L'home enfebrat
El periodista de Catalunya Ràdio Adolf Beltran recupera la figura d'un gran oblidat, Josep Pijoan.
Hem quedat amb Pere Maragall i Pol Pijoan a l'Arxiu Maragall, al carrer d'Alfons XII, a Sant Gervasi, i fa gràcia pensar que aquí mateix, fa més d'un segle, es trobaven els seus dos il·lustres avantpassats, el poeta Joan Maragall i el seu jove i enfebrat amic Josep Pijoan. Ara tots dos –els vius, em refereixo- preparen la biografia de Pijoan, un personatge que també donaria perfectament per fer-ne una novel·la o una pel·lícula, si el país donés per això. En parlen amb autèntica fascinació, tant Pol Pijoan, que és nebot-nét seu, com Pere Maragall, nét del seu gran amic Don Joan. El primer recull informació, sense altres mitjans que els propis; el segon l'ajuda a endreçar-la i començar a redactar. Els mou alguna mena d'imperatiu familiar, sanguini, i també el sentit de reparació d'una injustícia. Sense ell no tindríem l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya o el Museu Nacional d'Art –diu Pere Maragall. Encara afegeix: però ha estat oblidat i marginat, i els malentesos i les rivalitats del seu temps s'han reproduït al cap dels anys.
Sobre ell han escrit primeres espases com Gaziel i Sagarra, que el van retratar a les seves memòries; i sobretot Josep Pla, que li va dedicar un Homenot a partir de les converses que hi va mantenir a Suïssa, on Josep Pijoan va viure els últims anys d'una vida molt molt moguda, quasi frenètica. Ara Quaderns Crema ha reeditat "El meu don Joan Maragall", publicat per primer cop el 1915. És una gran obra curta on Pijoan esquerda la imatge ensucrada que encara algú pugui tenir de Maragall; enguany que es commemora el centenari de la seva mort: sota els convencionalismes, era un home en estat d'incandescència! Doncs Pijoan encara el superava, fins al punt que Maragall va dir d'ell: "Amic que vas pel món tan enfebrat". No parava mai, no s'estava quiet enlloc gaire temps, treballava com un desesperat. Havia nascut el 1880 al carrer de Mercaders, i se'n va anar del país definitivament el 1909. En aquest temps, de fet en deu anys mal comptats, Pijoan funda o ajuda a fundar l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, els Serveis de catalogació de monuments i d'excavacions arqueològiques, fa de secretari del primer congrés de la llengua catalana el 1906... I sort d'ell, que salva moltes pintures romàniques del Pirineu, aquells absis on s'aixoplugaven les vaques però que començaven a ser abduïts per financers i antiquaris d'aquí i de fora. De cop i volta, però, Pijoan se'n va. Què va passar? El seu nebot-nét, Pol Pijoan, ho resumeix sense voler-hi burxar. Sobretot van passar dues coses: les rivalitats amb el sector "arqueològic" del país, i això vol dir sobretot amb Puig i Cadafalch, decisiu més tard també en la marxa d'Eugeni d'Ors, i el gran escàndol dels amors de Pijoan amb Teresa Mestre. Aquesta dona, que havia inspirat la Ben Plantada de les glosses de Xènius, estava casada amb l'industrial Jaume Baladia, amb qui tenia tres fills. Un seu nét, Francesc Xavier Baladia, ha explicat aquella història a partir de records i documentació familiars al llibre "Abans que el temps ho esborri". Segons ell, hi havia hagut un trencament o almenys un gran distanciament en el matrimoni Baladia-Mestre per culpa de la temible tia Ramona, la matriarca de la família, que no podia veure la bellíssima dona del seu estimat nebot i hereu. Aleshores, un dels molts admiradors d'aquella bellesa extraordinària, Josep Pijoan, va fer un pas endavant, ell que no se sabia estar quiet, i va dir les paraules justes en el moment oportú per precipitar la fugida de Teresa Mestre. Ella el va esperar a Suïssa, i després tots dos, amb una mà al davant i una al darrere, van començar una nova vida al Canadà, en concret a Toronto. A partir d'aquí ja sabem molt menys de Pijoan, i gairebé tot ho sabem gràcies a les seves converses amb Josep Pla entre 1959 i 1961 a Suïssa. Cada 8 o 10 anys, canvi d'escenari: Toronto, Califòrnia, Chicago, Nova York, fins que torna a Europa, en concret a Suïssa, a començament de la dècada dels 50. Per allà on passa, deixa empremta: construeix esglésies, ensenya història de l'art, també importa oli d'oliva o fabrica espaguetis! A Chicago tots dos es van fer quàquers i van mobilitzar l'ajuda d'aquest grup religiós pels civils de la Guerra Civil Espanyola. Aquí mateix, en aquesta casa de sant Gervasi, rebíem aquells pots de llet en pols!, recorda Pere Maragall.
Enmig dels múltiples canvis de la seva vida, Pijoan és un treballador constant, d'una capacitat gairebé sobrehumana, capaç d'escriure una història del món en tres volums o una "Summa Artis" en una vintena. Aquesta col·lecció encara es troba en moltes cases i ofereix una mirada de l'art i de la cultura insòlita al seu temps, no eurocèntrica sinó global, cosmopolita. Era –afirma Pere Maragall- un català universal, i alhora mai va deixar de ser un barceloní del barri de Santa Caterina, que fins a la mort el 1963 en va conservar la llengua i el caràcter. Quan el visita a Suïssa, a Pla li fa la impressió de ser un home terriblement inseparable del seu país, l'únic lloc del món on Pijoan s'havia sentit a l'exili. Era –escriu Pla- un cosmopolita fabulosament localista, o, si voleu, un localista frenèticament cosmopolita". I acaba així el seu homenot: "La seva inquietud, la seva insatisfacció, el seu inconformisme, el seu futurisme –d'una manera o altra ho hem d'anomenar-, està destinat a ser cada dia més valorat".
Tanmateix, avui, qui coneix, qui recorda Pijoan? Bé, no ens posem dramàtics. "El meu Don Joan Maragall", que s'acaba de reeditar, pot servir de tast, i qui en vulgui més pot acudir sobretot a Pla, també a Sagarra i Gaziel. O recuperar, segurament de llibreries de vell, alguns dels textos del mateix Pijoan. I esperar la biografia que en preparen Pol Pijoan i Pere Maragall, potser per aquest any mateix o el que ve. Però falta, sobretot, una rehabilitació del personatge, i gairebé una reconciliació, una demostració de gratitud del seu país. En una cultura que es fa sovint a cops d'aniversari, convé recordar que el 2013 farà just 50 anys de la mort de Josep Pijoan. Caldria celebrar-ho bé, ni que fos amb pocs recursos. Ell, amb molt poc, va fer coses molt més grans.
Sobre ell han escrit primeres espases com Gaziel i Sagarra, que el van retratar a les seves memòries; i sobretot Josep Pla, que li va dedicar un Homenot a partir de les converses que hi va mantenir a Suïssa, on Josep Pijoan va viure els últims anys d'una vida molt molt moguda, quasi frenètica. Ara Quaderns Crema ha reeditat "El meu don Joan Maragall", publicat per primer cop el 1915. És una gran obra curta on Pijoan esquerda la imatge ensucrada que encara algú pugui tenir de Maragall; enguany que es commemora el centenari de la seva mort: sota els convencionalismes, era un home en estat d'incandescència! Doncs Pijoan encara el superava, fins al punt que Maragall va dir d'ell: "Amic que vas pel món tan enfebrat". No parava mai, no s'estava quiet enlloc gaire temps, treballava com un desesperat. Havia nascut el 1880 al carrer de Mercaders, i se'n va anar del país definitivament el 1909. En aquest temps, de fet en deu anys mal comptats, Pijoan funda o ajuda a fundar l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, els Serveis de catalogació de monuments i d'excavacions arqueològiques, fa de secretari del primer congrés de la llengua catalana el 1906... I sort d'ell, que salva moltes pintures romàniques del Pirineu, aquells absis on s'aixoplugaven les vaques però que començaven a ser abduïts per financers i antiquaris d'aquí i de fora. De cop i volta, però, Pijoan se'n va. Què va passar? El seu nebot-nét, Pol Pijoan, ho resumeix sense voler-hi burxar. Sobretot van passar dues coses: les rivalitats amb el sector "arqueològic" del país, i això vol dir sobretot amb Puig i Cadafalch, decisiu més tard també en la marxa d'Eugeni d'Ors, i el gran escàndol dels amors de Pijoan amb Teresa Mestre. Aquesta dona, que havia inspirat la Ben Plantada de les glosses de Xènius, estava casada amb l'industrial Jaume Baladia, amb qui tenia tres fills. Un seu nét, Francesc Xavier Baladia, ha explicat aquella història a partir de records i documentació familiars al llibre "Abans que el temps ho esborri". Segons ell, hi havia hagut un trencament o almenys un gran distanciament en el matrimoni Baladia-Mestre per culpa de la temible tia Ramona, la matriarca de la família, que no podia veure la bellíssima dona del seu estimat nebot i hereu. Aleshores, un dels molts admiradors d'aquella bellesa extraordinària, Josep Pijoan, va fer un pas endavant, ell que no se sabia estar quiet, i va dir les paraules justes en el moment oportú per precipitar la fugida de Teresa Mestre. Ella el va esperar a Suïssa, i després tots dos, amb una mà al davant i una al darrere, van començar una nova vida al Canadà, en concret a Toronto. A partir d'aquí ja sabem molt menys de Pijoan, i gairebé tot ho sabem gràcies a les seves converses amb Josep Pla entre 1959 i 1961 a Suïssa. Cada 8 o 10 anys, canvi d'escenari: Toronto, Califòrnia, Chicago, Nova York, fins que torna a Europa, en concret a Suïssa, a començament de la dècada dels 50. Per allà on passa, deixa empremta: construeix esglésies, ensenya història de l'art, també importa oli d'oliva o fabrica espaguetis! A Chicago tots dos es van fer quàquers i van mobilitzar l'ajuda d'aquest grup religiós pels civils de la Guerra Civil Espanyola. Aquí mateix, en aquesta casa de sant Gervasi, rebíem aquells pots de llet en pols!, recorda Pere Maragall.
Enmig dels múltiples canvis de la seva vida, Pijoan és un treballador constant, d'una capacitat gairebé sobrehumana, capaç d'escriure una història del món en tres volums o una "Summa Artis" en una vintena. Aquesta col·lecció encara es troba en moltes cases i ofereix una mirada de l'art i de la cultura insòlita al seu temps, no eurocèntrica sinó global, cosmopolita. Era –afirma Pere Maragall- un català universal, i alhora mai va deixar de ser un barceloní del barri de Santa Caterina, que fins a la mort el 1963 en va conservar la llengua i el caràcter. Quan el visita a Suïssa, a Pla li fa la impressió de ser un home terriblement inseparable del seu país, l'únic lloc del món on Pijoan s'havia sentit a l'exili. Era –escriu Pla- un cosmopolita fabulosament localista, o, si voleu, un localista frenèticament cosmopolita". I acaba així el seu homenot: "La seva inquietud, la seva insatisfacció, el seu inconformisme, el seu futurisme –d'una manera o altra ho hem d'anomenar-, està destinat a ser cada dia més valorat".
Tanmateix, avui, qui coneix, qui recorda Pijoan? Bé, no ens posem dramàtics. "El meu Don Joan Maragall", que s'acaba de reeditar, pot servir de tast, i qui en vulgui més pot acudir sobretot a Pla, també a Sagarra i Gaziel. O recuperar, segurament de llibreries de vell, alguns dels textos del mateix Pijoan. I esperar la biografia que en preparen Pol Pijoan i Pere Maragall, potser per aquest any mateix o el que ve. Però falta, sobretot, una rehabilitació del personatge, i gairebé una reconciliació, una demostració de gratitud del seu país. En una cultura que es fa sovint a cops d'aniversari, convé recordar que el 2013 farà just 50 anys de la mort de Josep Pijoan. Caldria celebrar-ho bé, ni que fos amb pocs recursos. Ell, amb molt poc, va fer coses molt més grans.
