L'esclat del Maig del 68: "l'avorriment és contrarevolucionari"

Les protestes contra la guerra del Vietnam i a favor de les relacions sexuals als dormitoris universitaris porten a una explosió d'ira dels estudiants a París a començament del mes de maig.

El general De Gaulle i l'oposició d'esquerres queden sorpresos per la força de la contestació, tot i que el malestar juvenil ja s'havia manifestat també als Estats Units, Itàlia, Alemanya o al Japó.

"L'ennui est contre-révolutionaire" - L'avorriment és contrarevolucionari

31 de desembre de 1967. La televisió mostra un pla general del Palau de l'Elisi. Zoom cap a una de les finestres il·luminades. Canvi de pla: apareix Charles de Gaulle al seu despatx, amb dos micròfons sobre la taula. Parla el president de la V República.

El general De Gaulle desitja un bon 1968 a França i als francesos. No vol fer prediccions perquè -diu- el futur no pertany als homes, però assegura que té confiança en l'any nou. I afegeix que, si no és que hi ha una greu sotragada que trasbalsi l'univers, la situació de França continuarà progressant i tothom hi trobarà el seu lloc.

És una època de creixement a França i a tot Occident: després de la Segona Guerra Mundial, la població ha anat augmentant, també el nivell de vida. A les universitats hi han arribat els fills i després també les filles de les classes mitjanes. Governs estables, cap guerra a l'exterior, societat de consum. A França no ha de passar res de gros en molt de temps, o això sembla...

Notícia relacionada: Què ha quedat de l'esperit del Maig del 68? Com ho ha paït França?

El problema dels francesos és l'avorriment, assegura el periodista Pierre Viansson-Ponté en un article al mes de març a "Le Monde". No tothom s'avorreix; també hi ha gent que s'ho passa malament, però a la televisió, "feta per distreure", aquesta gent hi surt poc, i a més té tanta feina a sobreviure que no els queda esma per protestar. Amb  excepcions, doncs, a França hi domina el tedi, inclosa la joventut.

La joventut s'avorreix. Els estudiants es manifesten, es mouen, lluiten a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Algèria, el Japó, Amèrica, Egipte, Alemanya, la mateixa Polònia. Tenen la impressió que tenen conquestes per aconseguir, (...) els estudiants francesos només es preocupen de saber si les noies de Nanterre i d'Antony podran accedir lliurement a les habitacions dels nois, un concepte, malgrat tot, limitat dels drets de l'home".

Al cap de dos mesos, aquest article de Pierre Viansson-Ponté semblarà premonitori. El periodista avisava que, en la vida col·lectiva, l'entusiasme i la imaginació són tan necessaris com el benestar i l'expansió. En canvi s'equivocava quan menyspreava la reivindicació sexual dels estudiants francesos: no, després dels beatniks i dels hippies, el sexe ja no es pot amagar per vergonya ni per hipocresia.

Precisament és a Nanterre, en un suburbi pobre i mal comunicat a l'oest de París, on ha sorgit la demanda de lliure accés als dormitoris de les residències de nois i noies. Allà estudia sociologia Daniel Cohn-Bendit, un llibertari nascut a Montauban, fill d'uns jueus fugits de l'Alemanya nazi, i que ha passat la major part dels seus 22 anys a França. Però no es considera ni francès ni alemany; les nacionalitats se li enfoten, diu. Un dia que el ministre de Joventut i Esports, François Missoffe, ha visitat el campus, Cohn-Bendit se li ha encarat per demanar-li per què no es preocupa dels problemes sexuals en ll seu informe de 600 pàgines sobre la joventut francesa. Resposta de manual del ministre: remulli's a la piscina que acabo d'inaugurar". Però el jove va contestar: "això solien dir a les joventuts hitlerianes". Petit escàndol.

"Faites l'amour, pas la guerre" - Fes l'amor i no la guerra

"Sempre són els vells que ens porten a la guerra, i els joves els que hi morim",  cantava Phil Ochs a "I ain't marching anymore". I a "Eve of destruction" Barry McGuire es lamentava: "Ets prou vell per matar, però no per votar".

En un món en Guerra Freda, que amenaça amb l'apocalipsi nuclear i que sembra de bombes el Tercer Món, la contestació a la guerra del Vietnam ha esdevingut causa comuna dels joves de molts països, també a França.

El 22 de març és una data clau en la gestació de la revolta del maig: han detingut uns activistes contra la guerra del Vietnam. A Nanterre, uns 150 estudiants formen un moviment que inclou anarquistes, trotskistes, maoistes i altres grups i grupets de l'extrema esquerra. Denuncien el sistema, protesten contra la repressió.

Encara més quan al cap d'uns dies un líder estudiantil alemany, Rudi Dutschke, Rudi el roig, és atacat per un ultra al Berlín Oest i queda  malferit. Commoció als campus alemanys, als italians, als francesos. Malgrat tots els controls, la televisió escampa, amb les imatges, les llavors del malcontentament juvenil, que és general.

Causes grans i causes petites s'encadenen. A Nanterre, la colla de Cohn-Bendit convoca una jornada antiimperialista pel 2 de maig. El rector els fa desallotjar. De Nanterre es traslladen a la venerable Sorbona, al cor de París. Les autoritats la tanquen. Eren pocs, ara són molts més. La ràbia augmenta i esclata el divendres 3 i el dilluns 6 de maig.

"Et si on bruler la Sorbonne?" - I si cremem la Sorbona?

Cotxes entravessats, pedrades, càrregues de la policia. A les Actualités françaises, un noticiari cinematogràfic a l'estil del NO-DO, salvant distàncies, expliquen que al Barri Llatí havia estat el dia més llarg, deia el locutor. I a les imatges veiem policies antiavalots marxant pel Boulevard Saint-Germain; i al seu davant nois que els llancen pedres.

Se senten trets de granades lacrimògenes, sirenes. És una violència desconeguda a París des de fa molt de temps, encara que hi ha hagut protestes estudiantils recents a Roma, el Berlín Oest o Varsòvia. La societat adulta no ho havia vist venir, ni el govern ni l'oposició d'esquerres. Totes les instàncies de l'autoritat trontollen.

"La révolution" és un dels himnes de la revolta, cantada per Evariste amb un cor del Comitè Revolucionari de la Sorbona lliure: "Què vas a fer al carrer, criatura? I el noi li contesta: vaig a fer la revolució. Però si et dono diners, diu el pare. És la revolució contra la societat de consum, replica el fill. Perdràs el curs, avisa l'adult. A l'escola només ens ensenyen bajanades i no ens deixen contestar..."

Cap raó del pare convencerà el noi perquè es quedi a casa.

En un dels cartells més famosos del 68 s'hi veu el dibuix d'un noi amb la boca tapada per la mà d'algú que hi ha al seu darrera, que és el general De Gaulle. Hi posa: "Sois jeune et tais toi", o sigui "Sigues jove i calla". El maig francès serà un una xerrera immensa, un no callar.

Fins llavors, a casa, el pare tenia l'última paraula; a l'aula, era el professor; a l'empresa, el patró. Cadascun, en el seu àmbit, figuraven omnipotents i omniscients, com Déu al cel o, gairebé, com De Gaulle a l'Elisi. L'estructura del poder era vertical com la corbata que solien dur els estudiants, i que aviat caurà en desús aquell mes de maig que tot just comença.

- - - - - - - -

Aquest és el primer dels cinc reportatges de la sèrie "À bas le vieux monde. Fora el vell món" realitzats per Adolf Beltran amb muntatge de Dani Expósito i producció d'Eli Sort.