L'hivern posterior a les primaveres àrabs: Tunísia, única democràcia 10 anys després
A la resta de països on hi va haver protestes o bé l'autoritarisme s'hi ha consolidat o bé han esdevingut estats fallits
L'hivern posterior a les primaveres àrabs: Tunísia, única democràcia 10 anys després
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

L'hivern posterior a les primaveres àrabs: Tunísia, única democràcia 10 anys després

A la resta de països on hi va haver protestes o bé l'autoritarisme s'hi ha consolidat o bé han esdevingut estats fallits

RedaccióActualitzat
TEMA:
Pròxim Orient

"Com espereu que em guanyi la vida?" Aquestes van ser les últimes paraules d'un jove tunisià de 26 anys, universitari frustrat per la pobresa i venedor ambulant de fruita. Mohammed Bouazizi s'immolava en públic el 17 de desembre de 2010 perquè la policia li havia robat fins i tot aquest petit mitjà de supervivència: el seu carro. Va morir per les cremades el 4 de gener de 2011, però el seu sacrifici no va ser en va.

Les flames que el van matar van desencadenar la més gran onada de revoltes contra les dictadures que governaven els països àrabs. A Tunísia, el president Zine El Abidine Ben Ali havia d'abandonar el país al cap d'un mes.

"És inacceptable; ja en tenim prou, d'ell i dels seus abusos. Volem que marxi, fora! I que els presos polítics, allà, darrere seu, volem que els alliberin. Els estan torturant al soterrani. Per què? Perquè han parlat clar."


Aquestes eren paraules d'un manifestant antigovernamental. A Tunísia arrencava la primera i única revolta civil al nord d'Àfrica que ha donat fruits democràtics. Contra la misèria, els crims d'estat... I sobretot la humiliació popular davant del poder.


El parèntesi democràtic a Egipte

Una setmana després de la fugida de Ben Ali, una part dels egipcis intentaven, i aconseguien, derrocar el degà dels autòcrates àrabs. Però Hosni Mubarak mai no va haver d'abandonar el país.

La plaça Tahrir del Caire es va convertir en l'epicentre de les protestes contra el règim de Hosni Mubarak (Reuters / Peter Andrews)
 


El poder real va continuar en mans dels militars malgrat el parèntesi ofert per les primeres eleccions lliures. President, l'islamista Mohammed Morsi. Per un any. Fins al cop d'estat que va tornar el govern als uniformats, al mariscal Abdelfatah al-Sisi. Cap d'estat avui encara.
 

Síria, gairebé una dècada en guerra

Però els costos més alts, mig milió de morts, els han pagat els sirians. En caure Mubarak, va començar la pressió al carrer a favor de la democràcia. El règim de Bashar al-Assad va reaccionar amb tota la violència de la qual eren capaços serveis de seguretat i militars, la qual cosa va desencadenar un aixecament popular amb suport de potències forànies.

La guerra civil encara no està del tot conclosa, però el president, amb el suport instrumental de la Rússia de Vladimir Putin, no ha hagut de fugir ni tan sols traspassar el poder.


Líbia, un estat fallit

El règim de Moammar al-Gaddafi també va caure arrel de les protestes que van recórrer el país el febrer de 2011. Però no tant per un aixecament popular com per l'aliança militar liderada pels EUA i França, primer, i comandada per l'OTAN després. Tot plegat a l'empara d'una resolució de Nacions Unides.

Al-Gaddafi va ser assassinat en un linxament perpetrat pels seus detractors i ara el país roman fracturat, sota la disputa de dos autoproclamats governs legítims, cadascun amb el suport de potències en conflicte: Turquia, Itàlia i Qatar per una banda, i França, Egipte, els Emirats Àrabs Units i Rússia per l'altra.

Una dona sosté un retrat d'un jove en una manifestació contra el règim de Moammar al-Gaddafi a Trípoli l'octubre de 2011 (Reuters / Suhaib Salem)
 


Líbia és ara un estat fallit i punt de partida de bona part de la migració africana vers Europa, una situació que s'explica per la dificultat de les autoritats de matenir el control sobre les seves fronteres.

Només el país d'aquell venedor de fruita desesperat ha aconseguit fer una transició a la democràcia. Sense militars a l'ombra, i amb traspassos de poder ordenats entre governs islamistes i seculars. No és en va que les dones han aconseguit una fita única a la regió: tenir els mateixos drets constitucionals que els homes.

ARXIVAT A:
Pròxim Orient

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut