Llunatrèmols: el satèl·lit s'encongeix i per això el seu terra encara tremola

Sismòmetres de les missions Apollo i imatges de satèl·lit permeten localitzar l'epicentre de diversos moviments sísmics i deduir-ne les causes
Llunatrèmols: el satèl·lit s'encongeix i per això el seu terra encara tremola

Llunatrèmols: el satèl·lit s'encongeix i per això el seu terra encara tremola

Sismòmetres de les missions Apollo i imatges de satèl·lit permeten localitzar l'epicentre de diversos moviments sísmics i deduir-ne les causes
Xavier DuranActualitzat
TEMA:
Ciència
Llunatrèmols: el satèl·lit s'encongeix i per això el seu terra encara tremola

La vall de Taurus-Littrow, en imatge obtinguda pel LRO (NASA/GSFC/Arizona State University)

La Lluna s'encongeix i aquesta és una de les raons per les quals encara hi ha terratrèmols. Així ho han deduït investigadors nord-americans que exposen les seves conclusions en un article publicat a la revista Nature Geoscience. L'estudi es publica dues setmanes després que la NASA anunciés que havia detectat el primer marttrèmol o terratrèmol a Mart.

Thomas Watters, de la Smithsonian Institution, i els seus col·legues han analitzat dades subministrades pels sismòmetres que van deixar a la Lluna astronautes de les missions Apollo. En cinc dels sis viatges que van acabar amb allunatge –Apollo 11, 12, 14, 15 i 16– es van col·locar aquests instruments. Tot i que el primer només va funcionar durant tres setmanes, els altres quatre van recollir dades fins al 1977. En total, van registrar 28 llunatrèmols poc profunds. La seva magnitud està entre 2 i 5 a l'escala de Richter.

Que hi hagi llunatrèmols no és cap novetat, però sí determinar-ne la localització i interpretar-ne les causes. Els moviments sísmics que hi ha a la Lluna poden ser molt profunds i provocats per forces de marea –degudes a l'atracció gravitatòria de la Terra–. Poden passar també per l'impacte de meteorits. I també hi ha tremolors quan passades les dues setmanes de nit lunar el Sol torna a escalfar de cop la superfície i l'escorça s'expandeix. Tots són molt lleugers i tenen causes conegudes.

El misteri es troba en els llunatrèmols superficials, que es donen en profunditats màximes de 30 quilòmetres. No només tenen magnituds superiors, sinó que duren uns quants minuts. A la Terra, els terratrèmols només duren uns segons, al marge que després hi hagi rèpliques.

Sismòmetres i imatges

Els investigadors han processat les dades dels sismòmetres amb un algoritme que els ha permès localitzar l'epicentre dels sismes. Han observat que en vuit dels casos l'epicentre es trobava a la vora d'una falla, amb trencament de l'escorça. Això els permet deduir que van ser deguts al moviment de plaques tectòniques. De la resta no es pot afirmar perquè no s'han localitzat falles visibles.

Els autors han obtingut altres proves a partir d'imatges enviades per la nau Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO). Es tracta de més de 3.500 imatges que mostren trencament de falles i despreniments. L'LRO va ser llençat el 2009 i encara segueix enviant imatges. Això permet comparar la mateixa zona amb anys de diferència.

A la Lluna, aquests trencaments de falles provoquen accidents geogràfics espectaculars. Així hi ha cingles que semblen formats pels esglaons d'una escala. Però una escala de mides colossals: els esglaons poden tenir desenes de metres d'altura i les escales es poden estendre uns quants quilòmetres. És una de les raons per les quals els astronautes Eugene Cernan i Harrison Schmitt, de l'Apollo 17, van haver de conduir el seu vehicle fent ziga-zagues per evitar aquests imponents obstacles a la vall de Taurus-Littrow. Schmitt, per cert, és geòleg i l'únic científic que ha trepitjat la Lluna.

El vehicle lunar de l'Apollo 17 (NASA)

 

Una altra conclusió dels autors és que sis dels vuit sismes van passar quan la Lluna estava vora el seu apogeu, la distància màxima a la Terra. I aquest és el moment en què la força gravitatòria del nostre planeta causa un pic en la tensió total en el satèl·lit i fa més probable que hi hagi moviments al llarg de les falles. La Lluna es troba, de mitjana, a 385.000 quilòmetres de la Terra, però la distància real oscil·la entre el perigeu, màxima proximitat, uns 362.000 quilòmetres, i l'apogeu, màxim allunyament, uns 405.000 quilòmetres.

Amb tot això, Watters ha pogut afirmar que el seu estudi aporta proves clares que l'activitat sísmica de la Lluna es manté:

"Les nostres anàlisis proporcionen la primera evidència que aquestes falles encara són actives i que probablement segueixen causant llunatrèmols, a mesura que la Lluna continua refredant-se i encongint-se gradualment."

A la seva web, la NASA ha explicat de manera molt gràfica aquest procés. L'interior de la Lluna es refreda progressivament i avui està uns 50 metres més prima que fa uns quants centenars de milions d'anys. Com un raïm s'encongeix i arruga a mesura que es converteix en pansa, això mateix li passa al nostre satèl·lit. La gran diferència és que el raïm és tou i flexible i la Lluna és rígida. I per això l'escorça es trenca i hi ha aquests accidents geogràfics espectaculars.

Viatges tripulats el 2024

L'estudi de les imatges també ha permès deduir que les falles són molt joves en termes geològics, menys de 50.000 anys. I per això els científics creuen que encara hi ha moviments sísmics.

La Lluna no és l'únic astre del sistema solar que s'encongeix i que té aquests accidents. Mercuri, el planeta més proper al Sol, té escarpaments encara més grans, de mil quilòmetres de longitud i amb esglaons de tres quilòmetres d'altura. Els astrofísics ho expliquen perquè després de la seva formació estava tan calent que pràcticament estava fos i això va permetre que en el refredament es formessin aquests accidents gegantins.

Però no està previst cap viatge tripulat a Mercuri, on les temperatures poden superar els 400 graus. En canvi, la NASA diu que cap al 2024 enviarà a la Lluna un home i una dona, i aquesta seria la primera a trepitjar el satèl·lit.

Precisament un dels objectius del Lunar Reconisssance Orbiter és identificar llocs amb interès científic, propers a recursos i amb un terreny segur que serveixin per acollir futures missions de robots i d'humans. Que ara tenen una informació i un possible risc més: en el nostre satèl·lit encara hi ha llunatrèmols.

ARXIVAT A:
Ciència