Trípoli

Moammar al-Gaddafi: la fi de la bèstia negra

Després de 42 anys al poder, el coronel Moammar al-Gaddafi abandona el poder. Sis mesos d'una cruenta revolta que va començar a Bengasi i que s'ha acabat a Trípoli, han aconseguit deposar excèntric dictador, que ha governat Líbia amb mà de ferro fins el final.

Actualitzat
En els seus viatges a Occident, Moammar al-Gaddafi s'emportava sempre una haima, on rebia les visites i sovint s'allotjava. D'aquesta manera, el líder libi rememorava el seu naixement, al juny del 1942, dins d'una tenda beduïna a Sirte, en una família de la tribu gafafa que es dedicava a la pastura de camells.

Un revolucionari de 27 anys

En la seva joventut va estar en contacte amb el panarabisme de Nasser, del qual es declara seguidor, i va graduar-se en Dret. Després va ingressar a l'Acadèmia Militar i va viatjar a la Gran Bretanya, on va assistir a cursos de perfeccionament. L'1 de setembre del 1969, participa en la revolució que va derrotar el rei Idris Senussi i, amb només 27 anys, es posa al capdavant de la junta militar del país.

Mà de ferro

Des d'aleshores, Gaddafi ha governat amb mà de ferro el país més ric del Magreb, gràcies a les seves reserves de gas i petroli. Líbia exporta prop de dos milions de barrils de petroli diaris: és el quinzè productor mundial de cru i disposa de les reserves més grans d'Àfrica i les novenes del món. Aquesta riquesa, però, no ha arribat a la població: estimacions independents xifren l'atur en el 30% i el grau d'alfabetització, al voltant del 80%.

Panarabista fracassat

Tan bon punt va arribar al poder, va nacionalitzar diverses empreses petroleres, va fer retirar les bases estrangeres que hi havia al país i va prohibir el consum d'alcohol. Va rebatejar el país com a República Àrab Líbia Popular i Socialista i es va proposar crear un sistema de govern allunyat tant del capitalisme com del comunisme, amb moltes influències de l'islam. Després de la mort de Nasser el 1970, va intentar diverses vegades la unitat del món àrab, tot i que mai se'n va acabar de sortir.

La bèstia negra dels EUA

A la dècada dels vuitanta, Al-Gaddafi es va convertir en la bèstia negra dels Estats Units. L'administració Reagan l'acusava de finançar terroristes arreu del món i, l'any 1986, va bombardejar amb míssils Líbia. En aquells atacs va morir la seva filla Jana.

Els seus vincles amb els atemptats aeris de Lockerbie i el vol UTA 772 i el de la discoteca La Belle de Berlín van fer-li perdre la simpatia de què gaudia entre sectors progressistes occidentals i també van ser la causa de les sancions que el 1992 va aplicar-li el Consell de Seguretat de l'ONU, per la seva negativa a entregar els sospitosos de l'atemptat de Lockerbie, on havien mort 270 persones.

3 intents de cops d'estat contra Gaddafi

Durant els anys noranta, l'exèrcit va fer com a mínim tres intents de cop d'estat i el Grup Islàmic de Lluita va preparar atemptats per assassinar-lo en diverses ocasions. La resposta d'Al-Gaddafi va ser augmentar la repressió, empresonant i eliminant desenes de dissidents.

Aliat dels EUA i la UE

El líder libi es va acabar reconciliant amb Occident. Gràcies a la mediació de Nelson Mandela, el 1999 va entregar els dos sospitosos de l'atemptat de Lockerbie perquè fossin jutjats i, poc més tard, va acabar admetent la participació de Líbia en els fets. Tanmateix, fa dos anys va rebre amb els màxims honors l'autor de l'atac.

L'any 2003, els Estats Units i Líbia van començar una política de distensió i Al-Gaddafi es va comprometre a no desenvolupar armes de destrucció massiva. Després de quinze anys sense trepitjar Europa, el 2004 va visitar Brussel·les enmig d'enormes mesures de seguretat. Finalment, fa quatre anys, Washington va retirar Líbia de la seva particular llista negra i hi va establir relacions diplomàtiques plenes.

Als darrers anys, diversos líders europeus han passat per la seva haima, a la recerca d'acords d'inversió en hidrocarburs. De Sarkozy a Putin, passant per Zapatero i Berlusconi, tots s'han fotografiat amb l'antic enemic.

Excèntric, imprevisible i desmesurat

En aquests viatges, en què sempre deixava alguna excentricitat de record, Al-Gaddafi ha lluït sempre la seva guàrdia de seguretat, formada per joves verges expertes en arts marcials; la "taquiya", un tipus de gorra tradicional beduïna, i la seva inseparable haima.

La fi del dictador

El febrer del 2011 va començar la fi de Gaddafi. El detonant, en part, van ser les revoltes populars a Tunísia i a Egipte. A Líbia també van decidir fermament canviar de vida, de règim, i milers d'insurgents van començar una lluita per tot el país per derrocar el dictador. I, finalment, ho han aconseguit.

NOTÍCIES RELACIONADES

ESPECIALS RELACIONATS

Anar al contingut