L'escriptora Teresa Pàmies mor als 92 anys
L'escriptora Teresa Pàmies ha mort aquest dimarts als 92 anys a Granada, a casa d'un dels seus fills. La seva literatura està marcada per un to autobiogràfic i per l'experiència de l'exili, que la va portar a viure a França, Cuba, la República Dominicana o Mèxic. Entre les seves obres destaca "Testament a Praga", escrita en col·laboració amb el seu pare, i amb el qual va guanyar el Premi Josep Pla el 1970 i es va fer coneguda. Entre els reconeixements que va rebre al llarg de la seva carrera destaca el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2001 i el Manuel Vázquez Montalbán de Periodisme el 2006. Fonts de la família han assegurat que no hi haurà cap cerimònia de comiat públic a l'escriptora. Teresa Pàmies és mare del també escriptor Sergi Pàmies.
RedaccióActualitzat
Teresa Pàmies va néixer el 1919 a Balaguer en una família d'ideologia comunista. Anava per a modista quan va esclatar la Guerra Civil. Llavors, aquella vida més o menys previsible es va convertir en una biografia plena compromís i literatura. El context la va portar a militar al Partit Socialista amb tan sols setze anys. Aviat, Teresa Pàmies es convertiria en un referent polític per a molts catalans.
L'any 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, es va exiliar a França amb el seu pare. Després, va viatjar a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic, on va començar a estudiar Periodisme. El 1947 va tornar a Europa i es va instal·lar a Praga, on va exercir de periodista com a directora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Des de l'estranger escrivia per a revistes com "Serra d'Or" i "Oriflama".
A principis dels setanta va tornar a Catalunya, on es va dedicar plenament a la literatura. El seu primer èxit va ser "'Testament a Praga", escrit en col·laboració amb el seu pare, i que va guanyar el Premi Josep Pla. De les seves obres destaquen les que tenen un significat polític, com "Va ploure tot el dia" i "Quan érem capitans", del 1974, o "Memòria del morts", finalista del premi de novel·la Ramon Llull l'any 1981. Entre les seves novel·les sobresurten "La primavera de l'àvia", del 1989, i "La filla del gudari", del 1998. Pàmies també va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com l'"Avui", "El Temps" o "Serra d'Or". En la majoria d'obres hi havia un rerefons autobiogràfic, que en alguns casos reflectia la relació amb el seu marit, Gregorio López Raimundo, dirigent clandestí del PSUC a Barcelona durant molts anys.
El 1984 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2001, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes -va ser la segona dona distingida amb aquest premi després de Mercè Rodoreda-. La seva obra és un testimoniatge subjectiu, directe i compromès que recull les vivències personals, unes experiències que també formen part de la història col·lectiva. És aquest precisament el valor de l'obra de Teresa Pàmies.
Entre les seves facetes també destaca la radiofònica, va col·laborar-hi durant 22 anys. Se la recorda pel seu pas pel programa "Geografia Humana", de Catalunya Ràdio, de Maite Sadurní. Abans ho havia fet al Matí de Josep Cuní o al Suplement amb Xavier Solà. Així s'acomiadava.
L'any 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, es va exiliar a França amb el seu pare. Després, va viatjar a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic, on va començar a estudiar Periodisme. El 1947 va tornar a Europa i es va instal·lar a Praga, on va exercir de periodista com a directora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Des de l'estranger escrivia per a revistes com "Serra d'Or" i "Oriflama".
A principis dels setanta va tornar a Catalunya, on es va dedicar plenament a la literatura. El seu primer èxit va ser "'Testament a Praga", escrit en col·laboració amb el seu pare, i que va guanyar el Premi Josep Pla. De les seves obres destaquen les que tenen un significat polític, com "Va ploure tot el dia" i "Quan érem capitans", del 1974, o "Memòria del morts", finalista del premi de novel·la Ramon Llull l'any 1981. Entre les seves novel·les sobresurten "La primavera de l'àvia", del 1989, i "La filla del gudari", del 1998. Pàmies també va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com l'"Avui", "El Temps" o "Serra d'Or". En la majoria d'obres hi havia un rerefons autobiogràfic, que en alguns casos reflectia la relació amb el seu marit, Gregorio López Raimundo, dirigent clandestí del PSUC a Barcelona durant molts anys.
El 1984 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2001, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes -va ser la segona dona distingida amb aquest premi després de Mercè Rodoreda-. La seva obra és un testimoniatge subjectiu, directe i compromès que recull les vivències personals, unes experiències que també formen part de la història col·lectiva. És aquest precisament el valor de l'obra de Teresa Pàmies.
Entre les seves facetes també destaca la radiofònica, va col·laborar-hi durant 22 anys. Se la recorda pel seu pas pel programa "Geografia Humana", de Catalunya Ràdio, de Maite Sadurní. Abans ho havia fet al Matí de Josep Cuní o al Suplement amb Xavier Solà. Així s'acomiadava.
