Lluís Llach, un desig d'amor, un poble i una barca
Ens cal Lluís Llach. Necessitem persones com ell, compromeses amb el país, honestes, que empenyen per fer millorar la comunitat. Adés i ara.
Lluís Llach, un desig d'amor, un poble i una barca
El músic visita "El divan"

Lluís Llach, un desig d'amor, un poble i una barca

Ens cal Lluís Llach. Necessitem persones com ell, compromeses amb el país, honestes, que empenyen per fer millorar la comunitat. Adés i ara.

Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

Fa pocs dies que ha mort la guitarrista d'en Lluís, Laura Almerich, però l'home de Verges ha volgut mantenir la paraula i, tranquil·lament i pausada, s'estirarà a "El divan"de TV3.  Li falten dies, setmanes i mesos per assumir la mort de la dona cabdal de la seva vida, la que li ha impartit un màster en felicitat, assegura. L'Enric, en Miquel i la Laura, em dirà després, les tres persones de la meva vida. Ha anat de res que no vingui. El vespre anterior m'escriu que està afònic i que corre al llit a fer bondat per recuperar la veu. I ve. I bé.

No creu que l'Estat s'avingui a negociar. És la gent qui té la força, la unitat de la gent. Ell, que va ser prohibit tants anys durant el franquisme, que es va revoltar sense parar, que més endavant portaria Felipe González als tribunals per haver mentit amb l'OTAN, que acaba de venir de declarar al Suprem, i que continua sent un ressentit, assegura, perquè no vol "normalitzar" que companys de feina –els diputats- estiguin a la presó i a l'exili. Aspira a ser ciutadà del món i li cal ser-ho d'un país lliure.

Em parla amb una pau interior que li envejo. Ho fa quan els micròfons estan oberts i, de la mateixa manera, quan la conversa és gairebé un xiuxiueig. De la vida, què n'espera? El dia a dia. Ha conegut la malaltia greu i el pronòstic fatal. L'any 92 li van assegurar que aquell càncer se l'enduria al cap de divuit mesos. Somriu, divertit, per l'error. Se sent molt estimat. Quan condueix sol cap a casa, després d'un concert multitudinari, sent sota la pell tota l'energia de la gent cantant. Són les persones les que han atorgat un valor molt superior al que d'entrada tenien les seves cançons, diu, fins a fer-ne himnes.

Tot d'una parlem del Senegal, de la feina que hi fa. És prudent. I està orgullós de Porrera, d'haver contribuït, fent-hi vins, a revitalitzar la comarca. Li regalem un nino com ell, dalt d'un Mehari, que recorre les vinyes i es colra la cara amb el sol. L'abraça. M'abraça i sé segur que no ens deixarà mai.

 

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut