Mig segle de mort
El juny de 1960 naixia ETA, amb la mort d'una nena, Begoña Urroz, a l'estació donostiarra d'Amara. Des de llavors, la banda ha assassinat 858 persones, l'última, el gendarme Jean-Serge Nerin el 16 de març del 2010. L'activitat d'aquesta banda terrorista que ja té més de mig segle de mort a l'esquena ha marcat la política d'Euskadi i, en bona part, d'Espanya.
ETA va néixer com una organització socialista revolucionària d'alliberament nacional, i l'ús sistemàtic de la violència l'ha portat a matar no només policies, militars i guàrdies civils, sinó també polítics, jutges i persones normals i corrents. Un dels seus atemptats més espectaculars, i el primer a Madrid, va ser el 1973, amb l'assassinat de l'almirall Luis Carrero Blanco. L'any següent, també a la capital de l'Estat, s'estrenava amb un atemptat massiu: una bomba en una cafeteria freqüentada per policies posava fi a tretze vides.
L'espiral de violència va continuar en plena democràcia. El 1980, ETA va matar 98 persones. El 1987 arribava una de les seves accions més sagnants, l'atemptat a l'Hipercor de Barcelona, on van morir 21 persones, i el 1991, l'atemptat al quarter de Vic, amb deu morts, la meitat dels quals eren nens. I és que dels prop de 900 morts que ETA carrega a l'esquena 21 són menors d'edat.
Al llarg de la seva història, l'activitat de la banda s'ha aturat només amb la desena de treves que ha declarat, treves que fins ara sempre ha trencat. L'últim alto el foc el va dinamitar amb l'atemptat a la terminal T4 de l'aeroport de Barajas el 29 de desembre del 2006. L'havia declarat el 24 de març d'aquell mateix any. La banda no havia mort ningú des del 30 de maig del 2003.
Però ens hem de remuntar al febrer del 1981, quatre dies després del 23-F, per recordar la primera aturada de la violència de la banda. L'ETA politicomilitar va declarar una treva d'un any, que es va prolongar fins a l'agost del 1982. Deia que no volia contribuir a crear un risc de cop militar. Les converses amb el ministre espanyol Juan José Rosón van culminar en la desaparició de la branca politicomilitar d'ETA, i la reinserció social de molts dels seus membres.
El gener del 1989, la banda va oferir al govern del PSOE una treva de 60 dies per reprendre el diàleg i es van obrir negociacions a Algèria amb el govern socialista. La treva, la més important feta fins aleshores, es va prorrogar fins a tres vegades, però el fracàs de les negociacions va fer que la banda donés per trencat l'alto el foc a l'abril del mateix any. Pocs dies després va assassinar un sergent de la Guàrdia Civil a Biscaia.
En l'etapa d'Aznar, el 1998, hi ha la treva més llarga, que va durar 439 dies. Hi va fer d'intermediari l'aleshores bisbe de Zamora Juan María Uriarte i va coincidir amb el Pacte de Lizarra, entre tots els partits nacionalistes del País Basc. El govern espanyol va parlar de "treva trampa", tot i que va mantenir converses amb la banda a Suïssa. Però les posicions no només no es van acostar, sinó que es van distanciar. Després de rearmar-se, ETA trenca l'alto el foc el gener del 2000 assassinant amb un cotxe bomba el militar Pedro Antonio Blanco.
Entre les treves parcials hi ha la que ETA va anunciar per a Catalunya, el febrer del 2004. El juny del 2005 ETA anunciava també una suspensió d'actes terroristes contra càrrecs polítics electes de tot Espanya. Dies després, els terroristes n'excloïen els polítics amb responsabilitats al govern, i al cap d'unes quantes setmanes ETA anunciava que donava per acabades aquestes dues treves.
La penúltima treva decretada per ETA va ser el 22 de març del 2006. Era un "alto el foc permanent" però la banda va trencar-lo amb l'atemptat a l'aparcament de la T4 de l'aeroport de Barajas. El procés de pau encetat en aquella ocasió va generar un estat d'esperança generalitzat. L'eufòria i la confiança per la proximitat de la fi del conflicte es van contagiar ràpidament, ajudades per l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa. La patacada va ser més forta.
Abans que d'aquest últim alto el foc, que arriba el 10 de gener del 2011, el 5 de setembre del 2010 ETA va anunciar que aturava les seves accions armades ofensives. No parlava de treva ni d'alto el foc, però deia que si el govern espanyol hi estava disposat, era el moment de negociar una solució democràtica i dialogada.
ETA va néixer com una organització socialista revolucionària d'alliberament nacional, i l'ús sistemàtic de la violència l'ha portat a matar no només policies, militars i guàrdies civils, sinó també polítics, jutges i persones normals i corrents. Un dels seus atemptats més espectaculars, i el primer a Madrid, va ser el 1973, amb l'assassinat de l'almirall Luis Carrero Blanco. L'any següent, també a la capital de l'Estat, s'estrenava amb un atemptat massiu: una bomba en una cafeteria freqüentada per policies posava fi a tretze vides.
L'espiral de violència va continuar en plena democràcia. El 1980, ETA va matar 98 persones. El 1987 arribava una de les seves accions més sagnants, l'atemptat a l'Hipercor de Barcelona, on van morir 21 persones, i el 1991, l'atemptat al quarter de Vic, amb deu morts, la meitat dels quals eren nens. I és que dels prop de 900 morts que ETA carrega a l'esquena 21 són menors d'edat.
Al llarg de la seva història, l'activitat de la banda s'ha aturat només amb la desena de treves que ha declarat, treves que fins ara sempre ha trencat. L'últim alto el foc el va dinamitar amb l'atemptat a la terminal T4 de l'aeroport de Barajas el 29 de desembre del 2006. L'havia declarat el 24 de març d'aquell mateix any. La banda no havia mort ningú des del 30 de maig del 2003.
Però ens hem de remuntar al febrer del 1981, quatre dies després del 23-F, per recordar la primera aturada de la violència de la banda. L'ETA politicomilitar va declarar una treva d'un any, que es va prolongar fins a l'agost del 1982. Deia que no volia contribuir a crear un risc de cop militar. Les converses amb el ministre espanyol Juan José Rosón van culminar en la desaparició de la branca politicomilitar d'ETA, i la reinserció social de molts dels seus membres.
El gener del 1989, la banda va oferir al govern del PSOE una treva de 60 dies per reprendre el diàleg i es van obrir negociacions a Algèria amb el govern socialista. La treva, la més important feta fins aleshores, es va prorrogar fins a tres vegades, però el fracàs de les negociacions va fer que la banda donés per trencat l'alto el foc a l'abril del mateix any. Pocs dies després va assassinar un sergent de la Guàrdia Civil a Biscaia.
En l'etapa d'Aznar, el 1998, hi ha la treva més llarga, que va durar 439 dies. Hi va fer d'intermediari l'aleshores bisbe de Zamora Juan María Uriarte i va coincidir amb el Pacte de Lizarra, entre tots els partits nacionalistes del País Basc. El govern espanyol va parlar de "treva trampa", tot i que va mantenir converses amb la banda a Suïssa. Però les posicions no només no es van acostar, sinó que es van distanciar. Després de rearmar-se, ETA trenca l'alto el foc el gener del 2000 assassinant amb un cotxe bomba el militar Pedro Antonio Blanco.
Entre les treves parcials hi ha la que ETA va anunciar per a Catalunya, el febrer del 2004. El juny del 2005 ETA anunciava també una suspensió d'actes terroristes contra càrrecs polítics electes de tot Espanya. Dies després, els terroristes n'excloïen els polítics amb responsabilitats al govern, i al cap d'unes quantes setmanes ETA anunciava que donava per acabades aquestes dues treves.
La penúltima treva decretada per ETA va ser el 22 de març del 2006. Era un "alto el foc permanent" però la banda va trencar-lo amb l'atemptat a l'aparcament de la T4 de l'aeroport de Barajas. El procés de pau encetat en aquella ocasió va generar un estat d'esperança generalitzat. L'eufòria i la confiança per la proximitat de la fi del conflicte es van contagiar ràpidament, ajudades per l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa. La patacada va ser més forta.
Abans que d'aquest últim alto el foc, que arriba el 10 de gener del 2011, el 5 de setembre del 2010 ETA va anunciar que aturava les seves accions armades ofensives. No parlava de treva ni d'alto el foc, però deia que si el govern espanyol hi estava disposat, era el moment de negociar una solució democràtica i dialogada.
