Mai més víctima: el control és la clau dels mecanismes de la violència masclista

El "Sense ficció" parla de les dones víctimes de violència masclista i explica les claus d'aquesta xacra social
Mai més víctima: el control és la clau dels mecanismes de la violència masclista

Mai més víctima: el control és la clau dels mecanismes de la violència masclista

El "Sense ficció" parla de les dones víctimes de violència masclista i explica les claus d'aquesta xacra social
Ariadna Oltra Actualitzat
Una de les dones que ha estat víctima de violència masclista que ha parlat per al "Sense ficció"

Una de les dones que ha estat víctima de violència masclista que ha parlat per al "Sense ficció"

L'any 1997, la societat espanyola va quedar commocionada per l'assassinat d'Ana Orantes. Aquesta dona de 60 anys havia sortit a televisió explicant que el seu exmarit la maltractava. Tretze dies després de l'emissió, l'home la va cremar viva.

El seu assassinat va situar la violència contra les dones per part dels homes en el debat públic com mai abans, i el 2004 es va aprovar la llei integral contra la violència de gènere.

Va ser una llei pionera a Europa que situava aquests delictes en l'àmbit públic i que atribuïa la legitimitat que senten els homes agressors al sistema patriarcal, a la situació de domini social dels homes cap a les dones. Una llei que sobretot va servir per visibilitzar el problema, però no per erradicar-lo.

La clau és el control

Des de principis d'any, 43 dones han estat assassinades a Espanya per la parella o exparella. Sis d'elles a Catalunya. I la majoria no ho havia denunciat.

Per què? Els especialistes coincideixen que hi ha un problema per identificar com comença aquesta relació de control.

Notícia relacionada: Com comença la violència de gènere?

La gelosia, tot i ser un sentiment humà –diu Nati Veraguas, jurista i presidenta de "Dones amb empenta"– ens ha de posar en alerta, sobretot quan la gelosia de l'altre ens fa modificar la nostra vida. És a dir, quan no ens permet anar a sopar amb amics o amigues, quan ens limita en les nostres activitats. Això, diu Veraguas, és un element d'alarma, perquè implica control.

"El control era dir-li on anava en tot moment, enviar-li la ubicació d'on estava. Jo no li podia dir ‘soc a tal lloc', no, a més a més, demostra-m'ho, que ets allà. Ell no en tenia prou que li digués on era, era demostra-m'ho.

I en cas que sortís de mi la fortalesa de dir-li no, doncs la seva resposta sempre era 'Atén-te a les conseqüències, ja saps què tocarà'. I jo ja sabia que quan el trobava venia la pallissa."

Davant d'aquest testimoni de la Carme, els especialistes demanen entendre per què aquesta dona tornava amb ell. I expliquen que el fort vincle establert, la por i l'aïllament al qual l'agressor ha condemnat des d'un bon inici a la víctima expliquen la dificultat de sortir.

Notícia relacionada: Com combatre la normalització de la violència masclista entre els adolescents

La Kimberly, nord-americana que viu a Catalunya des de fa més de 15 anys, ho explica així:

"Aquesta violència verbal, psicològica, tots aquests insults, si era gilipolles, puta, zero a l'esquerra... puta. Jo veia que tot això m'estava perjudicant molt pel que fa a l'autoestima."

I ella mateixa admet que va arribar a un punt que no sabia com explicar-ho a altres persones, als amics, a la família.


La normalització de la violència

A més, hi ha un factor clau: la normalització de la violència, que va creixent subtilment, de manera que la referència de la no-violència desapareix.

És a dir, el domini no comença mai amb una bufetada. Abans hi ha els insults, les humiliacions en privat o en públic, els crits, la violència ambiental –cops a la porta, trencament de coses–. Perquè la violència masclista és una violència alliçonadora, com diu Miguel Lorente Acosta, metge forense:

"L'objectiu d'aquesta violència en excés és una violència alliçonadora. El que busca és alliçonar la dona, que interioritzi què és el que pot passar quan no fa el que ell ha dit que ha de fer."

I totes les dones que han patit violència masclista relaten el cicle de la violència.

"Era com si fos una roda: estem molt bé, hi ha una petita discussió, una baralla, insults... Després, l'agressió física... I després, el penediment. Ara et faig el regal, ho sento molt, se m'ha escapat de les mans."

I aquest patró es repeteix i és una espiral de la qual costa molt sortir, perquè la persona no sap què creure. I els psicòlegs diuen que la primera fase per la qual passa la dona és el sentiment de culpa, de dir "això m'està passant perquè estic fent alguna cosa malament", reflexiona Rubén Sánchez, psicòleg clínic que fa més de 15 anys que tracta víctimes.

L'Aïda ho recorda així:

"No sé qui soc, no em reconec. Per què no contesto, per què no tallo. No ho sé. En aquell moment no era jo."

 

Notícia relacionada: La violència sexual contra les dones encara és invisible a Espanya, segons Amnistia

No hi ha perfil de maltractador

Preguntat sobre si és previsible el comportament d'un maltractador, Miguel Lorente Acosta assegura que no hi ha perfils.

"El perfil és un home, mascle, de sexe masculí. És a dir, no hi ha perfil. És un home que decideix utilitzar la violència per exercir el control sobre la seva parella."

I sobre les dones, Nati Veraguas apunta que totes poden estar sotmeses a aquesta violència, la qüestió és durant quant de temps i, segons ella, "això depèn de factors socials, culturals i individuals".

Notícia relacionada: La meitat de les catalanes han patit algun episodi de violència masclista

La magistrada i experta en igualtat Àngels Vivas considera que "aquesta és una manifestació gravíssima de la violència, però la nostra societat és violenta".

I llavors, com es pot trencar amb una relació de domini-submissió així? Rubén Sánchez ho explica:

"El clic comença amb l'esperança realista que et creus que pots viure d'una altra manera, és a dir, que la vida que tu estàs tenint amb aquesta violència masclista no és l'única vida."

Per algunes dones és el risc per a la seva pròpia vida. O la vida dels fills, si en tenen i són presents de les discussions.

O, directament, és una agressió que requereix la intervenció dels serveis d'urgència mèdics o directament els Mossos. És el que li va passar a la Kimberly. El seu marit la va empènyer contra la paret i li va trencar el nas després d'una discussió. Ella va trucar als Mossos i ell va quedar detingut. Per ella, aquell fet va ser necessari per trencar amb el seu marit la relació de violència que vivia a casa.


Per què no es denuncia?

I llavors, el pas de si es denuncia o no. Sobre això, l'advocada penalista i membre de Dones Juristes Carla Vall ho té clar:

"Denunciar és començar un procés judicial amb un resultat incert moltes vegades, però sí que és veritat que de moment és l'únic sistema que ens permet unes garanties o uns resultats que permetin aquest allunyament afectiu amb l'agressor."

L'any passat es van presentar més de 12.789 denúncies per violència masclista en l'àmbit de la parella als jutjats a Catalunya.

Es calcula que el 70% de les dones que pateixen violència masclista no ho denuncien: per por, pel vincle emocional que encara les lliga a l'agressor, perquè comparteixen fills, perquè no volen exposar en públic el que han viscut a casa o perquè s'han d'enfrontar al sistema judicial.

Les testimonis del documental "Mai més víctima" coincideixen a dir que no es van sentir ben tractades en seu judicial. Sylvia Bajoz ho va viure així:

"El millor va ser a la sala. A la vista oral, quan em van preguntar: 'I vostè què vol?' I jo vaig dir: 'No vull res', o bé: 'I vostè es va defensar? I la meva resposta va ser dir que jo l'estimava. I quan un estima, no té clar que s'hagi de defensar de res, no? I es va fer un silenci a la sala."

Per l'advocada Carla Vall, "la justícia és masclista perquè la societat és masclista. La justícia és una part més de la societat i, per tant, tots aquests mites i estereotips també s'introdueixen dins de la porta dels jutjats". Per això defensa que cal formació al personal judicial específica sobre violència masclista i, sobretot, un canvi de mentalitat a escala social.

Superar el concepte de víctima


I després hi ha el postprocés. S'hagi denunciat o no, com es recupera aquella persona –que en alguns casos haurà tingut estrès posttraumàtic i necessitarà moltes sessions de teràpia per sortir-se'n i ajudes per refer la seva vida–. I aquí és important superar el concepte de víctima, destaca la jurista i activista Nati Veraguas:

"El concepte 'víctima' és interessant des d'un lloc de reconeixement, que en un primer moment et diguin: 'Ets víctima de violència, has estat víctima.' I, per tant, la societat t'ha d'ajudar a recuperar-te i a reparar-te d'aquesta violència. Però no pot ser un lloc estàtic."

I a això ha dedicat, per exemple, els darrers anys, l'Íngrid. I se n'ha sortit. "Si a mi fa 30 anys m'haguessin dit que jo ara estaria com estic i que portaria un equip de persones a la feina, que estaria treballant amb tallers per a homes violents, que també estaria acompanyant dones, jo hauria pensat que estan bojos, que això és impossible." I ara ho està fent.

Notícia relacionada: Com anaves vestida, aquell dia? Una exposició per no culpar les víctimes de violació

TEMES:
Violència masclista