L'FP dual, la gran assignatura (encara) pendent

El mateix periodista no ha de ser mai el protagonista d'un comentari, però hi ha una frase que acostumo a dir des de fa anys: "Quan em diuen que la formació professional és la gran assignatura pendent, em sento molt més jove". No ho dic perquè m'agafin ganes de posar-me a estudiar una FP, sinó perquè sempre he recordat una frase que, en els meus inicis de periodista, deia un important polític dels governs de l'època: "Hem de potenciar la formació professional per als joves, com fan a Alemanya, que els hi va molt bé."

El petit detall d'aquesta frase és que data de mitjans dels anys vuitanta, per tant, fa gairebé quaranta anys. O sigui, que ja fa molts anys que figura que som conscients que cal potenciar la formació professional i encara més l'FP dual, que consisteix a combinar les classes teòriques amb pràctiques remunerades en una empresa.

Segur que s'ha fet molt en aquestes dècades, però el fet és que encara segueix sent una assignatura pendent. Tenim massa universitaris, massa pocs professionals de nivell mitjà i oficis... i massa gent amb baixa qualificació.

En nombres concrets, ens fixem en la comparativa amb la Unió Europea, amb xifres del 2021. Amb grau superior, Espanya té un 40% de professionals, mentre que a Europa "només" són un 32%. En canvi, professionals amb una FP o similar són només un 23% a Espanya i un 47% a la Unió Europea. Finalment, amb baixa qualificació Espanya té ni més ni menys que un 37% dels treballadors, i Europa es queda en el 21%.

Les empreses no troben perfils malgrat l'atur rècord

En paral·lel, tampoc és un secret per a ningú que la taxa d'atur juvenil espanyola està al voltant del 30%, de les pitjors d'Europa, mentre que l'europea està a la meitat, el 16%. I l'alemanya, en el 3%. I tot això contrasta, com recorda per exemple la Fundació Bertelsmann --que fa de lobby juntament amb l'ambaixada d'Alemanya per aconseguir generalitzar l'FP dual--, amb la realitat de moltes empreses que tenen dificultats per cobrir els llocs de treball vacants.  

Almenys, per cobrir-los de manera adient. Són la meitat de les enquestades. Per què? Perquè sovint ho han de fer o amb gent no prou ben qualificada o, al contrari (en un 40% dels casos) amb gent sobrequalificada, gent que té una carrera universitària però està cobrint un lloc que correspondria a una FP.

D'acord, tot això és una descripció del paisatge. Però què s'ha de fer, què s'està fent? Doncs, per començar, alguna cosa s'ha fet en aquest camp en els darrers anys (amb el trist ajut de la crisi del 2008) des del moment en què s'han despertat tantes vocacions per a l'FP que ara no hi ha prou places disponibles per satisfer tota la demanda.

I, potser perquè ara ens han agafat les presses (mala planificació), tot just fa pocs dies s'ha aprovat un "gegantí" paquet de 1.200 milions d'euros per distribuir bàsicament entre totes les autonomies (amb una bona quantitat cap a Catalunya). Seran diners per a l'FP i l'FP dual, el que el govern espanyol va qualificar de la inversió més gran feta mai en la història del país.

I, tot i que l'FP ha anat a poc a poc quallant, per què costa tant generalitzar, com ja passa a Alemanya, l'FP dual? A Catalunya, que va al davant de la resta de l'Estat, només s'hi han acollit entre un 5 i un 6% dels alumnes. I això que la llei que la va posar en marxa data del 2012, ja fa deu anys.

Què cal? Potser mai es podrà comparar Alemanya amb Catalunya, perquè no deixen de ser cultures i tradicions diferents. Però, pel que hem pogut veure un grup de periodistes a Baviera (en un viatge organitzat per la Fundació Bertelsmann), hi ha dos grans problemes que es poden anar millorant: un és un problema de costos i factures; i l'altre és un problema cultural.

El salari, un cost o una inversió?

Els costos i factures, vol dir que l'FP dual s'ha de pagar. Quan els estudiants fan les pràctiques a l'empresa (en una proporció de dos terços del total del curs) estan treballant i, per tant, han de cobrar un sou. Perquè no hi hagi cap dubte que algú els està explotant, i perquè és la millor manera de motivar-los i d'exigir-los responsabilitat i resultats.

A Alemanya, segons els convenis pactats amb tots els agents socials, el salari mensual està entre els 600 i els 1.100 euros bruts mensuals. És una quantitat que poden pagar de sobres grans empreses com BMW, o mitjanes que consideren la despesa com una inversió, perquè tenen el jove perfectament format per contractar-lo quan acabi els estudis. Però ja no és tan fàcil i rendible en empreses petites, ja que, a més dels diners, a l'aprenent se li ha d'adjudicar un tutor, un treballador de l'empresa que li ha de dedicar unes hores al dia.

I aquí rau possiblement un dels grans problemes al nostre país, on dominen justament les pimes, que, o bé no tenen prou diners, o els fa massa por gastar pensant que és una inversió de futur. A més, si amb prou feines tenen cinc o deu treballadors, veuen un problema el fet de "perdre'n" un perquè ha d'estar fent la tutoria del jove.

La darrera reforma de la llei espanyola contempla justament una nova figura, que és el tutor que pot treballar per a unes quantes pimes a la vegada. En tot cas, és una qüestió d'abocar diners i ajuts via mancomunada, com fan les cambres de comerç a Alemanya, on les grans empreses acaben ajudant les petites. I evidentment amb subvencions públiques que paguen la part de les classes.

Cal doncs generalitzar els acords entre empreses, centres educatius, governs i agents socials. Per cert, posar d'acord el que necessiten les empreses amb el que el sector d'Ensenyament considera que s'ha d'ensenyar també és absolutament imprescindible.

Aquella obsessió per la "titulitis"

Ho estem dient des de fa dècades. Potser perquè aquest país venia d'una dura postguerra, i el boom econòmic dels seixanta va crear una cultura de "nous rics", a la majoria de famílies es va començar a menystenir la formació professional, com si fos una cosa de pobres, i tothom somiava que els nens anessin a la universitat. El resultat és el paisatge que hem descrit al principi, de massa gent sobrequalificada, mentre les empreses tenen dificultats per cobrir els llocs de treball que realment necessiten. Aquest problema cultural ha anat canviant els darrers anys, i cada cop hi ha més famílies que veuen un futur en l'FP.

Com diu Clara Bassols, directora de la Fundació Bertelsmann a Espanya, "al nostre país hi ha 188 titulacions d'FP, i en moltes les perspectives professionals són molt bones i els professionals guanyen clarament més diners que els universitaris".

Per acabar, una reflexió vital, la de Louis Schnuder, 19 anys, aprenent de tècnic cerveser a la centenària empresa Ayinger, a 25 quilòmetres de Munic: "A Alemanya et pots guanyar molt bé la vida amb una FP. No tothom serveix per a la universitat. I, a vegades, pots ser més feliç si no has d'anar-hi."