Matèria electoral
Quan en els primers anys de la transició a la democràcia els partits polítics espanyols van establir les regles del joc i van bandejar part de la ideologia particular per salvar el nou règim que sortia de la dictadura de Franco, tots plegats decidiren que les pensions, el creixement econòmic, les llibertats essencials i els símbols no serien matèria electoral. Que amb les coses del menjar, millor no fer-ne rifa.
Trenta-i-tants anys després d'aquella encertada decisió, sembla evident que els polítics es van deixar en el tinter alguns altres aspectes de la realitat espanyola amb la qual era millor no fer partidisme. Durant aquesta campanya segurament hem estat testimonis d'algun d'ells. Catalunya, per exemple. Catalunya ha estat, des de la remota Transició, camp de batalla partidària, condiment essencial per a tots els plats polítics, matèria electoral. Convocatòria rere convocatòria, no hi ha moment de la campanya que algú no es pregunti què demanen, què se'ls concedeix, què se'ls treu, què fa la seva policia, com funcionen els seus trens, amb quina llengua donen classes, què canten els dies assenyalats, quina bandera engalana els pobles, a què tenen dret i a què no, què han d'estimar, en quin idioma somien, com han de sentir... Tothom es veu capacitat per dir als catalans què han de ser i com ho han de ser... perquè tot això dóna vots. Aquesta passada campanya no ha estat una excepció... L'estelada o la nova polèmica per les hores de castellà a les escoles han estat només dos exemples. Què farien els polítics si no parlessin de Catalunya?
Recordo l'anècdota d'un vell polític que ara diu que té memòria que en un sopar en aquell Madrid de l'època incipient de la Generalitat -explicava- tot eren rialles i cops a l'esquena del delegat català a la capital... fins que van arribar els discursos. Després d'un àpat suculent, els polítics que fins aquell moment havien abraçat al català, en parlar des del faristol, van mudar el discurs i, aleshores, de cara al públic enardit, les lloances es van convertir en crítiques a la rebequeria catalana. Com s'explicava aquell canvi? "Eso es política, amigo." I van seguir conversant fent veure que res havia passat.
Si aleshores, en aquells dies de la Transició, hagués quedat clar que a Catalunya, ja en el segle X, no es parlava altra cosa que el català; que als catalans ja se'ls coneixia com a catalans en aquella època i que només la feblesa política de la família comtal barcelonina va impedir crear un estat -com estaven fent els castellans en el seu territori- en el que ara coneixem com a Catalunya, potser (només potser) ara no seríem on som.
Si aleshores algú hagués entès que el castellà a Catalunya era un idioma estrany i que no es va començar a introduir fins a l'arribada dels funcionaris portats per Ferran de Trastàmara en el segle XV, i només per a usos diplomàtics i de la Cort, i que només es va fer servir per aquests menesters de l'alta noblesa i l'exèrcit des d'aquella època, i que encara en el segle XVIII -com ens recordava fa poc Francesc Canosa a l'"Ara" citant el ministre José Patiño-, a Catalunya "solamente hablan su lengua materna... sin practicarse el uso de la lengua española; bien que ésta comúnmente se entiende por las personas que han seguido los Estudios de Letras, pero en nada de la gente rústica..." i que aquesta realitat va romandre inalterable fins ben entrat el segle XX, potser (només potser) no seríem on som ara.
Si aleshores algú els hagués explicat que van ser els mitjans de comunicació, la premsa i la ràdio, a partir dels anys 30 i 40 del segle passat, i la televisió als anys 60 ja de manera massiva, i l'educació de la dictadura franquista els que van acabar introduint el castellà en l'ús social a la Catalunya -sobretot- metropolitana, però que encara en la rural era un element absolutament aliè a la realitat del país... potser (només potser) ningú s'hauria escandalitzat que aquí volguéssim explicar matemàtiques i física quàntica en català.
Si des d'aleshores algú els hagués fet entendre que és ara, mai com ara, en cap altre moment històric, que el castellà gaudeix d'una envejable salut, presència i rellevància al Principat on -després d'una intensiva culturització en castellà a través dels gran mitjans de comunicació i la indústria de l'oci- tothom el parla i l'escriu (gràcies també al sistema educatiu), potser (només potser) algú ara entendria que és el català el que segueix estant en perill de desaparèixer a Catalunya, no el castellà. I que, veient els exemples del maltractament i l'anorreament de l'idioma propi de les Balears i València, en vies d'extinció, es faci imprescindible la defensa d'aquesta llengua comuna i minoritzada en l'únic lloc del món on es protegeix. Així, potser (només potser) ningú s'estranyaria ara que la majoria defensi el model d'ensenyament nascut amb la democràcia, i que seria preferible no fer política amb la llengua i la cultura pròpies del país.
