Més enllà de la histèria de la catifa vermella

El Festival de Màlaga acull el fenomen fan provocat pels ídols de la televisió, però també serveix de trampolí per a joves cineastes

Una cosa que segur que no falta al Festival de Màlaga de cine espanyol és la cridòria a la catifa vermella instal·lada davant del Teatre Cervantes. Fans adolescents amb reaccions més o menys histèriques al pas de joves actors populars per les sèries de les televisions privades (noms com Miguel Ángel Silvestre, Hugo Silva, Mario Casas o Maxi Iglesias formen part de la història del festival, i, sobretot, de la seva catifa vermella). "Solo química", la pel·lícula que tancava l'edició d'aquest any, està directament inspirada en aquestes escenes, segons reconeix el seu director, Alfonso Albacete.


El Festival de Màlaga, però, també ha servit de trampolí per a noves veus que s'han acabat incorporant al panorama del cine espanyol. Directors com Miguel Albaladejo, Laura Mañá, Cesc Gay, Julio Wallovits i Roger Gual, Pablo Berger, José Corbacho i Juan Cruz, Daniel Sánchez Arévalo, Rodrigo Cortés, Mar Coll, Pau Freixas, Ramon Térmens, Carlos Marques-Marcet... sí que formen part de l'autèntica història del festival.

Fem una ullada al palmarès de recent edició, la 18a, del Festival de Màlaga, la de la majoria d'edat, com diu el tòpic. Hi apareix, "Techo y comida", "opera prima" del director andalús Juan Miguel del Castillo, i primer llargmetratge de ficció produït per Diversa Audiovisual, empresa catalana d'Alfred Santapau i Germán García (director i productors van coincidir en la ja desapareguda escola CECC, Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya). És una pel·lícula dirigida i produïda per uns desconeguts, petita en termes de pressupost (finançada en un 20% per "crowfunding"), però enorme en termes artístics. Ha guanyat el premi a la millor actriu per a Natalia de Molina i el premi del públic.

El de Natalia de Molina és un premi indiscutible; l'impacte més gran d'aquesta edició del festival ha sigut el seu treball entregat i ple de veritat, sobre el qual reposa gran part del pes de la pel·lícula. Fa la sensació que, a partir d'ara, aquesta jove actriu andalusa (que, els andalusos ho apreciaran, va canviar el seu accent granadí per un de gadità per a aquesta història rodada a Jerez de la Frontera) pot enfrontar-se amb qualsevol paper. I el del públic és un premi molt meritori per a una pel·lícula realista i compromesa, que posa cara humana a la crisi econòmica. I és que una pel·lícula pot ser valuosa i necessària, però això no implica que es guanyi el favor del públic... en un festival en què també hi ha cine d'evasió i pel·lícules molt més lleugeres i complaents.

L'emocionant "Techo y comida" sí que ho ha aconseguit. La projecció amb públic a Màlaga va culminar amb una llarga ovació i, encara més, amb crits de "Techo y comida!, Techo y comida!". El públic corejava a la vegada el títol de la pel·lícula i els drets tan bàsics que aquesta defensa.


La gran triomfadora, com se sol dir, ha sigut "A cambio de nada", una altra pel·lícula d'un director debutant, Daniel Guzmán. Aquest, però, molt més integrat en la indústria audiovisual espanyola. Anys enrere va ser premiat a Màlaga com a curtmetratgista, té carrera com a actor, i és popular pel seu paper a la sèrie de televisió "Aquí ho hay quien viva". La seva "opera prima" ja tenia assegurada la distribució, a través de la branca espanyola de la companyia Warner, abans de participar a Màlaga. "A cambio de nada" és una pel·lícula sobre un adolescent que viu al barri madrileny d'Aluche, fill de pares separats, expulsat de l'institut i amb una incipient carrera delictiva. Ha guanyat els premis a la millor pel·lícula, al millor director, premi especial del jurat de la crítica, i millor actor de repartiment per a Antonio Bachiller, un noi sense experiència prèvia que interpreta l'amic del protagonista. Una pel·lícula notable, una història de tall clàssic i clarament autobiogràfica: Daniel Guzmán estava molt nerviós abans de la projecció de gala... perquè el pare i la mare (sobre els quals la pel·lícula té una mirada molt crítica) estaven presents al teatre Cervantes.


"Requisitos para ser una persona normal" és, també, el primer llargmetratge de la seva directora, Leticia Dolera, que també era coneguda fins ara com a intèrpret i com a directora de curtmetratges. Aquí trasllada al format llarg l'esperit fresc i "naïf" (molt influït, entre d'altres, pel Jean-Pierre Jeunet d'"Amélie") que ja respiraven als seus curts. Sota la seva aparença amable i lleugera, hi ha una reivindicació de la diferència i evidents trets autobiogràfics. "Requisits per ser una persona normal" (està coproduïda per TV3 i tindrà doblatge al català) ha guanyat els premis a la millor fotografia de Marc Gómez del Moral, al millor muntatge de David Gallart, i al millor guionista novell per a Leticia Dolera. Una empenta, segur, perquè la seva tasca com a guionista i directora tingui continuïtat.


I és que aquesta ha sigut la millor virtut de Màlaga, un festival en què, en l'edició d'aquest any, nou dels dotze llargmetratges de la secció oficial a competició eren "òperes primes". Ha servit de rampa de llançament a nous directors i directores. Si ens fixem en algunes produccions catalanes que hi han participat en els últims anys, a Màlaga és on el 2009 es va donar a conèixer una cineasta de marcada personalitat, Mar Coll, amb "Tres dies amb la família"; va guanyar el premi a la millor direcció, millor interpretació femenina (Nausicaa Bonnín) i masculina (Eduard Fernández). El 2010, Pau Freixas va guanyar el premi del públic per "Herois", on es va foguejar com a director de joves intèrprets, alguns dels quals després repetirien amb ell a la sèrie "Polseres vermelles". El 2012, "Els nens salvatges", amb què la més experimentada directora madrilenya Patricia Ferreira plantejava un debat sobre l'educació dels adolescents, va guanyar el premi a millor pel·lícula, a més dels de millors actriu (Aina Clotet) i actor (Àlex Monner) de repartiment. I l'any passat, "10.000 km", primer llarg de Carlos Marques-Marcet, començava a Màlaga la seva carrera de premis: millor pel·lícula, millor actriu per a Natalia Tena i millor guionista novell per a Carlos Marques-Marcet i Clara Roquet. Per cert, el festival també ha servit per donar visibilitat, o audibilitat, al català, en el cas que la versió original fos en llengua catalana.

Parlàvem de Canes? El director de "Techo y comida", Juan Miguel del Castillo, és un evident admirador dels Dardenne, els germans belgues habituals del festival de la Costa Blava. L'any passat hi presentaven, en la secció oficial a competició, "Dos días y una noche". En aquella ocasió, els Dardenne no van entrar al palmarès, però la seva era una pel·lícula necessària, emocionant i formidable, que posava cara a la inseguretat laboral i la crisi econòmica; la cara de Marion Cotillard, immensa com a actriu amb un personatge extraordinàriament vulnerable. Sí, igual que Natalia de Molina i "Techo y comida". El seu pas pel Festival de Màlaga ha de servir perquè "Techo y comida" tingui ben aviat distribució i data d'estrena.