serveix per "entendre com en el context medieval es reinventava la història, es reescrivia la memòria i es manipulava el passat per construir una nova veritat que acabava per ser acceptada", diu Escalona.

"En aquest cas la veritat del segle XII es va imposar a la veritat del segle X. T'adones del que pesa la veritat judicial, l'autoritat moral i directament, el que pesa el poder polític o social."

Als historiadors de l'Arxiu d'Històric de la Noblesa de Toledo els queda determinar quin és ara el pergamí més antic que conserven.