L'últim dels grans
L'historiador i diputat d'Esquerra al Congrés Alfred Bosch, recorda la figura de l'expresident sud-africà i Premi Nobel de la Pau, sobre el qual va escriure la biografia "Nelson Mandela. L'últim home-déu".
D'entre els grans ídols polítics del segle XX, Nelson Rolihlahla Mandela ha estat el darrer a marxar. Poc o molt, tots tenim la impressió que de gegants com els d'abans ja no se'n fan; diguem-ne Gandhi, Luther King, Kennedy o Churchill en les versions amables, i diguem-ne Hitler, Stalin o Mao en les versions més perverses. Mandela es compta clarament entre els primers, els personatges positius; i ha ingressat amb tots els mèrits al panteó dels més grans. Què ho fa?
D'entrada, el líder sud-africà ha encarnat una de les grans causes del segle XX (segle marcat pels ideals i les ideologies); una causa que ha calat a fons no només entre els africans, sinó també arreu del planeta; la lluita contra la supremacia i la desigualtat racial. Com passa amb tots els abanderats nobles i justos, Mandela ha comptat amb uns tirans innobles i injustos, els arquitectes de l'apartheid, noms com Verwoerd, Vorster o Botha. Ells han estat les contraparts que han fet possible, a partir de les seves aberrants polítiques de segregació legal planificada, l'emergència moral del Madiba --sobrenom afectuós derivat del clan familiar--.
Mandela ha incorporat a la condició de tòtem o home símbol la profunda veneració que ha despertat entre els seus compatriotes. El líder va esdevenir el gran màrtir i profeta absent durant el seu empresonament, quan ni tan sols es podien publicar fotos d'ell; va irrompre com un messies anunciat en la turbulenta escena de la transició, i ara passa a l'eternitat com el pacificador i home sant que ha evitat el vessament de sang i ha deixat un rastre d'esperança al país.
Més enllà d'aquests atributs, que ja l'haurien situat entre els grans dels grans, el Madiba s'ha revelat com un autèntic estadista i ens ha ofert una lliçó magistral de "savoir faire" polític. La combinació de fermesa i ductilitat ha estat realment digna de manual. Durant molts anys es va negar a tenir tractes amb el règim supremacista, perquè entenia que els cants de sirena que li adreçaven eren trampes per desactivar-lo com a dirigent.
A partir del seu alliberament, van seguir els anys més complicats de la seva vida; cridat a redreçar un país que no havia trepitjat en tres dècades, barallat amb la seva dona, la volcànica Winnie, i mirant d'evitar a cada pas una guerra civil racial que pronosticaven els observadors de mal averany. De nou se'n va sortir airós, posant-hi fermesa i habilitat, conscient que l'èxit del futur país depenia d'una fràgil combinació entre justícia i reconciliació.
Era un home déu perquè va exercir sempre una magnanimitat més enllà del que solen ser els límits dels mortals. Aprendre d'ell i de tots els gegants morals vol dir això; comprendre que la grandesa política consta a parts iguals de generositat, habilitat, coratge i fermesa. A Sud-àfrica, a Catalunya i al món sencer.
Alfred Bosch
Historiador i diputat al Congrés
D'entrada, el líder sud-africà ha encarnat una de les grans causes del segle XX (segle marcat pels ideals i les ideologies); una causa que ha calat a fons no només entre els africans, sinó també arreu del planeta; la lluita contra la supremacia i la desigualtat racial. Com passa amb tots els abanderats nobles i justos, Mandela ha comptat amb uns tirans innobles i injustos, els arquitectes de l'apartheid, noms com Verwoerd, Vorster o Botha. Ells han estat les contraparts que han fet possible, a partir de les seves aberrants polítiques de segregació legal planificada, l'emergència moral del Madiba --sobrenom afectuós derivat del clan familiar--.
Mandela ha incorporat a la condició de tòtem o home símbol la profunda veneració que ha despertat entre els seus compatriotes. El líder va esdevenir el gran màrtir i profeta absent durant el seu empresonament, quan ni tan sols es podien publicar fotos d'ell; va irrompre com un messies anunciat en la turbulenta escena de la transició, i ara passa a l'eternitat com el pacificador i home sant que ha evitat el vessament de sang i ha deixat un rastre d'esperança al país.
Més enllà d'aquests atributs, que ja l'haurien situat entre els grans dels grans, el Madiba s'ha revelat com un autèntic estadista i ens ha ofert una lliçó magistral de "savoir faire" polític. La combinació de fermesa i ductilitat ha estat realment digna de manual. Durant molts anys es va negar a tenir tractes amb el règim supremacista, perquè entenia que els cants de sirena que li adreçaven eren trampes per desactivar-lo com a dirigent.
A partir del seu alliberament, van seguir els anys més complicats de la seva vida; cridat a redreçar un país que no havia trepitjat en tres dècades, barallat amb la seva dona, la volcànica Winnie, i mirant d'evitar a cada pas una guerra civil racial que pronosticaven els observadors de mal averany. De nou se'n va sortir airós, posant-hi fermesa i habilitat, conscient que l'èxit del futur país depenia d'una fràgil combinació entre justícia i reconciliació.
Era un home déu perquè va exercir sempre una magnanimitat més enllà del que solen ser els límits dels mortals. Aprendre d'ell i de tots els gegants morals vol dir això; comprendre que la grandesa política consta a parts iguals de generositat, habilitat, coratge i fermesa. A Sud-àfrica, a Catalunya i al món sencer.
Alfred Bosch
Historiador i diputat al Congrés
