Imatge d'una pradera de posidònia amb peixos al fons
Les praderies de posidònia són un dels més importants embornals de carboni (© HYDRA Marine Sciences GmbH)

Més d'un milió de tones de sucre s'acumulen al sòl marí: per què i què suposen

El generen plantes com la posidònia, i un equip d'investigadors ha calculat que l'acumulat en oceans i mars de tot el món equival al sucre que contenen 32.000 milions de llaunes de refresc de cola

Xavier DuranActualitzat

Les praderies de posidònia, una planta aquàtica endèmica del Mediterrani, produeixen molt més sucre del que es pensava i, a més, queda emmagatzemat en el sòl marí. Això significa que aquesta i altres plantes aquàtiques tenen un paper molt important a l'hora de capturar el carboni de l'atmosfera, i la progressiva desaparició d'aquestes plantes pot donar més força a l'escalfament global i la crisi climàtica.

Segons un estudi d'investigadors de l'Institut Max Planck de Microbiologia Marina de Bremen, Alemanya, la posidònia i altres plantes aquàtiques deuen acumular més d'un milió de tones de sucre en el sòl marí. Això equival al sucre que contenen 32.000 milions de llaunes de refresc de cola. La recerca s'ha publicat a la revista Nature Ecology & Evolution.

Els autors van recollir mostres del sòl de praderies de posidònia a la costa de l'illa d'Elba, a Itàlia. Però també van estudiar altres plantes a dues localitzacions de Belize, al Carib, i una a Kiel, al mar Bàltic.

Un submarinista recull mostres en el fons marí
Els investigadors de l'Institut han desenvolupat un mètode per afrontar el repte de mesurar de forma precisa els metabòlits en el mar(© HYDRA Marine Sciences GmbH)

Que les plantes aquàtiques produeixen sucre a partir del carboni que capturen ja és ben sabut. El que ha sorprès és la quantitat acumulada que n'han detectat. Normalment, el sucre que va a parar a la rizosfera --la regió del sòl on es concentren les secrecions de les arrels de les plantes-- és consumit pels microorganismes que hi viuen.

I els investigadors creuen que han descobert un possible mecanisme pel qual aquest sucre s'acumula i no és consumit pels bacteris. La posidònia, com moltes altres plantes, produeix també compostos fenòlics que tenen propietats antibacterianes i per això els microorganismes els eviten. Així ho explica la primera autora, Maggie Sogin:

"En els nostres experiments hem afegit compostos fenòlics obtinguts de la planta a mostres de rizoma on hi havia microorganismes. I hem vist que consumien molt menys sucre comparant-ho amb les mostres en què no hi havia aquestes substàncies".

Això significaria que gràcies als compostos fenòlics que provoquen el rebuig dels microorganismes, aquest sucre no es degrada i, per tant, no torna a l'atmosfera reconvertit en CO2. Els autors calculen que el sucre s'ha acumulat en una quantitat 80 vegades superior al que es creia fins ara. I que a tot el món el fons marí deu contenir entre 0,6 i 1,3 milions de tones de sucre, bàsicament en forma de sacarosa.


Plantes en risc

Les plantes aquàtiques produeixen sucre durant la fotosíntesi, i en condicions normals generen el que necessiten per al seu propi metabolisme i creixement i per tenir-ne una reserva. Però en certes circumstàncies en produeixen molt més, com explica Nicole Dubilier, directora de l'Institut:

"Quan hi ha molta més llum, com ara al migdia o l'estiu, les plantes produeixen molt més sucre del que poden utilitzar o guardar. Aleshores n'expulsen l'excés, que va a parar a la rizosfera."

Els investigadors només han trobat un petit grup de microbis especialistes capaços d'aprofitar la sacarosa, tot i la presència dels compostos fenòlics. Creuen que ells es beneficien d'aquesta capacitat, però que també aporten nutrients, com ara nitrogen, a la planta. Es tractaria d'una relació amb beneficis mutus.

La posidònia es troba entre els embornals més eficients de carboni. Un quilòmetre quadrat d'aquestes plantes emmagatzema el doble de carboni que els boscos terrestres i ho fa unes 35 vegades més de pressa. Per tant, són essencials per reduir la concentració de CO2 a l'atmosfera.

El gran problema és que també es troben entre els ecosistemes més amenaçats. I amb l'actual estudi es demostra que la seva progressiva desaparició no només redueix la captació de carboni atmosfèric, sinó també el que queda emmagatzemat al sòl marí. I això té efectes molt negatius, com exposa Manuel Liebeke, cap del Grup de Recerca en Interaccions Metabòliques de l'Institut:

"Els nostres càlculs mostren que si la sacarosa present a la rizosfera fos degradada pels microbis, s'alliberarien almenys 1,54 milions de tones de CO2 a tot el món. Això equival, aproximadament, al que emeten 330.000 cotxes en un any".

Els autors acaben l'article amb una predicció: futurs estudis descobriran elevades concentracions de sucres en altres rizosferes, com les dels camps d'arròs, els aiguamolls i els pantans.

Imatge d'una pradera de posidònia amb peixos al fons
Una pradera de posidònia a Llafranc, a la Costa Brava (iStock)


Protegir, no replantar

Teresa Alcoverro, investigadora del Centre d'Estudis Avançats de Blanes (CEAB), del CSIC, explica al 324.cat que la Posidonia oceanica és la fanerògama marina que acumula més carboni, i amb molta diferència, en comparació a altres plantes marines. Valora positivament l'article d'aquests investigadors i creu que dona un argument més per conservar aquests herbeis i els seus embornals de carboni, perquè replantar no és una solució:

"El que hem de fer és conservar el que hi ha, donada la poca capacitat de creixement de la planta i els importants embornals de carboni que hi ha a sota. A vegades es diu que si s'elimina d'un lloc, per la raó que sigui, es pot replantar en un altre. Però, al marge de si això s'acaba fent o no, aquesta planta té una taxa de recolonització molt baixa, al voltant d'un centímetre a l'any. Pensem, doncs, quantes dècades serien necessàries per tornar a cobrir una superfície important. En qualsevol cas, no recuperaríem els embornals de carboni perduts".

A part de la captura i emmagatzematge de carboni, els herbeis de posidònia presten molts altres serveis: ofereixen hàbitat, refugi o substrat a altres espècies --cosa que protegeix i incrementa la biodiversitat--, contribueixen a la protecció de la costa i de les platges davant l'erosió i milloren la qualitat de l'aigua perquè retenen nutrients i partícules.

La doctora Alcoverro és una de les autores d'un capítol d'un llibre sobre els efectes del temporal Gloria, editat per l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest capítol analitzen els efectes d'aquest temporal, que va tenir lloc el gener del 2020, en les praderies de posidònia. Els resultats indiquen una gran afectació, amb la desaparició de grans superfícies de la planta, si bé en alguns llocs va ser molt important i en altres, no tant.

És per això que els investigadors del CEAB estan duent a terme un projecte per valorar els efectes d'aquesta pèrdua de superfície en dos dels serveis que presten les praderies: el manteniment de la biodiversitat i l'acumulació de carboni en els sediments associats. D'entrada, sospiten --a partir de les observacions preliminars i tenint en compte les superfícies perdudes-- que en tots dos casos hi pot haver un impacte molt superior al que es podia esperar.

A més, moltes praderies de posidònia ja estan patint altres alteracions per activitats humanes, com ara la reducció de la transparència de l'aigua, que dificulta l'arribada de la radiació solar, les modificacions de la línia de costa o la destrucció mecànica per ancoratges i pesca de ròssec.

Com que és difícil actuar directament contra fenòmens com el Gloria i com que la restauració a gran escala --com s'ha dit-- no és viable, recomanen fer actuacions locals per millorar la resiliència de les praderies a aquestes pertorbacions o, almenys, per no disminuir-la.

En el llibre expliquen: "La millor estratègia --i probablement l'única a l'abast de les administracions nacionals i autonòmiques-- és la disminució de tots els impactes locals que actualment estan afectant les praderies de posidònia, com ara l'eutrofització, els impactes mecànics o la construcció d'infraestructures portuàries".

I conclouen afirmant: "Disposar de praderies resilients on els impactes locals estiguin sota control és la millor manera d'afrontar un futur incert en què les conseqüències del canvi global esdevenen cada cop més reals, també a escala local i regional".

 

ARXIVAT A:
CiènciaMedi ambientEcologiaCrisi climàtica
Anar al contingut